La imminent ruptura del PSC s’atribuirà ben probablement a les diferències sobre l’anomenat procés sobiranista. Però serà un error interpretar-ho d’aquesta manera. La crisi que actualment viu el PSC té poc a veure amb la seva posició sobre la consulta, aquest factor senzillament contribuirà a escurçar l’agonia d’un projecte polític que ja estava moribund.
La crisi del PSC és en realitat la cara catalana d’una crisi de la socialdemocràcia internacional paral·lela a la crisi de l’Estat del benestar, que pateixen a diferent escala tots els partits socialistes europeus i que s’agreujarà en els propers anys. La socialdemocràcia sempre s’ha atribuït el mèrit de l’Estat del Benestar, tanmateix és un mèrit que s’atribueix immerescudament. És impossible comprendre històricament l’anomenat Estat del Benestar europeu sense reconèixer l’important paper que la URSS va jugar durant el segle XX. L’Estat del Benestar, convé recordar-ho, va ser resultat d’un delicat equilibri de forces en el marc d’un continent devastat per la guerra i polaritzat en dos grans blocs amb oposats model socials, polítics, econòmics i militars: la URSS i els EUA. És, si més no, pretenciós per part de la socialdemocràcia arrogar-se el mèrit d’un model d’estat que es va administrar com a succedani d’una revolució social que amenaçaba el capitalisme i les seves estructures. Però no és només que la socialdemocràcia no tingui el mèrit d’haver aixecat l’Estat del Benestar, és que ha col·laborat activament en destruir-lo! Han estat els laboristes britànics i la socialdemocràcia continental qui ha justificat i estès el neoliberalisme econòmic a gran escala. És ingenu o pervers erigir-se com a defensor d’un model de benestar que es combat a la pràctica a tots els nivells. Han estat socialdemòcrates els qui han impulsat la liberalització dels mercats, les privatitzacions i l’especulació. La socialdemocràcia no té cap alternativa al neoliberalisme perquè el neoliberalisme és des de fa dècades el seu projecte polític i això la Classe Treballadora ho veu cada dia amb més claretat.
La crisi actual del PSC és només un capítol més de la crisi que va treure a Zapatero del govern espanyol i de la que ofega al govern d’Hollande a França o a l’SPD alemany, lamentable aliat de l’austericidi de Merkel. És la crisi d’un partit sense model alternatiu al capitalisme salvatge, format per una casta de buròcrates professionalitzats, amb unes organitzacions estructurades al voltant de relacions clientelistes, completament vinculat a les grans corporacions mitjançant les portes rotatòries entre administració i multinacionals, és la crisi d’un partit completament allunyat dels interessos de la Classe Treballadora que diu representar. És la mateixa crisi que aboca al PSOE a nivell estatal a un desastre electoral en tots els sondejos: el descrèdit d’una organització que ha traicionat durant dècades les aspiracions d’emancipació de la Classe Treballadora. Un descrèdit que la socialdemocràcia intenta combatre amb rentats d’imatge constants però cada dia més infructuosos.
En aquest context, el major error de la Classe Treballadora seria contribuir a reinventar la socialdemocràcia, és a dir, l’alternativa estèril al capitalisme. Algunes veus parlen de l’espai socialdemòcrata amb rapinya electoralista, temptades per l’oportunisme d’un front en defensa de l’Estat del Benestar. Tanmateix, aquesta és una visió estreta de mires, incapaç de copsar la profunditat de la crisi que afecta aquest model. L’Estat del Benestar ha estat una il·lusió històrica que mai ha arribat ni arribarà a materialitzar-se. El que hem de construir és l’Estat social i democràtic, és a dir, l’Estat socialista i, per a fer-ho, la socialdemocràcia és un instrument inútil, per molts rentats de cara que es faci. La socialdemocràcia no té utilitat com a instrument de la Classe Treballadora: ni les seves organitzacions, ni la seva ideologia. Les organitzacions no són útils perquè estan en mans d’obscures maquinàries econòmiques, la ideologia no és útil perquè s’ha demostrat còmplice del capitalisme més salvatge. Els i les comunistes no combatem les organitzacions socialdemòcrates, sinó la seva ideologia. Perquè és una ideologia dèbil, no fonamentada en la plena consciència de la lluita de classes, que porta inevitablement sempre al manteniment de l’status quo. Per això el nostre repte no és ocupar el buit electoral de la socialdemocràcia, sinó desterrar per sempre el seu ridícul programa de reformes impossibles i assumir amb determinació un programa socialista de transformació revolucionària.
PA
