Un article de Carles Masip
La incorporació de la lluita pels drets nacionals -és a dir, el catalanisme- al programa i al combat diari del moviment obrer i dels i les comunistes, no és quelcom que vingui de nou.
A pesar que part de certa esquerra, tant d’arrel espanyola com catalana, se sorprengui avui en dia de la necessitat per part de les forces revolucionàries i progressistes del nostres país, de dotar-se d’una proposta pròpia i d’un projecte polític concret per poder intervenir en el procés nacional que s’està desenvolupant a Catalunya, el cert és que els i les comunistes d’aquest país tenim una llarga i fecunda tradició en aquest camp; el camp de la vinculació de la lluita pels drets nacionals i socials en una mateixa lluita, la lluita cap al socialisme. A aquestes veus (1), que sota el paraigües reduccionista de que tots els problemes que avui en dia pateixen els treballadors i les classes populars d’Espanya són conseqüència única i directa de la contradicció principal del sistema capitalista, és a dir, la contradicció capital-treball, o bé, en un sentit més ampli, de les seves conseqüències directes a partir de la crisis capitalista actual -retallades, reformes laborals, destrucció del sistema públic de pensions, desnonaments, així com un llarg etcètera-, i que pregonen que qualsevol implicació o participació política en un procés de caràcter nacional com el que vivim avui en dia a Catalunya, no és més que fer-li el joc a la burgesia en les seves aspiracions, cal recordar-los certes lliçons històriques que ens brinda el nostre passat.
És de la mà del socialisme català -en contraposició amb l’anarquisme o el socialisme espanyol, basat en una retòrica federalista abstracta- de principis del segle XX, que arribaran les primeres incorporacions teòriques consistents que vincularan catalanisme i internacionalisme, lluita nacional i lluita social, no com a conceptes contraposats, sinó com a elements que la classe obrera necessitava articular necessàriament per portar a bon port la seva lluita. En aquest sentit, Gabriel Alomar, fundador i president de la USC (2) afirmava que «l’única forma de progrés actual és el socialisme. L’única matèria o instrument de progrés actual són els treballadors»(3). Per afegir-hi tot seguit: «El programa seria aquest: reivindicació del catalanisme per als obrers; és a dir, no que el catalanisme faci seu la conquesta dels obrers, sinó que els obrers facin la del catalanisme, entenent per catalanisme la representació de la voluntat col·lectiva de Catalunya. O que els obrers diguin: el catalanisme som nosaltres»(4). Heus aquí un important canvi de perspectiva en la visió del moviment obrer pel que respecta a la lluita nacional, i que tindrà les seves importants repercussions futures: Alomar planteja sostreure la bandera de la lluita nacional, el catalanisme polític, de les classes socials que fins el moment l’havien sustentat, la burgesia i la petita burgesia, per donar-la a la classe obrera, que és a la vegada la classe majoritària i la que té l’esdevenidor a les seves mans, de manera què, la voluntat col·lectiva de Catalunya es transforma i no és més que la voluntat majoritària del poble de Catalunya, necessàriament progressista i revolucionari. D’aquí sorgirà la conceptualització -actualment oblidada- de les tres etapes del catalanisme; teoria i a la vegada proposta pràctica del desenvolupament del catalanisme polític. Aquesta, recuperada amb força per Joan Comorera -també procedent de la USC-, primer secretari general del PSUC, plantejava que el catalanisme polític -la lluita nacional- havia transcorregut fins el moment per dues etapes. La primera, la de Solidaritat Catalana i la Mancomunitat, pertanyent a la burgesia, i que havia fracassat estrepitosament, ja que aquesta, davant el dilema de defensar els drets nacionals o els seus propis drets, va vendre sempre els primers a canvi dels segons -vegis el seu paper davant l’adveniment i transcurs de la dictadura de Primo de Rivera. La segona, la de Macià i Companys, pertanyent a la petita burgesia, també va fracassar fruit de la seva indecisió i titubeig davant dels problemes que hagué d’afrontar en el seu moment d’esplendor històric -vegis la proclamació de la República i la guerra. Davant d’aquestes dues etapes històriques per les que havia transcorregut el catalanisme, Comorera i el PSUC proposaven una tercera etapa, que seria la de la classe obrera. El plantejament d’aquesta tercera etapa no va quedar tan sols com una proposta retòrica o teòrica, sinó que va tenir la seva plasmació pràctica en el programa i en la lluita concreta dels i les comunistes del moment. Ningú millor que Comorera per sintetitzar la qüestió: «les etapes del moviment nacional català són ben clares. Solidaritat Catalana, Mancomunitat, Estatut, República catalana»(5). I vet aquí l’expressió material dels diferents moments històrics: si l’expressió del poder de la burgesia va ser la Mancomunitat i el de la petita burgesia l’Estatut de Núria, la dels treballadors i les classes populars hauria de ser la República catalana. Però serà millor aturar-se aquí abans d’extreure’n conclusions precipitades.
(1) Penso que són força representatives opinions com les de Lidia Falcón (
http://blogs.publico.es/dominiopublico/6076/donde-esta-la-izquierda-en-catalunya/) o Paco Frutos (
http://franciscofrutos.blogspot.com.es/2013/10/catalunya-el-nacionalismo-el.html)
(2) Unió Socialista de Catalunya. Fundada al 1923 com a escissió de la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol.
(3) i (4) Alomar, Gabriel: Negacions y afirmacions del catalanisme, Barcelona, Antoni López, 1910, p. 11. 36 Ibíd., p. 12-13.
(5) Comorera, Joan: La línia nacional del PSU de C. Versió html a:
http://www.marxists.org/catala/comorera/1939/04/19041939.htm
