L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
Un article de Gerardo Pisarello publicat a SinPermiso. Fotografia: Gerardo Pisarello al documental Democracia y derecho a Decidir.Fa gairebé dos mesos, un grup de companys i companyes d'Esquerra Unida i Alternativa ( EUiA ) van suggerir la meva implicació personal per impulsar una candidatura catalana a les eleccions europees. La idea era que aquesta candidatura s'obrís a gent de fora de la coalició i plantegés la necessitat d'una ruptura democràtica a quatre nivells: a Europa, a Catalunya, al conjunt del Regne d'Espanya i a l'interior dels propis partits d'esquerres. Més enllà de l'apel·lació individual, el que es plantejava era llançar una proposta col·lectiva que perseguís diversos objectius: connectar amb els moviments socials, impugnar el bipartidisme heretat de la Transició, tendir ponts entre les esquerres contràries a la Troica i favorables a l'exercici del dret d'autodeterminació dels pobles i contribuir a la regeneració de les formes de fer política. La fortalesa d'aquesta iniciativa venia vinculada, des d'un inici, a la possibilitat que es veiés reconeguda amb un lloc clar de sortida a la llista estatal encapçalada per Izquierda Unida.
Per a algú que, malgrat haver acompanyat com a jurista nombroses iniciatives d'esquerres i de moviments socials, mai ha militat de forma orgànica en un partit, una aposta així comportava riscos i reptes. D'una banda, aconseguir que aquest projecte d'obertura política s'obrís camí en estructures partidàries complexes, que sovint arrosseguen llastos conservadors. De l'altra, explicar-ho a gent de fora i de dins d'aquestes organitzacions en uns temps sobre els quals no es té tot el control. Amb tot, l'excepcionalitat de l'escenari deconstituent que travessem, tantes vegades evocada, justificava l’intent.
Cal dir que en molt poc temps la idea de la candidatura i el projecte que pretenia encarnar va recollir mostres de simpatia de diferents espais polítics i socials de Catalunya i de la resta del Regne. Això, per si sol, és una petita victòria que seria injust menysprear. La marxa de la proposta, però, es va veure interrompuda per la decisió del Consell Federal d'Izquierda Unida de pactar ja l'ordre definitiu de la llista. Després d'un ardu debat, les resistències de la direcció d'IU i la necessitat lògica de recollir diverses sensibilitats territorials, polítiques i de gènere, van acabar per afectar una iniciativa que requeria una major maduració i un suport orgànic amb el que finalment no ha comptat. En les condicions finalment acordades, és pràcticament impossible que una candidatura amb vocació d'obertura pugui complir, sobretot a Catalunya, la funció pedagògica i de revulsiu que van justificar la seva gestació.
Són moltes les lliçons que caldrà extreure d'aquest desenllaç. Cap suposa que la idea de ruptura democràtica hagi abandonar-se o que hagi perdut el seu sentit polític. Per contra, serà present en diferents iniciatives electorals i no electorals que compareixeran el mes de maig i serà més necessària que mai una vegada passats aquests comicis. Del que es tracta, en últim terme, és de procurar que aquestes iniciatives conflueixin en projectes de transformació i rebel·lia el més amplis possibles. Amb això em comprometo plenament, com he intentat fer fins ara. Mentrestant, vagi tot el meu reconeixement i gratitud a les persones que van creure que aquesta proposta de candidatura oberta, transversal i rupturista, era una cosa per la que valia la pena lluitar i arriscar.
Etiquetes de comentaris: Eleccions europees, EUiA, Europa, IU