Un article de Carles Masip. (Podeu llegir la primera part
aquí)
Però per a la consecució d’aquesta República catalana, primerament, la classe obrera i el seu partit comunista havia necessàriament de prendre la bandera de la lluita pels drets nacionals de les mans de la burgesia i la petita burgesia.
Aquesta tasca històrica no va ser més que una quimera fins a la unificació de totes les organitzacions socialistes i comunistes catalanes en el PSUC, partit únic de la classe obrera, que va donar un impuls tremend a aquest procés, consolidant-se durant el període de la guerra i reafirmant-se durant els llargs anys de dictadura feixista. Comorera resumeix tot aquest procés afirmant que: «El PSU de C (…) prengué en les seves mans la bandera nacional (...) el moviment nacional de Catalunya és avui una part del moviment obrer català, una part indissoluble del problema de la revolució proletària del nostre país. Hem arribat a la darrera etapa i el moviment nacional català no és ni serà ja un instrument en mans de la burgesia, amb el qual especulava i jugava per obtenir els seus fins de classe». Les línies precedents, no van ser en cap cas un joc de paraules retòric, i així la història va demostrar-ho. Mentre que al País Basc, durant tot el transcurs del conflicte bèl·lic —i els seus anys precedents—, el moviment obrer i els comunistes —així com els socialistes— van ser incapaços d’incorporar la lluita nacional al seu programa polític i accionar diari, l’hegemonia ideològica i política del moviment nacional va recaure sempre en mans de la burgesia i la petit burgesia basca; situació que s’allargaria durant tot el període de resistència antifranquista i clandestinitat i que comportaria, de manera directa, l’aparició de nous moviments polítics que agafarien les regnes de la vinculació entre lluita nacional i social i que, en gran mesura, s’erigirien com avantguarda dels i les treballadores d’aquesta nació, reduint-se el paper i grandària del partit comunista fins a nivells residuals. Tanmateix va passar a Galícia, on les forces revolucionàries han gaudit històricament d’una escassa presència, fins i tot a nivell parlamentari, existint en el marc de l’esquerra tan sols partits de certa influència i força en l’àmbit del nacionalisme petit burgés d’arrel netament reformista.
En contraposició, a Catalunya, la incorporació de la lluita per les llibertats nacionals al combat de la classe obrera, elevà la força, el prestigi i la influència del PSUC de manera immensa, convertint-se verdaderament en un partit nacional en totes les seves dimensions, baluard principal del poble de Catalunya en la seva lluita per la llibertat. Aquest paper central —tot i la derrota en la guerra— va perdurar en el temps, convertint-se en un dels partits comunistes més vigorosos de tot Europa, a pesar de la clandestinitat i la repressió ferotge del feixisme, exercint d’avantguarda real dels treballadors i les classes populars i, fins i tot, creant una hegemonia importantíssima en alguns camps com els de l’art i la cultura, en altres temps tan allunyats de la influència del marxisme. En resum, i per poder captar els efectes pràctics de l’aplicació d’una o altra política nacional per part de les organitzacions comunistes d’Espanya i poder-ne fer un balanç històric, només cal fer un repàs a l’actual correlació de forces del comunisme als diferents indrets de la geografia estatal. Tot i les successives derrotes històriques del PCE i la seva descomposició durant molts anys, podem veure com aquest segueix mantenint o ha recuperat recentment part de la seva força política a indrets com, per exemple, Salamanca, Saragossa, Astúries o Andalusia, és a dir, ubicacions on la qüestió nacional no és un problema de primer ordre degut a la seva localització dins la nació dominant de l’Estat espanyol. Pel contrari, al País Basc, les organitzacions marxistes històriques i de tarannà republicà, ja fa molts anys que van perdre l’hegemonia i la direcció del moviment obrer davant d’una esquerra independentista d’arrel clarament nacionalista. Situació idèntica és la que existeix a Galícia, on l’organització del PCE recentment ha recobrat cert protagonisme —a través d’una aliança amb d’altres forces d’esquerres— després de dècades de presència testimonial. Pel contrari, a Catalunya, l’arribada de la transició es va presentar amb un PSUC de grandíssima importància, que fins i tot amb la descomposició provocada per l’eurocomunisme propugnat per la direcció encapçalada per Santiago Carrillo i l’escissió del PCC, va mantenir durant llargs anys la vitalitat d’un moviment comunista que lluïa ja feia temps per la seva absència a les demés nacions oprimides de l’Estat espanyol. En aquest sentit, no és fins quasi el tombant de segle —després d’un gran desgast i desintegració de les organitzacions comunistes— que les forces d’esquerres d’origen genuïnament nacionalista, com per exemple l’esquerra independentista, començaran a cobrar un cert protagonisme dins del moviment obrer i el món de les forces anticapitalistes. Per tant, ara més que mai es fa necessària la recuperació de la nostra memòria històrica; dels nostres encerts i errors com a comunistes; d’una valoració crítica de la nostra extensa lluita, que des dels temps de Comorera, ha requerit d’un esforç afegit per tal d’afinar la punteria i saber incorporar la lluita pels drets nacionals, en forma d’un projecte propi per a Catalunya de manera estratègica, però a la vegada tenint en compte la correlació de forces de cada moment, per no deixar en mans d’altres classes socials que no es representen més que a sí mateixes, la direcció d’una qüestió, la nacional, que per més que volguéssim obviar, no desapareixeria de la nostra realitat, i en qualsevol cas, seguiria manipulada pels de sempre. Són aquestes valuoses lliçons que ens ajuden en el moment present, on es fa palesa la necessitat d’articular un discurs propi i no fugir d’estudi davant la irrupció evident d’un moviment nacional que sacseja la realitat política catalana i té a la vegada importants repercussions a l’esfera estatal.
(1) Comorera, Joan: El problema de les nacionalitats a Espanya
