Europa és una gàbia. Una gàbia impenetrable per als qui somien en la seva llegenda de democràcia i prosperitat, una gàbia d’acer infranquejable per als qui aspiren a trobar-hi un futur i un treball. Però Europa és una gàbia també pels qui som a dins. Europa és una presó de pobles, una immensa teranyina de muralles burocràtiques que oprimeixen les classes populars.
El vell continent, bressol de la democràcia antiga i de la moderna, ha esdevingut una tirania al servei de l’imperialisme hegemònic britànic i nordamericà. Una tirania cada dia més obscena que reprimeix la protesta i persegueix tota dissidència, una tirania cada dia més cruenta: un Estat policial i centralitzat on tota la maquinària treballa en benefici del capital. La transformació d’Europa no ha estat resultat del capriciós atzar, és conseqüència del projecte polític de la Unió Europea. Un projecte polític que mai ha estat al servei de la majoria treballadora ni de profunds valors humanistes universals.
La Unió Europea ha estat sempre un projecte de la classe dominant per afavorir els seus interessos i s’ha desenvolupat sota aquesta premisa. Bona part dels problemes que Europa té avui són efecte dels acords del Tractat de Maastricht del 1992. Aquell tractat, que va posar els ciments de la UE actual, ja delimitava amb claretat les línies mestres del que Europa ha esdevingut. En ell s’establien tres eixos de treball ben definits: economia, política exterior i justícia. Aquell tractat no va fixar unes línies de treball per l’aprofundiment democràtic, les polítiques socials o la consolidació del model de l’Estat del Benestar, que és el que hagués interessat a la immensa majoria. Al contrari, va fixar-se en allò que realment interessava a les minories més poderoses. Es va centrar en economia per a establir una marc legislatiu de lliure mercat i per a imposar un model neoliberal de gestió. Es va centrar en política exterior per a garantir la submissió i l’aliniament acrític d’Europa al bloc imperialista de l’OTAN. Es va centrar en justícia per a erigir-se com la darrera instància judicial dels estats membres.
Cal assenyalar que en aquell moment no només la dreta va defensar aquell tractat, a part dels conservadors i els liberals, socialdemòcrates i ecologistes també van donar-hi el seu suport. Només els i les comunistes i l’esquerra més conscient vam denunciar Maastricht com el que era: els fonaments perversos d’una tirania de la banca i els especuladors. Dues dècades més tard, comprovem els efectes catastròfics d’aquell projecte polític del capital: una UE que ha arrebatat la sobirania dels pobles per a atorgar-la a l’oligarquia, que ha tret el poder dels parlaments electes per atorgar-lo a la troica que ningú no ha votat, que ha pervertit els ciments de la democràcia i ha imposat el pitjor despotisme.
La UE ha fracassat com a projecte democràtic i de prosperitat. Per a salvar Europa cal refundar-la i repensar-ho tot des d’abans de Maastricht. Les classes populars som cada dia més conscients d’aquesa realitat. Les crítiques a la UE són legítimes i justificades i s’eleven a tot el continent, des de tots els racons de la societat. Els i les comunistes som internacionalistes i treballem per una Europa social i democràtica. En l’actual context, ens refermem en la necessitat d’un procés constituent també a Europa, promogut per les classes populars, organitzades en un front comú, per una refundació de les institucions nacionals i supranacionals. És amb aquest sentit de responsabilitat que recolzem la candidatura unitària del Partit de l’Esquerra Europea i la gran coalició d’esquerres que a l’Estat Espanyol aplegarà a IU, EUiA, EUPV, ICV, Anova, la Chunta i moltes altres organitzacions polítiques i destacats activistes dels moviments socials per a plantar cara a l’Europa neoliberal. Considerem aquestes fites passos importants en el procés de vertebració d’una alternativa unitària, però també les considerem insuficients davant l’exigència de regeneració democràtica de les bases, els moviment socials i la classe treballadora. Pensem que s’ha de superar l’estreta visió dels processos electorals com a objectius en ells mateixos per a arribar a comprendre’ls en el context d’una estratègia revolucionària més àmplia. Estem convençuts que és en la confluència dels moviments socials i les organitzacions de classe d’on ha de sorgir l’alternativa política de la majoria, una alternativa capaç de quebrar aquesta gàbia anomenada Europa.
Etiquetes de comentaris: Editorial, Eleccions europees, Europa, IU
