Avís important

L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.

Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.


Reflexions entorn al dircurs d’investidura d’Artur Mas

Fa setmanes l’actual President de la Generalitat i líder de CiU va pronunciar el seu discurs d’investidura al Parlament de Catalunya. Aquest discurs de poc més de trenta planes representa tota una declaració d’intencions que en determinats aspectes vol anar molt més enllà que un simple programa de govern de legislatura per quatre anys (que no és poc).

Tenim ja l’experiència dels 23 anys de Govern anteriors de CiU presidits per Jordi Pujol, on van repetir-se com un mantra determinats aspectes polítics i ideològics d’un discurs nacionalista i conservador que van aconseguir ser hegemònics a Catalunya.

Ara novament i segons el meu parer vol inaugurar-se una nova etapa, un nou “règim” hem dit alguna vegada, on el discurs nacionalista conservador que ja era present i potent en els espais polític, social, econòmic i cultural ocupi de forma molt més ampla i en perpectiva encara de més creixement a Catalunya i influència a Espanya, els espais institucionals que darrerament ocupava l’esquerra i fins i tot espais municipals i regionals on l’esquerra ha governat en els darrers 32 anys.

Aquesta ofensiva no comença amb la victòria de CiU a les passades Eleccions al Parlament de Catalunya, de fet CiU va perdre per un periode de set anys el Govern de la Generalitat però no va minvar el seu poder en molts àmbits, aquesta ofensiva és anterior i s’ha vist reforçada per la crisi econòmica i les seves derivades i precedents polítics i ideològics de tipus neoliberal i conservador que connecten el projecte de CiU a les expressions d’aquestes polítiques a nivell europeu encapçalades pels aparells burocràtics i no democràtics de la UE representatius només dels interessos de l’oligarquia financera europea, i per gran part del discurs (no en la seva totalitat) de l’oligarquia espanyola que pretén substituir (en el vessant polític) d’una forma encara més conseqüent a una part de la socialdemocràcia al Govern a Espanya per la dreta extrema del PP.

El discurs de CiU pretén jugar un paper de representativitat dels interessos regionals i estatals de l’oligarquia financera, ocupant la centralitat política i amb capacitat d’hegemonia de pensament i d’articulació social.

Aquest paper de centralitat política juga com a pol d’influència en el nacionalisme d’esquerres (independentisme) que viu un moment de contradicció i crisi i també en el camp de la socialdemocràcia, que ha entrat en crisi davant les dificultats i profundes contradiccions que ha provocat la voluntat de gestió social d’un model neoliberal antisocial i depredador.

També s’ha d’apuntar la greu contradicció que provoca la capacitat d’articulació social amb base de catalanisme popular que CiU opera utilitzant les contradiccions en les relacions entre Catalunya i Espanya i les dificultats per construir un model d’Estat Federal Plurinacional que ha expressat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Aquest aspecte ja no és la queixa permanent del pujolisme en els 23 anys dels seus governs, representa una nova fase en què ha d’articular-se un nou discurs fort de les esquerres catalanes per confrontar i superar amb lideratge vers el poble de Catalunya el nacionalisme conservador pel catalanisme popular.

Artur Mas no fa un simple discurs intitucional, projecta també els potencials (no abstractes o per contruir de zero, projecta els seus potencials) socials, culturals, econòmics, mediàtics, i anuncia que aquets espais col·laboraran o ocuparan des del primer moment els espais de l’administració amb “voluntat de servei públic”. Això vol dir que la gestió dels afers públics no es realitzarà exclusivament pels actors de l’administració, sinó que les empreses, les mútues i empreses de serveis sanitaris, l’escola privada, els cercles d’economia i empresaris i part de la societat civil que vinculada o no a l’església gestiona serveis socials i ajudes als depenents. Els espais d’allò públic i privat es difuminen i de fet es considera aquesta diferenciació innecessària.

Destaquen dues pedres angulars d’aquesta projecció, la família i l’empresa. En el cas de la família destaca el seu paper clau en l’educació (paper clau en la tria del servei en què la titularitat pública o privada és un debat “anacrònic i paralitzant”) però sobretot com a garant de la cohesió social (això és conseqüent amb dues grans mancances del discurs, les polítiques socials i les de gènere). En segon terme l’empresa, on s’expressa clarament que l’empresa (el guany) està a “dalt del sistema econòmic”.

La garantia del treball està totalment supeditada a les possibilitats o necessitats de l’empresa i les polítiques socials només seran possibles en funció del creixement de l’economia i no han d’estar garantides des de les polítiques públiques, ja que l’única garantia que aquestes han d’oferir han de ser les rebaixes fiscals i la relaxació o rebaixa del control administratiu sobre l’activitat econòmica.

No es concreten en cap moment, ni tan sols s’apunten, tendències sobre el posicionament de la Catalunya regió d’Europa i de la Mediterrània des d’un punt de vista econòmic (sectors econòmics, tipus d’indústria d’alt valor afegit, etc.) i molt menys de tipus polític.

S’inaugura un nou concepte “l’ecologisme del fer”, que en la pràctica és desenvolupat com l’ecologisme del deixar fer. De nou aquí els temes d’infraestructures, transport, energia o aigua, són enfocats per obeir les necessitats del creixement econòmic i en cap moment dimensionats des del punt de vista de les persones i del territori.

El discurs desenvolupa en 8 punts (economia/empresa/ocupació, educació, sanitat, polítiques socials i de família, seguretat, política territorial, administració i nació) una certa concreció sectorial de les polítiques a desenvolupar que més que concretar-se en perfilen la filosofia. Aquests apartats expressen una perfecta sincronia amb l’abecedari neoliberal (on entre d’altres destaquen la desfiscalització, la rebaixa de la despesa pública, un determinat concepte de la internacionalització de l’economia, la privatització i la desregulació).

No hi ha cap aposta pel canvi de model productiu ni a Catalunya ni a Espanya i simplement es proposa una adaptació de la petita i mitjana empresa i l’esperança que la capacitat dels sectors professionals per aguantar la situació difícil encarant-la amb “l’esforç” per sortir-se’n.

Aquesta manca de proposta econòmica alternativa a nivell internacional i europeu i el reforçament econòmic i polític de nous acords amb l’oligarquia espanyola són clarament factors d’estancament i de limitació voluntària. S’assumeix un rol subsidiari en el lideratge polític i econòmic que accepta les limitacions que imposa el model especulatiu neoliberal, el conservadorisme polític i econòmic de l’oligarquia espanyola i es limita a una administració de rendes sota una concepció provinciana. Malgrat que apareix un discurs d’aposta formal per a la investigació, la ciència i el desenvolupament, objectivament es recreen un model i unes relacions profundament limitadores per al desenvolupament creatiu de les forces productives. La recerca universitària, per exemple, s’enfoca més com a un mecanisme per a les necessitats limitades d’un model industrial limitat que com a una aposta oberta per a sectors punters d’alt valor afegit pels quals s’ha d’apostar en primer lloc des del sector públic.

Aquest nou regionalisme (ja coneixem les limitacions provincianes de l’etapa del pujolisme i la seva aposta per un model rendista i especulatiu), sumat als postulats privatitzadors i de renúncia total del lideratge del sector públic en tots els àmbits poden convertir Catalunya en els propers anys en un gran pessebre vivent.

D’entrada, l’educació i la sanitat públiques, les polítiques socials i de gènere (el gènere pateix una doble retallada, per la via social, on de nou el paper de la dona dins la familia serà enfocat a suplir com a cuidadora les retallades de serveis per a gent gran i per a nens i nenes com a mínim i la desaparició, en segon lloc, de les polítiques d’igualtat i contra la violència de gènere) i les polítiques mediambientals, patiran amb rigor i des del primer moment una veritable involució política i econòmica.

Finalment, dir que queda clar que el discurs d’Artus Mas no és una alternativa, però no hi ha una consciència majoritària que això sigui així. El seu desenvolupament anirà demostrant que no només no representa una solució i una oportunitat per a la majoria dels catalans i catalanes, sinó que està pensat per beneficiar directament i posar al servei d’una part petita i ja poderosa de Catalunya el conjunt de les energies dels ciutadans en general i dels treballadors i treballadores en particular.

S’utilitzarà l’administració pública per orientar amb més força aquesta tendència de benefici privat amb l’esforç col·lectiu, i hem d’acumular les forces polítiques i socials per reconstruir una alternativa que, com sempre, ha d’aprendre dels seus errors del passat.

Joan Josep Nuet i Pujals, Secretari General del PCC

Versión en castellano


CiU HA HABLADO
Reflexiones en torno al dircurso de investidura de Artur Mas


Hace semanas el actual president de la Generalitat y líder de CiU pronunció su discurso de investidura en el Parlament de Catalunya. Este discurso de poco más de treinta páginas representa toda una declaración de intenciones que en determinados aspectos quiere ir mucho más allá de un simple programa de gobierno de legislatura para cuatro años (que no es poco).

Tenemos ya la experiencia de los 23 años de Gobierno anteriores de CiU presididos por Jordi Pujol, donde repitieron como un mantra determinados aspectos políticos e ideológicos de un discurso nacionalista y conservador que lograron ser hegemónicos en Catalunya.

Ahora nuevamente y en mi opinión quiere inaugurarse una nueva etapa, un nuevo "régimen" hemos dicho alguna vez, donde el discurso nacionalista conservador que ya estaba presente y potente en los espacios político, social, económico y cultural ocupe de forma mucho más amplia y en perspectiva aún de mayor crecimiento en Catalunya e influencia en España, los espacios institucionales que últimamente ocupaba la izquierda e incluso espacios municipales y regionales donde la izquierda ha gobernado en los últimos 32 años.

Esta ofensiva no empieza con la victoria de CiU en las pasadas Elecciones al Parlament de Catalunya, de hecho CiU perdió por un periodo de siete años el Gobierno de la Generalitat pero no menguó su poder en muchos ámbitos, esta ofensiva es anterior y se ha visto reforzada por la crisis económica y sus derivadas y sus precedentes políticos e ideológicos de corte neoliberal y conservador que conectan el proyecto de CiU a las expresiones de estas políticas a nivel europeo encabezadas por los aparatos burocráticos y no democráticos de la UE representativos sólo de los intereses de la oligarquía financiera europea, y por gran parte del discurso (no en su totalidad) de la oligarquía española que pretende sustituir (en la vertiente política) de una forma aún más consecuente a una parte de la socialdemocracia al Gobierno en España por la derecha extrema del PP.

El discurso de CiU pretende jugar un papel de representatividad de los intereses regionales y estatales de la oligarquía financiera, ocupando la centralidad política y con capacidad de hegemonía de pensamiento y de articulación social.

Este papel de centralidad política juega como polo de influencia en el nacionalismo de izquierdas (independentismo) que vive un momento de contradicción y crisis y también en el campo de la socialdemocracia, que ha entrado en crisis ante las dificultades y profundas contradicciones que ha provocado la voluntad de gestión social de un modelo neoliberal antisocial y depredador.

También debe apuntarse la grave contradicción que provoca la capacidad de articulación social con base de catalanismo popular que CiU opera utilizando las contradicciones en las relaciones entre Catalunya y España y las dificultades para construir un modelo de Estado Federal Plurinacional que ha expresado la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut de Catalunya. Este aspecto ya no es la queja permanente del pujolismo en los 23 años de sus gobiernos, representa una nueva fase en la que debe articularse un nuevo discurso fuerte de las izquierdas catalanas para confrontar y superar con liderazgo hacia el pueblo de Catalunya el nacionalismo conservador por el catalanismo popular.

Artur Mas no hace un simple discurso intitucional, proyecta también los potenciales (no abstractos o por construir de cero, proyecta sus potenciales) sociales, culturales, económicos, mediáticos, y anuncia que estos espacios colaborarán u ocuparán desde el primer momento los espacios de la administración con "voluntad de servicio público". Esto quiere decir que la gestión de los asuntos públicos no se realizará exclusivamente por los actores de la administración, sino que las empresas, las mutuas y empresas de servicios sanitarios, la escuela privada, los círculos de economía y empresarios y parte de la sociedad civil que vinculada o no a la Iglesia gestiona servicios sociales y ayudas a los dependientes. Los espacios de lo público y privado se difuminan y de hecho se considera esta diferenciación innecesaria.

Destacan dos piedras angulares de esta proyección, la familia y la empresa. En el caso de la familia, destaca su papel clave en la educación (papel clave en la elección del servicio en que la titularidad pública o privada es un debate "anacrónico y paralizante") pero sobre todo, como garante de la cohesión social (esto es consecuente con dos grandes carencias del discurso, las políticas sociales y las de género). En segundo término, la empresa, donde se expresa claramente que la empresa (la ganancia) está "en lo alto del sistema económico".

La garantía del trabajo está totalmente supeditada a las posibilidades o necesidades de la empresa y las políticas sociales sólo serán posibles en función del crecimiento de la economía y no deben estar garantizadas desde las políticas públicas, ya que la única garantía que éstas deben ofrecer deben ser las rebajas fiscales y la relajación o rebaja del control administrativo sobre la actividad económica.

No se concretan en ningún momento, ni siquiera se apuntan, tendencias sobre el posicionamiento de la Catalunya región de Europa y del Mediterráneo desde un punto de vista económico (sectores económicos, tipo de industria de alto valor añadido , etc.) y mucho menos de tipo político.

Se inaugura un nuevo concepto "el ecologismo del hacer", que en la práctica es desarrollado como el ecologismo del dejar hacer. De nuevo aquí los temas de infraestructuras, transporte, energía o agua, son enfocados para obedecer las necesidades del crecimiento económico y en ningún momento dimensionados desde el punto de vista de las personas y del territorio.

El discurso desarrolla en 8 puntos (economía / empresa / empleo, educación, sanidad, políticas sociales y de familia, seguridad, política territorial, administración y nación) una cierta concreción sectorial de las políticas a desarrollar que más que concretarse perfilan su filosofía. Estos apartados expresan una perfecta sincronía con el abecedario neoliberal (donde entre otros destacan la desfiscalización, la rebaja del gasto público, un determinado concepto de la internacionalización de la economía, la privatización y la desregulación).

No hay ninguna apuesta por el cambio de modelo productivo ni en Catalunya ni en España y simplemente se propone una adaptación de la pequeña y mediana empresa y la esperanza de que la capacidad de los sectores profesionales para aguantar la situación difícil encarándola con "el esfuerzo" para salir de ella.

Esta falta de propuesta económica alternativa a nivel internacional y europeo y el reforzamiento económico y político de nuevos acuerdos con la oligarquía española son claramente factores de estancamiento y de limitación voluntaria. Se asume un rol subsidiario en el liderazgo político y económico que acepta las limitaciones que impone el modelo especulativo neoliberal, el conservadurismo político y económico de la oligarquía española y se limita a una administración de rentas bajo una concepción provinciana. A pesar de que aparece un discurso de apuesta formal para la investigación, la ciencia y el desarrollo, objetivamente se recrean un modelo y unas relaciones profundamente limitativas para el desarrollo creativo de las fuerzas productivas. La investigación universitaria, por ejemplo, se enfoca más como un mecanismo para las necesidades limitadas de un modelo industrial limitado que como una apuesta abierta para sectores punteros de alto valor añadido para los que hay que apostar en primer lugar desde el sector público.

Este nuevo regionalismo (ya conocemos las limitaciones provincianas de la etapa del pujolismo y su apuesta por un modelo rentista y especulativo), sumado a los postulados privatizadores y de renuncia total del liderazgo del sector público en todos los ámbitos, pueden convertir a Catalunya en los próximos años en un gran pesebre viviente.

De entrada, la educación y la sanidad públicas, las políticas sociales y de género (el género sufre un doble recorte, por la vía social, donde de nuevo el papel de la mujer dentro de la familia será enfocado a suplir como cuidadora los recortes de servicios para personas mayores y para niños y niñas como mínimo y la desaparición, en segundo lugar, de las políticas de igualdad y contra la violencia de género) y las políticas medioambientales, sufrirán con rigor y desde el primer momento una verdadera involución política y económica.

Finalmente, decir que queda claro que el discurso de Artus Mas no es una alternativa, pero no hay una conciencia mayoritaria de que esto sea así. Su desarrollo irá demostrando que no sólo no representa una solución y una oportunidad para la mayoría de los catalanes y catalanas, sino que está pensado para beneficiar directamente y poner al servicio de una parte pequeña y ya poderosa de Catalunya el conjunto de las energías de los ciudadanos en general y de los trabajadores y trabajadoras en particular.

Se utilizará a la administración pública para orientar con más fuerza esta tendencia de beneficio privado con el esfuerzo colectivo, y debemos acumular las fuerzas políticas y sociales para reconstruir una alternativa que, como siempre, debe aprender de sus errores del pasado.

JOAN JOSEP NUET I PUJALS, secretario general del PCC

Etiquetes de comentaris: , ,