Un article de Carles Masip. Continuació dels articles
1 i
2.
Com encertadament deia Joan Comorera, “nosaltres no som nacionalistes. Nosaltres som internacionalistes, i pel fet d'ésser-ho, som els únics capacitats per resoldre el problema nacional” (1) i, en conseqüència, devem dotar-nos d’un projecte concret amb el que orientar al poble de Catalunya, que en essència són els treballadors i les classes populars, en una resolució de la qüestió nacional que el situï en millors condicions polítiques, econòmiques i socials en la perspectiva de la pressa revolucionària del poder i el socialisme.
Aquest projecte concret del que hem de dotar-nos el comunistes, té dues vessants, una tàctica i l’altra estratègica, però que van íntimament lligades.
Com és la perspectiva estratègica la que ens donarà les eines per intervenir de manera tàctica en el moment present, és imprescindible, en primer lloc, situar els termes d’aquesta. Aquesta estratègia dels i les comunistes de Catalunya ha de passar per la lluita i la consecució de la República Socialista Catalana, o com se la vulgui anomenar, que no és altra cosa que la plasmació i representació de la nova societat, del poder les treballadors i de les classes populars al nostre país. Aquesta lluita, pot semblar per a alguns evident —ja que no és altra que la lluita pel socialisme—, però no ha sigut sempre així. Durant llargues dècades, el moviment comunista de Catalunya, amb la pesada càrrega de la memòria col·lectiva esdevinguda en la derrota de la República a la Guerra Civil i la frustració d’aquell projecte esperançador, ha sigut incapaç d’articular propostes concretes per a la resolució de la qüestió nacional més enllà de —en ocasions— buides retòriques sobre una quasi “automàtica” solució dels problemes nacionals d’Espanya amb l’arribada d’una inesperada III República i el seu model —pressuposadament— federal, sense tenir en compte les condicions pròpies de Catalunya, així com els seus actors polítics, econòmics i socials. Aquesta proposta estratègica concreta, es fa necessària, ja que és la que permet fondre la lluita pel socialisme amb la lluita nacional en un únic projecte, que pot ser presentat entre el poble per orientar la seva lluita, objectivant d’aquesta manera la lluita social a través d’un projecte nacional: la República Socialista Catalana.
Un cop definida la visió estratègica, la posició tàctica vindrà determinada per “l’anàlisi concret de les condicions concretes” en funció del moment històric de desenvolupament del moviment nacional, així com del context estatal i internacional. Com es senyala correctament en un recent i encertadíssim article de Miguel Á. Parra (2), el desenvolupament de l’actual moviment nacional a Catalunya pot desembocar en un procés constituent d’un hipotètic nou Estat català que, evidentment, resultarà en un sentit o un altre; en una millora de les condicions objectives d’existència dels treballadors i les classes populars, així com de la seva situació per desenvolupar més profundament el seu programa revolucionari, en funció de la correlació de forces que es doni i del paper que puguin imprimir les forces revolucionàries i més progressistes a aquest procés. Per tant, deixar de la mà de la burgesia i d’altres classes socials la direcció del procés i, en conseqüència, els seus resultats, seria un tremend error històric. Alguns podran argüir que precisament la burgesia, al veure’s privada del suport social que necessita per tirar endavant la separació de l’Estat, recularà en el seu pols amb la burgesia espanyola i recorrerà al pacte, el que demostraria el seu vertader tarannà i ens deixaria concentrar-nos definitivament en la lluita social. Aquesta és una situació perfectament factible, però que no té en compte el poder de les masses per sobreposar-se a l’actual direcció del procés i desbordar-la per la seva debilitat i política titubejant. Aquest desbordament de la direcció burgesa del moviment nacional present ja està succeint, i així ho demostra el malbaratament electoral que està patint CIU o el PSC en detriment d’altres opcions polítiques amb una proposta nacional més clara. Així doncs, els i les comunistes necessitem dotar-nos d’una proposta tàctica que ens permeti intervenir entre el poble, davant del moviment nacional, i d’aquesta manera poder desemmascarar les veritables pretensions de la burgesia en la seva proposta nacional, conduint les forces constituents cap a un escenari d’àmplies millores democràtiques en tots els aspectes, que ens permeti situar-nos en unes condicions que, difícilment, seran tan regressives com les que ens ofereix actualment l’Estat espanyol. Amb la perspectiva posada en la consecució definitiva d’un poder obrer i popular, la tàctica comunista ha de passar per la lluita i defensa aferrissada d’una República catalana —com a projecte concret i tangible— que atorgui de manera ineludible àmplies llibertats democràtiques de tota mena com a element desbordant de l’actual règim constitucional, convertint-se en la doble palanca de canvi que permetrà, a nivell nacional, el debilitament de la burgesia catalana i la seva hegemonia, i a nivell estatal, la fractura de l’Estat a través de la seva pota més dèbil —en conjugació amb d’altres factors—, obrint la porta a la irrupció del moviment popular a Espanya, acomplint així el nostre deure nacional i internacionalista al mateix temps.
Tenim davant nostre la possibilitat d’apartar-nos de la realitat nacional present i deixar a d’altres subjectes socials la responsabilitat de les seves conseqüències i resultats o, pel contrari, la possibilitat d’intervenir-hi, de desbordar-la, de dirigir-la en funció de les nostres capacitats i d’imprimir en ella el segell de les necessitats del poble treballador de Catalunya.
(1) Comorera, Joan: El problema de les nacionalitats a Espanya.
(2) http://www.kaosenlared.net/component/k2/item/80215-los-comunistas-bullejos-y-el-proceso-soberanista-en-catalunya.html
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Memòria Històrica, PSUC
