La Revolució dels Gessamins ha desencadenat una dinàmica liberalitzadora en el nord d'Àfrica i altres països de l'Àsia musulmana difícil d'aturar fins i tot emprant la violència oficial, com es va intentar a Tunísia i s'està intentant a Egipte i el Iemen. Les expressions populars de descontent també s'han estès, encara que amb menys virulència, a Mauritània, Jordània i Algèria. El Marroc està a l'espera, però allà en Mohamed controla fins i tot el vol d'una mosca.
En totes elles hi ha un denominador comú: règims (repúbliques o monarquies) autoanomenats democràtics, que periòdicament convoquen eleccions que són sistemàticament guanyades de carrer pel partit oficialista. Això es repeteix anys i anys i dècades i dècades. A Egipte, per exemple, amb una població de 80 milions d'habitants, el sàtrapa Hosni Moubarak governa amb mà fèrria des de fa 30 anys, sent reelegit pràcticament pel 100% dels vots, i amb poders absoluts que es va fer aprovar en referèndum. Egipte, amb més de la meitat de la població vivint per sota del llindar de la pobresa, és un polvorí que, d'esclatar, encomanarà els altres països àrabs. El país del Nil és, amb molt, el cap intel·lectual del món àrab i tot el que hi passa es contamina als altres països. Recordem que la revolució laica de Nasser va tenir immediatament la seva rèplica a Síria i l'Iraq. Els tres països, sota la capitania de Nasser, van intentar ser la punta de llança d'una futura unió panàrab, socialitzant i laica, que escombrés la influència de la religió musulmana en les ments i en la política, i es sacsegés la tutela dels antics països colonitzadors: França i Gran Bretanya. No ho van aconseguir. La CIA, el Mossad i tots els serveis d'intel·ligència d'Europa Occidental ho van impedir. La mort de Nasser el 1970 va acabar definitivament amb el somni d'unir tots els àrabs en una sola nació i un sol poble.
Egipte no és Tunísia
Tunísia ha donat l'exemple i ha marcat un camí que en altres llocs volen també recórrer. Però Egipte no és Tunísia. És el principal aliat àrab d'Israel i dels EUA. Egipte és, després d'Israel, el país que rep de Washington l’ajuda militar més gran: més de mil milions de dòlars l'any.
Per tant, en aquests moments a El Caire, a Alexandria i a Suez - les principals ciutats egípcies on s'han concentrat les manifestacions contra Moubarak (amb gairebé un centenar de morts i centenars de detinguts, segons algunes fonts) - han de ser un formiguer d'espies de qualsevol procedència. La immensa majoria, amb la missió d'intervenir en el procés en el precís moment que aquest prengués un rumb no desitjat per als interessos occidentals (és a dir, els dels EUA i Israel, fonamentalment).
Des que els BRIC (acrònim dels grans països emergents: el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina) s'han presentat amb els índexs de creixement del món més alts i, per tant (especialment la Xina), amb immenses necessitats de matèries primeres per mantenir el seu creixement, la principal preocupació estratègica de Washington és mantenir-los allunyats dels països productors d'aquestes matèries primeres. La recent partició del Sudan i la llarga guerra entre el nord i el sud d'aquest país és l'exemple més cabal d'aquesta guerra per delegació que enfronta els grans pel domini de les matèries primeres.
Estan encara molt presents les revolucions de colors en alguns dels països ex soviètics, l'abast i significat de les quals encara és tema de debat entre els experts. Com ho és el paper jugat per organitzacions com la CIA, la Fundació Soros, la USAID (Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional, en les seves sigles en anglès) o el National Endowment for Democracy (NED).
(Aquesta última organització passa per ser una ONG per a l'ajuda de grups que aspiren a la democràcia als seus països, però el seu historial és exquisidament desestabilitzador: fundada el 1983, entre les seves actuacions figuren les següents fites: ja el 84 va donar fons a un candidat presidencial panameny amb el suport del dictador Manuel Noriega - a qui anys després Washington empresonaria no sense abans envair i bombardejar Panamà - i per la CIA. El 1990 va intervenir a Haití proporcionant fons al candidat Marc Bazin contra l'esquerranós Jean-Bertrand Aristide. Bazin va treure el 12% dels vots. Entre el 1990 i el 1992, la NED va donar un quart de milió de dòlars a la democràtica Fundació Nacional Cubana-Americana, i entre el 2000 i el 2001, precedint el cop d'Estat que va enderrocar durant 48 hores el president venezolado Hugo Chávez, va fer donacions a grups opositors, com la suposada ONG Súmate).
El suport de l'exterior
Evidentment, els moviments de signe nacionalista per canviar la política dels països de l'Est europeu existien, però difícilment haguessin tingut l'èxit que van tenir si no se‘ls hagués proporcionat des de l'exterior suport logístic, material i organitzatiu. El resultat va ser el que es buscava: l'evolució d'aquells països cap a una política clarament prooccidental i el trasllat de l'OTAN a les fronteres de Rússia, que era, en definitiva, del que es tractava.
En el món àrab el que està en joc és una altra cosa: el petroli i l'integrisme islàmic. I tant la CIA com el Mossad israelià, la NED i altres similars, estan vigilants i probablement intentat conduir els moviments revolucionaris a Tunísia, Egipte, el Iemen, Jordània, Mauritània, Algèria i els que puguin sobrevenir segons com acabi la revolució en els dos primers. Washington ha decidit que si perduren les dictadures i la seva seqüela de corrupció i misèria a tot el món àrab, en qualsevol moment es pot deslligar un tsunami revolucionari molt més violent que s’escapi al seu control. Val més, doncs, proporcionar colors (o flors) als pobles àrabs descontents, permetre que obtinguin determinades llibertats democràtiques i que assoleixin algun grau de benestar (el poble tunisià, cal no oblidar-ho, era, d’entre els àrabs, el més avançat econòmicament i socialment), bandejant la corrupció fins on es pugui, abans que el descontentament es desbordi i busqui altres colors i altres flors pel seu compte sense comptar amb els tutors actuals.
Versión en castellano
La incógnita de las revoluciones árabes
La Revolución de los Jazmines ha desatado una dinámica liberalizadora en el norte de África y otros países del Asia musulmana difícil de parar incluso empleando la violencia oficial, como se intentó en Túnez y se está intentando en Egipto y Yemen. Las expresiones populares de descontento también se han extendido, aunque con menos virulencia, a Mauritania, Jordania y Argelia. Marruecos está a la espera, pero allí Mohamed controla hasta el vuelo de una mosca.
En todas ellas existe un denominador común: regímenes (repúblicas o monarquías) autotitulados democráticos, que periódicamente convocan elecciones que son sistemáticamente ganadas de calle por el partido oficialista. Esto se viene repitiendo años y años y décadas y décadas. En Egipto, por ejemplo, con una población de 80 millones de habitantes, el sátrapa Hosni Moubarak gobierna con mano férrea desde hace 30 años, siendo reelegido prácticamente por el 100% de los votos, y con poderes absolutos que se hizo aprobar en referéndum. Egipto, con más de la mitad de la población viviendo por debajo del umbral de la pobreza, es un polvorín que, de estallar, contagiará a los demás países árabes. El país del Nilo es, con mucho, la cabeza intelectual del mundo árabe y todo lo que en él ocurre se contamina a los demás países. Recordemos que la revolución laica de Nasser tuvo inmediatamente su réplica en Siria e Irak. Los tres países, bajo la capitanía de Nasser, intentaron ser la punta de lanza de una futura unión panárabe, socializante y laica, que barriera la influencia de la religión musulmana en las mentes y en la política, y se sacudiera la tutela de los antiguos países colonizadores: Francia y Gran Bretaña . No lo lograron. La CIA, el Mossad y todos los servicios de inteligencia de Europa Occidental lo impidieron. La muerte de Nasser en 1970 acabó definitivamente con el sueño de unir a todos los árabes en una sola nación y un solo pueblo.
Egipto no es Túnez
Túnez ha dado el ejemplo y ha marcado un camino que en otros lugares quieren también recorrer. Pero Egipto no es Túnez. Es el principal aliado árabe de Israel y de EEUU. Egipto es, después de Israel, el país que recibe de Washington mayor ayuda militar: más de mil millones de dólares al año.
Por lo tanto, en estos momentos en El Cairo, en Alejandría y en Suez --las principales ciudades egipcias donde se han concentrado las manifestaciones contra Moubarak (con casi un centenar de muertos y centenares de detenidos, según algunas fuentes)-- deben ser un hervidero de espías de toda procedencia. La inmensa mayoría, con la misión de intervenir en el proceso en cuanto éste tomara un rumbo no indeseado para los intereses occidentales (léase los de EEUU e Israel, fundamentalmente).
Desde que los BRIC (acrónimo de los grandes países emergentes: Brasil, Rusia, India y China) se han presentado con los mayores índices de crecimiento del mundo y, por lo tanto (especialmente China), con inmensas necesidades de materias primas para mantener su crecimiento, la principal preocupación estratégica de Washington es mantenerles alejados de los países productores de esas materias primas. La reciente partición de Sudán y la larga guerra entre el norte y el sur de este país es el ejemplo más cabal de esta guerra por delegación que enfrenta a los grandes por el dominio de las materias primas.
Están todavía muy presentes las revoluciones de colores en varios de los países ex soviéticos, cuyo alcance y significado aún es tema de debate entre los expertos. Como lo es el papel jugado por organizaciones como la CIA, la Fundación Soros, la USAID (Agencia de Estados Unidos para el Desarrollo Internacional en sus siglas en inglés) o el National Endowment for Democracy (NED).
(Esta última organización pasa por ser una ONG para la ayuda de grupos que aspiran a la democracia en sus países, pero su historial es exquisitamente desestabilizador: fundada en 1983, entre sus actuaciones figuran los siguientes hitos: ya en el 84 dio fondos a un candidato presidencial panameño apoyado por el dictador Manuel Noriega --a quien años después Washington encarcelaría no sin antes invadir y bombardear Panamá-- y por la CIA. En 1990 intervino en Haití proporcionando fondos al candidato Marc Bazin contra el izquierdista Jean-Bertrand Aristide. Bazin sacó el 12% de los votos. Entre 1990 y 1992, la NED dio un cuarto de millón de dólares a la democrática Fundación Nacional Cubano-Americana, y entre 2000 y 2001, precediendo al golpe de Estado que derrocó por 48 horas al presidente venezolado Hugo Chávez, hizo donaciones a grupos opositores, como la supuesta ONG Súmate).
El apoyo del exterior
Evidentemente, los movimientos de signo nacionalista para cambiar la política de los países del Este europeo existían, pero difícilmente hubieran tenido el éxito que tuvieron si no se les hubiese proporcionado desde el exterior apoyo logístico, material y organizativo. El resultado fue el que se buscaba: la evolución de aquellos países hacia una política claramente prooccidental y el traslado de la OTAN a las fronteras de Rusia, que era, en definitiva, de lo que se trataba.
En el mundo árabe lo que está en juego es otra cosa: el petróleo y el integrismo islámico. Y tanto la CIA como el Mossad israelí, la NED y otros similares, están vigilantes y probablemente intentado conducir los movimientos revolucionarios en Túnez, Egipto, Yemen, Jordania, Mauritania, Argelia y los que pudieran sobrevenir según cómo acabe la revolución en los dos primeros. Washington ha decidido que si perduran las dictaduras y su secuela de corrupción y miseria en todo el mundo árabe, en cualquier momento se puede desatar un tsunami revolucionario mucho más violento que escape a su control. Más vale, pues, proporcionar colores (o flores) a los pueblos árabes descontentos, permitir que obtengan ciertas libertades democráticas y que alcancen algún grado de bienestar (el pueblo tunecino, no hay que olvidarlo, era, entre los árabes, el más avanzado económica y socialmente), desterrando la corrupción hasta donde se pueda, antes de que el descontento se desborde y busque otros colores y otras flores por su cuenta sin contar con los tutores actuales.
Etiquetes de comentaris: àrab, Editorial, Egipte, Internacional, Tunissia
La Revolució dels Gessamins ha desencadenat una dinàmica liberalitzadora en el nord d'Àfrica i altres països de l'Àsia musulmana difícil d'aturar fins i tot emprant la violència oficial, com es va intentar a Tunísia i s'està intentant a Egipte i el Iemen. Les expressions populars de descontent també s'han estès, encara que amb menys virulència, a Mauritània, Jordània i Algèria. El Marroc està a l'espera, però allà en Mohamed controla fins i tot el vol d'una mosca.