Avís important

L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.

Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.


12 de maig 2008

Per què m’he d’afiliar al partit?

La majoria hem sentit alguna vegada aquesta pregunta en boca d’algun company o companya amb qui compartim algun altre espai organitzatiu. El dubte és perfectament raonable, si no es percep el Partit com una eina útil i necessària per millorar les pròpies condicions de vida i per transformar la realitat.

Aquestes situacions són útils, perquè ens forcen a plantejar-nos nosaltres mateixos què hi ha a la base de la nostra militància. Sens dubte, un dels actius del Partit és, i ha de ser, la possibilitat de socialització que ofereix. Les lluites concretes, locals o sectorials, s’insereixen en una perspectiva globalitzadora i el debat i el treball col·lectius permeten millorar la comprensió de la realitat i la capacitat d’incidir-hi.

Un cop clarificada la necessitat d’un instrument d’aquest tipus, la següent pregunta que pot aparèixer és: per què el PCC? ¿Que és el que distingeix aquest partit de la resta de forces polítiques de l’esquerra transformadora? D’entre els diversos aspectes que se’n podrien destacar, n’hi ha dos d’especialment significatius.

En primer lloc, seguir apostant per la vertebració de la societat civil com a part essencial del propi projecte. L’únic terreny on les classes populars poden contrarestar els interessos dels poderosos és el de l’organització i la mobilització socials. Objectiu del Partit és actuar com a columna dorsal -d’aquí la idea de vertebrar- d’aquells moviments que es configuren al voltant de les activitats humanes, mentre que el protagonisme correspon a tot el poble. La no renúncia a aquest objectiu és un dels trets característics del Partit dels i les Comunistes de Catalunya.

En segon lloc, el convenciment que el poder s’exerceix en diferents esferes -i no només en la institucional- i que cal incidir directament en totes. No és suficient aprovar lleis que afectin els interessos dels poderosos, sinó que cal intervenir en aquells àmbits econòmics, socials o culturals on el sistema es reprodueix en termes materials, o en termes d’autolegitimació.
Per acabar de convèncer les persones indecises, el PCC ha d’oferir, també, il·lusió, engrescament, confiança en la possibilitat de construir una alternativa real. En un moment de desencís i d’allunyament de la política per part d’importants sectors de la classe treballadora, els i les comunistes hem de ser els màxims exponents d’una ètica política que faci de l’honestedat i el rigor signes de la pròpia identitat. La lluita contra la corrupció i el frau fiscal haurien de ser un important eix de la nostra acció política.

Però més enllà de la discussió col·lectiva, de la vertebració de la societat civil alternativa i de l’honestedat, el Partit ofereix una potencialitat encara més gran. Tal com deia Gramsci, pot contenir el “germen de llibertat” de la societat que volem construir. Els treballadors i les treballadores que als nostres llocs de feina desenvolupem encara tasques alienants, acrítiques i repetitives podem tendir a estendre aquesta actitud a la resta d’àmbits de la nostra vida. Al Partit, en canvi, hem de poder passar “d'executors a creadors”, “d'organitzats a organitzadors”, “de simple braç a cervell i voluntat”.

Aquestes són les potencialitats que el PCC, entès com a instrument, pot oferir a les persones militants i del seu entorn. Òbviament, aquest mes també ofereix la Festa Avant: l’espai de trobada que celebrem, com cada any, i en el qual confiem veure-us a tots i a totes.

Etiquetes de comentaris:



LA RATA: NO TINC TEMPS PER A POLÍTIQUES! ALTRA FEINA TINC!

I continua: “No us puc entendre, aquesta gent que encara hi poseu afició i us dediqueu tantíssim a la cosa política!”

No em negareu que aquesta és una de les rata-pe-rorades més contundents que heu rebut –sigui quina sigui l’edat-, provinent d’ànimes assenyades i que diuen estimar-nos, tot i que no ens comprenen ni ens acompanyen.

Són gent ocupada, seriosa, respectable; gent correcta, a la fi. És a dir, gent centrada, objectiva, nuclis durs del pensament adient. Fugen dels extrems i dels extremismes, utilitzen a diari les celebrades diferències entre llibertat i llibertinatge, tanquen les orelles a veritats massa descarnades perquè són coses demagògiques, i algun cop fan crítiques, però no destructives –com els polítics–, sinó constructives, si vostè m’ho permet, senyor patró, i són positius i pragmàtics per educació i definició.

Són de centre-alguna cosa, centre–esquerra o centre–dreta, segons la temporada. Centre-idiotitzats, centre-atemorits o centre-cagadets, de tan centre-precaris…, no fos cas que empitjoréssim: Virgencita, virgencita, que me quede como centro-estaba. I, és clar, no tenen temps per a tontades. Ho diuen més clar: el seu temps és or.

Un dia de la seva aurífera existència és una agenda compulsiva de coses importants i que cal fer. Descomptant la inevitable dedicació a les funcions fisiològiques (dormir, menjar i les més escatològiques), la més gran partida del seu temps-or és la feina, que tot ho envaeix i contamina. Perquè aquesta classe de persones (classe en accepció no marxista) no treballen, sinó que fan feina; són convençuts productors de plusvàlues. Ells i elles, molt llegits i originals, es confessen de classe mitjana..., benestant. Un dia seguirem aquesta rata.

També són familiars responsables que recullen nens i els passegen per les extraescolars, visiten avis, porten la casa (quan són dones, de ple). Són ciutadans exemplars que endrecen papers i rebuts, consulten el gestor i revisen el correu i el compte bancari cada dia. Són pacients que van i porten al metge, o al pediatra, els fills; i els pares, al geriatra; ells, psicòleg dos cops per setmana. Són usuaris resignats del transport públic i entusiastes del seu cotxe malaguanyat per no passar de 80, on consumeixen cada dia, amb tantes coses a fer, algunes hores del seu temps preuat.

Però també són humans! I tenen, millor si pot ser programat, el seu temps de lleure, de gaudi, de bona vida: fan gimnàstica (salut i bellesa) una estoneta, disfruten de concentracions humanes en cues i supermercats, xalen als estadis, s’amunteguen a les carreteres, als restaurants de muntanya –descobriments de sembla mentida la quantitat de carn que hi posen–. També es disbauxen i s’aturen per vacances i revetlles. Els festius, mandreixen, visiten familiars, amics i tietes, fan zàping, xat, rol, esport digital de videoconsola, o viuen vides cibernètiques d’avatars virtuals. Vaja, que quan toca passar-ho bé, ells també troben una mica de temps previst i gratuït.

Curts de temps per a tantes coses com cal fer, és normal: ni un minut per perdre fent politiqueries…, que demà s’ha d’entrar a l’embús de les rondes abans de les 7 i 12 minuts
.
I ve un mal dia, i pleguen de cop.
Antoni Barbarà

Etiquetes de comentaris: ,



La crisi permanent de l’esquerra

Quan acabarà la crisi de les esquerres? Semblen acomodades a una crisi permanent. El fracàs definitiu dels mal anomenats estats socialistes encara pesa. La seva existència ha estat el gran engany del segle xx

Milions i milions de treballadors al món van seguir cegament uns sistemes autoritaris i conservadors que van mantenir-se en el poder sobre la base de l’explotació social, la destrucció del medi ambient i la dictadura política. La Xina està sent el perfecte darrer exemple d’aquesta ignomínia en dirigir el mateix partit comunista el retorn cap a un capitalisme encara més ferotge i depredador. Però hi ha un altre fracàs menys evident d’unes altres esquerres: la socialdemocràcia i els seus aliats. Ha estat l’altre engany per mitjà del pacte social, la integració cultural i política dels treballadors en el sistema i valors del capitalisme en el marc del Welfare State (estat del benestar). La indubtable millora en les condicions de treball, en la capacitat adquisitiva, en les expectatives de futur per als fills de les classes treballadores estan en el rerefons de les polítiques col·laboracionistes de la socialdemocràcia. El preu, tanmateix, que s’ha pagat és molt elevat, perquè ha significat l’acceptació i submissió dels treballadors a les regles del sistema econòmic. S’han legitimat unes democràcies liberals que fan compatibles les eleccions polítiques amb l’oligocràcia econòmica. En aquest context, i sota aquest axioma, és impossible canviar res quan s’accedeix al govern mitjançant la victòria electoral. El lideratge polític, ni que tingui voluntat de canvi, és una ficció perquè és presoner de les limitacions que imposa l’intocable sistema econòmic: el capitalisme de les grans corporacions.

La socialdemocràcia, quan governa, no mana, sinó que fa de majordom. Per aquest camí no es va a la transformació del sistema capitalista, ni es construeix cap socialisme. Més aviat es produeix un procés pervers d’integració per dalt dels dirigents socialdemòcrates, que accepten en molts casos ser comprats fàcilment, i també corromputs, pel sector privat, tant quan exerceixen com quan deixen el càrrec públic. És l’economia, estúpid! Quina expressió tan marxista i tan encertada, malmesa quan està en boca de liberals espavilats o de cínics socialdemòcrates.

Les esquerres a l’esquerra de la socialdemocràcia, que opten igualment per participar i implicar-se en l’acció institucional, també han quedat enredades en la seva pròpia xarxa. No solament no han estat influents, sinó que han estat i són els actors subalterns de la farsa democràtica. És més, les dinàmiques divisionistes inacabables que provoca la impossible conciliació entre ser partit institucional i partit de lluita, les estan situant literalment en la marginació política. El finançament públic dels partits polítics, els càrrecs públics llaminers per a la promoció personal, la mateixa presència als media que assegura la participació política dins de les institucions són factors definitius per dedicar-se exclusivament, o quasi, a la política institucional. És clar que, per aquesta via, la incomunicació és creixent entre moviments socials i partits d’esquerra. Fins i tot acaba produint-se una frontera entre qui fa política com a professió i qui fa política per compromís cívic. Fa temps que la convivència entre els que cobren per dedicar-se a la política i els que no cobren, ni aspiren a ser professionals de la política, és entre complicada i impossible. Això no és nou ni a ICV ni a IU, ni a EUiA, ni a qualsevol altra organització d’esquerres.

Què fer? Recuperar el sentit original d’un partit d’esquerres, la seva inserció en la societat civil, la seva implicació dirigent i activadora dels moviments socials, la seva presència crítica a les institucions civils i culturals, la seva voluntat transformadora de l’ordre econòmic i social, canviant la cultura corporativa de les organitzacions sindicals. No es tracta de deixar de banda l’acció institucional, ni d’abstenir-se quan hi ha eleccions, però ni una cosa ni l’altra són les més importants, i menys encara les únicament importants. Un partit d’esquerres que acaba vivint únicament de les eleccions i de la seva acció institucional serà partit, però no serà d’esquerres. La crisi d’Izquierda Unida s’ha de contemplar en aquest marc i paràmetres. Perquè la injustícia del sistema electoral, la intolerable i antidemocràtica actitud del PSOE com a directe beneficiari del robatori de vots que pateix IU, i també ICV-EUiA, no pot amagar el procés d’autodestrucció imparable que caracteritza el moviment comunista des de la crisi carrillista del PCE.
Ha de canviar la cultura política de les esquerres, especialment la dels seus dirigents, atrets pel protagonisme i compensacions personals que té la professió política, fins i tot per als professionals dels partits subalterns. L’activitat institucional, inclosa l’ambició d’accedir al govern local, al govern de la Generalitat, al govern de l’Estat, no ha de ser objectiu per ella mateixa, sinó sotmesa als principis i valors de transformació i canvi social. Això, que sembla tan de sentit comú, és fàcilment oblidat per aquells que gaudeixen d’ocupar i no voler deixar un càrrec públic. Per aquí comença l’engany, l’autoengany.

Miquel Caminal
Professor de teoria política de la Universitat de Barcelona

Etiquetes de comentaris:



Turó de la Rovira

Fa uns dies es va estrenar Mirant al cel, la pel·lícula de Jesús Garay sobre els bombardejos que va patir Barcelona durant la guerra civil. La pel·lícula ens descobreix la bellesa immensa i intensa d’un dels llocs més impressionants de Barcelona: el Turó de la Rovira

No és només que aquest pujol en ple centre geogràfic de la ciutat permeti una contemplació excepcional de la massa urbana que l’envolta. Ni tampoc el valor històric que aixopluga, ubicació del que va ser la defensa antiaèria de Barcelona. És la potència del lloc mateix, un paratge on gairebé mai no hi ha ningú, però que mai està buit, saturat com s’intueix sempre d’absències. És aquesta energia que l’indret traspua el que Jesús Garay ha sabut transmetre en les seves imatges, i és la sort que espera a aquest lloc el que ens hauria d’inquietar, aixecant-se com s’aixeca emmig d’un vell objectiu de depredació urbanística: els Tres Turons, la petita serra que formen els turons de la Rovira, la Creueta del Coll i el Carmel.

Quin serà l’avenir de les casamates des de les quals es protegia Barcelona de l’aviació italiana i de tot el seu entorn? Cap témer que a aquest lloc de memòria li esperi el mateix vergonyós futur ofert al Camp de la Bota, sobre el qual es va estendre l’asèptic emplaçament del Fòrum de les Cultures, per al qual el calvari de gairebé dues-mil persones allà afusellades entre el 1939 i el 1952 no va semblar massa rellevant. Per no parlar de la presó Model, qui sap si reconvertida un dia en centre comercial, o del castell de Montjuïc, condemnat a convertir-se en parc temàtic del bon rotllo institucional, en aquest cas sota la forma de Museu de la Pau.

I si s’habilités el fortí antiaeri del Carmel com a Museu de la Resistència, una instal·lació amb què compten moltes ciutats europees amb menys mèrits que Barcelona, per fer-hi i fer-ne l’elogi de la lluita per la llibertat? Un lloc així serviria per fer prendre consciència que el record no té gens a veure amb el passat, sinó amb una prospectiva de futur en relació amb el qual allò rememorat és pertinent i significatiu, i que Barcelona no va ser castigada per ser una ciutat democràtica, sinó per revolucionària. Perquè evocar és invocar.

Manuel Delgado

Etiquetes de comentaris:



La revolució com a imperatiu cristià

A finals del passat mes de febrer es donava a conèixer el document Una altra veu d’Església. És el resultat de la reflexió d’entitats, grups, comunitats i moviments cristians de Catalunya que volen mostrar la seva preocupació per les pràctiques de la Conferència Episcopal Espanyola i per la seva relació amb la societat. La posició que manifesten en aquest text unitari és clara i contundent. Propugnen un nou marc que respecti la llibertat religiosa, que faci efectiva la laïcitat en la societat i l’eliminació de qualsevol tipus de privilegis per a les diferents tradicions religioses.

Bona part dels col·lectius signants d’aquest document estan en la línia de l’Església que durant el franquisme, enfrontant-se al nacionalcatolicisme, va treballar per difondre una altra manera d’entendre la religió catòlica i per la construcció d’una nova societat més justa. Els seus membres intentaven transformar la institució des del seu interior i, a la vegada, participaven com un més en les activitats que es realitzaven als barris o a les fàbriques. No ho van tenir fàcil, van xocar amb companys, superiors, la mateixa jerarquia, les institucions de la dictadura, les forces econòmiques i, fins i tot, van haver de convèncer una part dels fidels que calia trencar amb determinades convencions.

Aquesta Església tenia clar que la caritat no era el camí, que calia transformar. No n’hi havia prou amb les bones intencions, amb repartir almoina. Feia falta plantejar alternatives concretes per a la consecució de millores estructurals en les condicions de vida de la població. Ho van fer des de l’activisme en els moviments ciutadans (associacions veïnals, organitzacions polítiques), i aconseguiren resultats.

Actualment, sembla imprescindible que es torni a produir un diàleg de forces transformadores. Els motius no falten. Poden haver canviat, com ho ha fet la societat, però no han desaparegut. El comunisme ja no és aquella força dominant entre els sectors antifranquistes. L’Església pobra, evangèlica i revolucionaria també és minoria. El capitalisme ja no rep la contestació que uns i altres podien originar i ha anat creixent. Els seus propis valedors queden aterrits davant determinades manifestacions de la seva essència. En moments de recomposició de forces, de diàspora, cal tornar a les arrels que donen vida i als punts de trobada.

Jordi Mir García

Etiquetes de comentaris:



Euríbor i precarietat de vida

El mes d’abril, seguint la tendència dels mesos anteriors, el tipus d’interès a què estan disposats a deixar-se diners -entre ells- els bancs a un any, a la zona euro, l’Euríbor, ha tornat a pujar (en un 0,499) respecte al mateix període de l’any anterior. L’Euríbor a dotze mesos és la referència per al càlcul de l’interès de les hipoteques

Aquest índex (abril, 4,752) és el mínim a partir del qual es deixa capital; està calculat sobre l’interès oficial que fixa un banc central independent -no controlat democràticament-, que prioritza, davant la crisi, mantenir una baixa inflació per damunt d’estimular el creixement i l’ocupació -missió que, a diferència de la Reserva Federal dels Estats Units (EUA), no consta entre els seus objectius. El tipus d’interès que manté i es nega a rebaixar el BCE és del 4%.

Sobre aquest tipus d’interès opera l’augment de risc que suposa concedir un crèdit a causa de la crisi financera d’abast mundial (no és la primera) i, per primer cop, amb centre als EUA. La desconfiança es tradueix en una restricció del crèdit i en un augment dels tipus als quals es presta capital.

Els salaris no ajuden


A Espanya, on la majoria de la gent esperonada pels baixos i estables tipus d’interès dels darrers anys havia subscrit hipoteques de tipus variable, la pujada de l’Euríbor és una notícia de precarietat, d’augment de precarietat. I això, per la confluència de dos factors. D’una banda, l’estancament dels salaris i la seva pèrdua de poder adquisitiu, l’augment de les desigualtats i el deteriorament de les rendes del treball en la renda nacional. De l’altra, l’enorme pes que té l’habitatge en la renda disponible dels espanyols, per culpa dels alts preus immobiliaris (sengons el Fons Monetari Internacional, sobrevalorats en un 20%), i que correspon bàsicament a través del pagament d’hipoteques.

L’augment dels interessos de les hipoteques suposa més precarietat; més precarietat significa més fallides i incapacitat de pagament, més desnonaments i, finalment, més restricció creditícia, i un nou augment de l’Euríbor i, per tant, de les hipoteques. Els treballadors i treballadores som i serem arreu els més perjudicats per la crisi financera.

Les polítiques neoliberals acompanyaran i no pal·liaran l’efecte antipopular de la crisi. Mentrestant, els bancs espanyols anuncien beneficis extraordinaris i no pateixen directament les fallides hipotecàries, ja que han transferit el risc a tercers operadors als mercats secundaris. Però aquesta és una altra història.

Lluís Juberías

Etiquetes de comentaris: ,



El dret de treballar de les persones reagrupades

A Catalunya hi ha 860.000 persones migrades en situació regular. Dues mil d’elles tenen permís de residència, però no tenen permís de treball. Davant d’aquesta situació que fomenta l’economia submergida, l’exclusió social i la marginació, CCOO mou fitxa

A Catalunya, prop del 14% de la població són persones immigrades, és a dir, més de 860.000 en situació administrativa regular. D’aquestes persones, 705.000 tenen edats compreses entre els 16 i els 64 anys, edats, per tant, actives laboralment parlant. En canvi, només 440.000 estan do-nades d’alta a la Seguretat Social. Gran part d’aquestes persones han vingut per la via del reagrupament familiar i, per tant, tenen un permís de residència, però no poden treballar amb drets, ja que no disposen d’autorització de treball. Aquesta situació aboca moltes d’aquestes persones a treballar en l’economia submergida. Molts són joves i dones.
El reagrupament familiar, i viure en família, és un dret reconegut per les convencions internacionals i per l’Organització Internacional del Treball com un dret fonamental.

Efectivament, la llei d’Estrangeria de l’Estat espanyol reconeix aquest dret, però amb algunes traves burocràtiques. Els darrers anys, sobretot després del procés de regula-rització del 2005, el reagrupament familiar s’ha transformat en una de les vies principals d’entrada de persones immigrades. La llei presenta dificultats en els criteris que han de determinar “els mitjans de vida suficients del reagrupant” i “un habitatge digne”. Les traves principals, però, es produeixen amb els fills i filles, i ascendents que tenen dret a ser reagrupats. Aquests joves que poden venir via reagrupament familiar han de ser menors de 18 anys; la mitjana és de nois i noies joves de 15 o 16 anys que s’instal·len a l’Estat espanyol havent hagut de trencar amb els seus estudis als respectius països d’origen, fet que dificulta que els puguin continuar una ve-gada instal·lats aquí. En paral·lel, les dificultats d’inserció laboral també es disparen.

La llei d’Estrangeria, per una banda, i les traves burocràtiques per l’altra, així com el retard de l’administració, dificulten i en molts casos impedeixen la concessió del permís de treball o l’autorització de treball a les persones reagrupades. Les normatives i les mateixes administracions provoquen que hi hagi un col·lectiu important (prop de 200.000 persones a Catalunya) sense dret a treballar i en una situació de marginació social. Aquesta situació obliga una part d’aquestes perso-nes a treballar en l’economia submergida, o en condiciones laborals per sota del Salari Mínim Interprofessional (la normativa facilita l’autorització de treball a reagrupats si el salari a temps parcial és per sota de l’SMI).

Drets irrenunciables

Des del sindicat CCOO hem iniciat una campanya amb el lema Viure en família és un dret i treballar dignament, també, amb l’objectiu de modificar les normatives i exigir a les administracions competents que agilitin i facilitin l’accés d’aquestes persones al mercat laboral. L’accés d’aquestes persones al mercat de treball és be-neficiós per a les persones immigrades, però també per a la cohesió social i per la millora del benestar de les famílies.

Sabem que actualment no es pot viure dignament només amb un salari; per tant, serà també un avenç en la igualtat entre homes i dones; serà una millora en el ni-vell d’autonomia personal i d’integració de les persones migrades, i evitarà la marginació i els efectes sobre la societat de benestar i la convivència.

Des l’inici de la campanya, amb una concentració, s’han realitzat contactes amb diferents partits polítics i amb diverses administracions públiques, especialment amb la Generalitat de Catalunya. A través d’aquests contactes s’han produït alguns canvis en favor de les nostres reivindicacions. El 7 de març passat, el govern central va modificar el decret de la inscripció als serveis públics d’ocupació. A partir d’ara, les persones reagrupades en edat laboral podran inscriure’s com a demandants de feina en els serveis públics d’ocupació.

El ministeri de Treball també ha comunicat a les oficines d’Estrangeria les necessitats de tramitar amb urgència, i resoldre en quinze dies, les sol·licituds d’autorització de treball o modificacions de permisos de residència de reagrupats a permisos de residència i treball, concretament per a les persones que han fet un cicle de formació (escoles taller o formació ocupacional) finançat amb diners públics.
Aquestes mesures són un pas endavant, però encara resulten insuficients. Totes les persones reagrupades han de tenir el dret a treballar, per això s’ha d’aconseguir de forma automàtica amb el permís de residència, sense cap tramitació afegida.

Ghassan Saliba
Secretari d’Immigració de CCOO de Catalunya

Etiquetes de comentaris: ,



Anàlisi de la presència organitzada del sindicalisme d’EUiA i del PCC en el moviment obrer

Extracte del document elaborat pel Comitè de Moviment Obrer del Partit dels i les Comunistes de Catalunya

Anàlisi de les característiquesde la classe obrera a Catalunya.

Hi ha tres elements a subratllar que hauríem de treballar immediatament. En primer lloc, les condicions materials i culturals de la classe obrera. En segon terme, veure que hi ha uns sectors de la classe obrera on no hi ha presència de les organitzacions polítiques i sindicals, bàsicament del sector terciari; per tant, hem de trobar la forma de tenir-hi presència, com a mínim, CCOO, EUiA i el Partit.

En tercer lloc, segons les enquestes, una part de la classe obrera no se sent classe. Això depèn fonamentalment de la presència orgànica del Partit i del nivell d’hegemonia dels valors i propostes d’esquerres en el seu si, de clarificació del projecte i del projecte nacional en un procés de mobilització.

Proposta sindical de classe de defensa de la culturadel treball i l’estat social.


Autonomia del sindicat

El sindicat és una organització que decideix en funció dels interessos que representa. No és subaltern ni se subordina a cap decisió orgànica de ningú, però el sindicat, com a organització de treballadors i treballadores associats en funció de determinats interessos, que són els de la classe obrera [...], no és una organització políticament neutra, sinó que és una organització que està en l’àmbit de les esquerres i, per tant, el tracte i la relació entre el sindicat i les forces polítiques tampoc poden ser neutres ni indiferents. El sindicat, des d’una posició activa i no subordinada, ha de treballar perquè els governs progressistes facin polítiques d’esquerres, d’acord amb els interessos de les seves bases socials, conservant l’autonomia [...].

Sindicat de classe i nacional

El sindicat, a casa nostra, segueix sent de classe i nacional: el desenvolupament de les forces productives i els canvis al si de la classe obrera tenen característiques pròpies, encara, al segle xxi. El sindicalisme a Catalunya segueix desenvolupant-se amb característiques pròpies, fruit de les contradiccions entre el capital financer i el capital industrial, la penetració de multinacionals europees, la maduració de sectors industrials i l’aparició de nous sectors emergents [...].

El marc de l’actual CES és gairebé unitari [...], però la seva política, a la pràctica, està subordinada a la Comissió Europea. Cal aprofitar la pròpia consigna del seu darrer congrés, “a l’ofensiva”, per posar-ho en pràctica. [...] Cal un replantejament molt seriós en l’activitat del sindicalisme europeu, per dur-lo a posicions d’una superior confrontació amb el model neoliberal, [...] i portar-lo a un model d’Europa social, pel qual els comunistes sempre hem lluitat. Hem de treballar amb tots aquells fòrums sindicals que es plantegin aquest objectiu de canvi dels contiguts antisocials del model d’Unió Europea neoliberal, per tenir un instrument sindical europeu, la CES, amb plantejaments renovats confrontatius amb les polítiques neoliberals.

El mateix podem dir del sindicalisme internacional: nosaltres estem per la unitat, sense exclusions, de totes les tradicions sindicals del moviment obrer. Una unitat que s’ha de construir amb tothom i contra les polítiques neoliberals [...]. Tot allò que pugui encaminar-se a la unitat mundial dels treballadors, dins la nostra modèstia, cal que ho impulsem. És a dir, des de coordinacions al si de les empreses multinacionals, campanyes internacionals per la defensa dels drets humans laborals[...].

Flexibilitat organitzativa

[...] La nova característica organitzativa de la classe passa per la flexibilitat organitzativa, la permeabilitat, sobretot després del trencament del model fordista a la indústria (als serveis públics serà diferent), i veure on és el vincle material d’unió en els diferents sectors productius. Cada espai s’ha d’autoorganitzar en funció de les seves necessitats, tenint en compte quina és l’estructura patronal.

Organització proletària

[...] La cultura obrera no és delegativa, sinó participativa i executora de polítiques; no fa una contradicció entre democràcia i eficàcia, entesa la primera com un espai de construcció d’alternatives i no com una empobrida repetició de mecanismes de democràcia burgesa. Això ens ha de fer incorporar el treball en xarxa arreu dels sectors, assumpte primordial en temes com l’organització del treball, el modes de producció i les condicions sociolaborals que se’n deriven. La incorporació del conjunt de la classe, avui dividida entre fixos i precaris, entre nascuts al país i immigrants, entre joves i veterans, entre dones i homes [...]

EUiA

És necessari que els treballadors i treballadores portin les seves preocupacions més immediates en temes de gestió política a la mediació de la qual ens hem dotat, entesa com a moviment sociopolític, i que aquesta respongui als seus interessos. És molt convenient que els programes electorals d’EUiA siguin coneguts, discutits i elaborats per la majoria de treballadors i treballadores, buscant àmbits de participació democràtica i plural, on tothom escolti tothom.

És per aquesta raó molt important que cal que, en aquesta etapa, funcionin les assemblees sectorials d’EUiA, que hi participi el màxim de gent, que vagin creixent més, que es facin més fortes, així com que els treballadors i treballadores puguin participar a les assemblees locals.

Solidaritat


[...] És moment de repensar tots els temes referents a la solidaritat internacionalista, de les interrelacions que hem de refer i construir; es l’hora del nou internacionalisme, basat en la col·laboració i la cooperació pel benefici mutu.
És important que la classe obrera tingui els seus propis instruments per fer solidaritat, des de les empreses i centres de treball [...], per tal que la solidaritat sigui una eina de lluita ideològica i participativa. Aquests instruments poden ser un bon lloc de fòrums de coneixement i explicació de la situació internacional. [...] Cal fer arribar, directament i sense intermediacions, la veu dels protagonistes de la lluita contra les polítiques neoliberals. [...]

Relació del moviment obrer a Europa


Fins ara hi ha hagut una certa coordinació a Europa entre els partits comunistes, amb algunes dificultats pròpies de les experiències diverses, per afrontar la presència organitzada al moviment obrer i al moviment sindical.

[...] Tampoc els sindicats, malgrat l’existència de la CES, estan fent la feina que correspon. Més pendents de les superestructures, obliden fàcilment les aplicacions concretes de les polítiques de la Comissió Europea, les directives com la Bolkestein segueixen penjant damunt dels treballadors i, avui, l’amenaça del Llibre Verd que parla d’aquest nou concepte anomenat flexiseguretat, que persegueix anular els avenços en dret laboral col·lectiu i individualitzar les relacions laborals, tallant de socarrel l’eficàcia dels convenis [...] sense que encara s’hagi reaccionat davant d’aquesta nova agressió.

Cal establir formes de coordinació que permetin la mobilització per a problemes concrets i globals. Això passa per potenciar les xarxes que s’estan estructurant, al Grup Parlamentari Europeu GUE, al Partit de l’Esquerra Europea, i passa també per les xarxes sindicals (comitès d’empresa europeus, xarxes de sindicats d’una mateixa empresa, etc. [...]


Organitzar la presència de Partit

És necessari estendre la presència del Partit al si de la classe obrera. Cal organitzar la mobilització pels problemes dels treballadors en termes d’alternativa i impulsar la lluita de la classe obrera per l’hegemonia; aquest és el paper en què el PCC ha d’ajudar.

El Partit ha de fer conèixer la seva política a la classe obrera, escoltar les crítiques, situar les correccions necessàries i fondre’s amb la classe. El Partit ha d’ajudar la classe obrera a organitzar-se com a classe alternativa, a constituir-se com a tal. Ajudar que faci propostes alternatives en el terreny de la producció i el seu cicle, i també en el mode de vida. Hem de fer que la classe obrera se senti propietària i productora, defugint el terme consumidors, pel desclassament que produeix, des del punt de vista ideològic.

El Partit ha de participar al debat d’idees que es dóna al si de la classe obrera, amb la finalitat de mostrar i convèncer que cal lluitar tots plegats per l’hegemonia del pensament del nostre poble.

[...] Hem de consolidar el Partit a la classe obrera com un partit orgànic d’aquesta, fer que les organitzacions siguin per unitats productives, arribar a tots els seus sectors, no només els industrials, sinó també als sectors anomenats terciaris, deixant de banda les coordinacions de l’acció sindical, de les quals ja s’estructuren comissions des de el Comitè de Moviment Obrer. La raó de ser del Comitè de Moviment Obrer és estructurar orgànicament el treball dels i les comunistes vinculats als sectors de la producció i dels serveis, estructurar-los per la seva activitat i construir el Partit per a la classe obrera de Catalunya.

Aquesta es la raó de la nostra existència: lluitar per l’emancipació plena de la classe obrera i per la nova societat socialista de futur.

Etiquetes de comentaris: , ,



Per què sóc del PCC? : Mireia Burrull

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1986. CJC i Moviment de Brigadistes

1. Vaig conèixer la CJC per casualitat, a través de les brigades, i m’hi vaig anar implicant a mesura que coneixia el projecte i les persones que el tiren endavant, per a mi una cosa és indeslligable de l’altra. Sempre he tingut inquietud per transformar el món, i estic convençuda que el PCC i la Joventut Comunista són útils i pertinents per aconseguir-ho. A nivell personal, com a militant, formar part d’aquest projecte i d’aquesta organització em permet participar d’un projecte de transformació global i revolucionària de la societat, davant la parcialitat d’altres projectes.

2. En primer lloc, la meva participació en aquests àmbits està condicionada per l’enriquiment que proporciona el fet de tenir un marc on debatre i discutir les actuacions amb companys i companyes que també són del partit o de la Joventut. Tot i això, el paper dels comunistes en cada moment i cada lloc és diferent. En aquests moments, com tots coneixem, la joventut catalana està molt desmobilitzada i despolititzada. Per tant, com a jove el que toca en molts casos és impulsar aquesta mobilització. És per aquest motiu que el col·lectiu de solidaritat ha participat i participa molt activament en la Comissió de l’Homenatge al Che, o formant noves brigades de solidaritat. En el cas d’Alternativa Jove també cal impulsar la creació grups de joves allà on no n’hi ha, i participar activament on sí que existeixen.

Com a estudiant d’Humanitats a la UPF, en aquests moments la meva participació va molt dirigida a fomentar el pensament crític en els meus estudis, i estem implicats, a l’AEP, a Universitat en Marxa, en la creació de marcs organitzatius propis dels estudiants d'Humanitats. Per últim, com a dona, el que em toca, com a les meves companyes, és lluitar contra la discriminació, contra el masclisme, en tots aquells àmbits on estic present.

3. Per dos motius fonamentals. El primer és que així estic al dia d’allò que fa la meva organització, de tots aquells àmbits on companys i companyes del partit hi participen. I segon, i potser més important, l’Avant constitueix una eina de foment del debat i la discussió, i també de reflexió. Per tant, és una manera més de formar-se. Tenint una eina així al nostre abast, la pregunta potser hauria de ser: i per què no?

Annalí Casanueva / David Moreno

Etiquetes de comentaris: , ,



Per què sóc del PCC? : Carlos Márquez Márquez

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1966. Treballador de SEAT. Membre del Comisió Executiva de la Federació Minero-metal.lúrgica de CCOO de Catalunya; secretari de Poíitica Social; membre de la Comissió Executiva de la CONC, del CN d’EUiA (responsable de sectors productius). Secretari general de CCOO de SEAT Martorell fins al 2002, i membre del Comitè Central del PCC.

1. Ja als tres anys vaig veure com s’emportaven el meu pare a la presó. Amb nou, El Socorro Popular Francés portava de viatge per França als fills dels represaliats pel franquisme.. Això m’acompanya sempre. El meu inici de militància va ser la JCC, però, amb la ruptura, vaig participar en la reconstrucció dels CJC. La tradició comunista venia de família; el meu pare era responsable del PSUC del Baix Llobregat. Els meus germans també estaven ficats a la lluita antifranquista. A les CJC vaig militar a les àrees d’Estudiants i Solidaritat. Vaig ser el coordinador general de la Coordinadora d’Estudiants de l’Ensenyament Mitjà. Als 15 anys ja era membre del CC del CJC. A més de les grans mobilitzacions i lluites estudiantils, a les CJC vam rebre una formació política i ideològica molt potent: materialisme, econòmica, clàssics del marxisme...

2. La meva experiència em diu que sempre s’ha de ser natural, compartir en tots els àmbits els problemes col·lectius. S’ha de potenciar les persones que millor representin els valors progressistes i honestos, sumant-los d’allò concret a allò general. Els comunistes hem d’influir i incidir en als conceptes de més participació, més igualtat, més drets, més justícia...

3. Nosaltres, els marxistes, ens hem orientat cap a la cultura elevant el coneixement. Ja que no existeixen grans mitjans independents, l’Avant serveix per tenir elements d’informació, formació i organització, no dirigit per l’oligarquia. La seva lectura ens serveix per adquirir valors diferents als que ens fica la burgesia.

Annalí Casanueva / David Moreno

Etiquetes de comentaris: , ,



Per què sóc del PCC?: Isabel Ribas Seix

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1962. Comitè de Relacions Unitàries d’EUiA, coordinadora d’EUiA de Barcelona i delegada de Salut Pública per l’Ajuntament

1. Vaig començar a militar a les JCC. El procés de divisió i descomposició de les Joventuts era previ al del cinquè congrés del PSUC. Vaig participar a les CJC des del seu naixement i el 1990 vaig ser elegida membre del CC del PCC. Després d’un període de poca activitat política, vaig reincorporar-me amb força a EUiA. Durant la transició, les organitzacions socials i polítiques eren un element organitzador, i vaig decidir militar a les JCC, l’eina més útil. També va influir el condicionant familiar. En aquesta situació, sents la necessitat de mullar-te més.

2. Comportant-me com a tal sempre, discutint a la feina, amb els amics, creant opinió... Ara que represento una institució, és una altra situació, però intento fer-ho de la mateixa manera, com sóc, una persona normal i corrent que ha viscut i treballat en precari. No com altres polítics professionals, allunyats del carrer. Especialment, dono la visió que els polítics som gent com tothom.

3. L’Avant té dues grans funcions, una d’externa i una d’interna. La interna, que podríem anomenar vertical, consisteix en que tots i totes estiguem informats, tant el que fem com el perquè i la seva realització. En l’aspecte horitzontal, serveix per compartir en tots els espais. La funció externa és mostrar la vida del partit.

Etiquetes de comentaris: , ,



Per què sóc del PCC? : Anna Maicas

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1972. Treballa a ADIGSA i milita a Moviment Popular i la Comissió de la Festa Avant.

1. Segurament, si mires tot el que t’envolta de manera racional, has de veure per força les desigualtats, les injustícies i els conflictes. Per força, també, t’hi impliques i intentes fer el que està a les teves mans per transformar-ho. I una de les maneres és unir esforços, idees, organitzar-te i actuar.

2. La millor manera de fer de comunista és qüestionar-te sempre el perquè de tot plegat, opinar, intervenir i actuar... Tant al barri com a la feina, no podem conformar-nos amb el que tenim o el que veiem, no podem obviar el que hi passa, ens hem d’organitzar i intentar aportar tot el coneixement que suposa tenir una organització al darrere.

3. Per estar informada, per estar al corrent d’alguns debats, per conèixer altres opinions... Per estar al dia si no tens altres espais de debat.

Annalí Casanueva / David Moreno

Etiquetes de comentaris: , ,



Per què sóc del PCC? : Manolo González Fernández

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1932. EUiA, CCOO, Casal de Pensionistes.

Yo formaba parte del PSUC cuando vino el eurocomunismo exportado de Italia, con Santiago Carrillo. Cuando expulsaron a varios camaradas, el PSUC dejó de ser lo que era, y yo estuve en el PCC desde el inicio. De todos modos, me sigo considerando del PSUC. Fui hijo de mineros y me crié en un ambiente de izquierdas. Poco a poco te vas dando cuenta de que, como trabajador, tienes que ser de izquierdas.

No negando lo que soy. En mi barrio saben lo que soy. Explico mi manera de ver la vida. No he negado nunca que soy comunista. De hecho, me costó el despido de Roca cuando varios compañeros y yo empezamos a organizar CCOO.

El Avant es la guía del Partido. Pero creo que, como tal, ha de entenderlo mucha gente. Actualmente mucha gente no la entiende debido a que el Avant sale en catalán. En el Llobregat, que es lo que yo conozco, sé que mucha gente ya dejado de comprar el Avant por razones de lengua.

Annalí Casanueva / David Moreno

Etiquetes de comentaris: , ,



És això, companys, és això!

(Crida a la militància)

Som conscients d’estar vivint uns moments transcendents pel que fa al cicle polític que s’ha iniciat aquests mesos. A l’horitzó, congressos i assemblees determinants, pròpies i en tot el nostre entorn: IU, CCOO, PCE, ICV, EUiA… I, naturalment, PCC.

Les coses han canviat molt, i no sempre a millor, els últims temps. Les eleccions generals han suposat una severa derrota amb repercussions preocupants. Potser té raó el meu amic cubà quan diu: “Lo bueno que tiene la cosa es lo mala que está la cosa”. Necessàriament hauríem de començar a recuperar terreny, ni que fos per lleis físiques del pèndol. Però ens cal ser més lúcids que mai i fer l’anàlisi encertada, perquè no ens podem permetre ni un sol pam enrere. Ja sabem, des de Lenin, els lligams que hi ha entre una teoria i una pràctica revolucionàries. I ara, companyes i companys, és urgent veure-hi clar!

Trobarem el temps imprescindible per debatre els materials i les propostes polítiques que es van anunciant. M’agradaria molt, però, abans d’entrar en el fons, tractar seriosament les formes, perquè en política, també, les maneres són molt importants per als resultats. El mètode, l’estil, la personalitat esdevenen sovint substància i determinant.

Succintament i pensant ja en el nou model d’organització que ens disposem a construir: qui?, què?, com?, quan ? El qui és elemental: tots i totes, els companys que estem en la lluita sociopolítica dins i amb el partit. I millor si recuperem tants camarades que hi han estat molt significativament; i òptim si som capaços d’incorporar-ne de nous. No va d’una o altra generació. Va de totes i de tots. Què? Materials i propostes, en cascada o gota a gota, que ja han començat a veure la llum. Documents diversos d’autors diversos, amb propostes diverses i que ens ocuparan abastament el futur i que ara us proposo, per un moment, ajornar.

Com? Aquí m’aturo. Cal recuperar una de les clàssiques consignes revolucionàries, la fraternitat. Avui, dies difícils, és imprescindible reforçar la solidaritat, els lligams, el ànims, les il·lusions col·lectives, les esperances de tots i totes, i l’estima personal. Importa més que mai la correcció i el respecte per a tots i cadascun dels i les camarades. Cal identificar-nos com a companys i companyes de periple vital, lluitant plegats per un món on pagui la pena viure i gaudir.

Les nostres consignes passen per la constància, la perseverança, la tossudesa, la intel·ligència?, amb el nostre llenguatge entenedor, amb una toc d’insolència benevolent i una gran dosi d’humor. I, per fer-ho, ens cal la proposta ambiciosa i en veu alta d’allò que ens és més preuat, el canvi i la transformació social, la revolució en el major rigor semàntic i històric. No ens hem entregat, generosos, a una lluita de demostrada duresa, amb l’objectiu de fer maquillatge social, ni per exculpar males consciències. Estem en la militància per decisió i convicció de la necessitat d’un nou ordre, d’una nova societat, justa, més humana, més feliç, on una persona no pugui ser explotada per una altra. Reivindiquem, doncs, el somni, l’esperança, el futur, la utopia. I ho fem convençuts que la batalla comença en la lluita més immediata, propera, allò més local, allò més tòpic, la topia.

Quan? M’estic referint al nostre futur congrés partidari, tan endarrerit com imprescindible. Tot apunta que serà convocat cap al final del rosari de macroencontres previstos. Vull manifestar que jo era dels qui, tot i assumint més riscos, plantejava la trobada a curt termini per tal, justament, d’influir activament i col·lectiva en el seu desenvolupament. Les anàlisis posteriors guanyen seguretat, però ja no permeten corregir errors ni horrors.

Així doncs, i amb tal densitat de calendaris, cal posar-nos les piles. Molta prudència, màxima obertura de boques i d’orelles, extrema sensibilitat personal i afectiva, i sostingut ritme de treball en el temps.

Fuenteovejuna i Avant!

Toni Barbará

Etiquetes de comentaris: ,



“Els comunistes de Catalunya hem de ser Marx”

Amb aquesta contundència intervenia en el darrer Comitè Central del Partit dels i les Comunistes de Catalunya el secretari General, Marià Pere. D’aquesta manera tornava a situar sobre la taula una idea que ha estat recurrent en els debats del partit dels darrers anys

En efecte, no és el primer cop que s’afirma que una de les causes de la crisi del moviment comunista internacional la podem individuar en la tendència a voler elevar a la categoria de principi solucions i anàlisis de caràcter històric i concret. Per aquesta raó, part de la necessària renovació que està experimentant el PCC consisteix precisament en el retorn a les arrels del pensament comunista, per extreure’n aquells elements metodològics que ens permetin analitzar la nova realitat, i intervenir-hi per transformar-la.

Es tracta, per tant, d’analitzar la darrera revolució científico-tecnològica i les transformacions que aquesta ha introduït en l’estructura productiva. Conseqüentment, també de caracteritzar les classes en lluita i la forma en què una d’elles es beneficia del treball de la resta. Es tracta de tot això i no pas de traslladar mecànicament la crítica al capitalisme decimonònic i la concepció d’una classe obrera encara incipient.

Aquest exercici d’actualització exigeix rigor i absència de prejudicis davant de les conclusions que se’n pugui extreure. Possiblement, serà necessari remoure algunes idees preconcebudes sobre què vol dir ser comunistes. Però, al mateix temps, aquesta és l’única forma de reivindicar el caràcter científic de la metodologia marxiana i de posar les seves potencialitats al servei de la millora de les condicions de vida de la majoria de la població i no dels essencialismes grupusculars.

Debats cap al proper congrés

Amb aquesta actitud és com s’hauria d’encarar el període precongressual que el PCC acaba d’iniciar. Els debats plantejats són nombrosos i molt ambiciosos i, per tant, exigeixen una preparació i una organització que n’estiguin a l’altura.

En primer lloc, s’haurà de fer front a la caracterització de l’oligarquia financera internacional, com a classe que lidera la globalització del capitalisme i que té interessos enfrontats a la resta de la població mundial. Cal identificar aquesta classe, estudiar les formes -legals i il·legals- amb què acumula la seva riquesa, quina és la seva ideologia i quins mecanismes de control i de persuasió li permeten mantenir el seu poder.

Aquesta anàlisi porta associada la de la resta de classes socials. Quina és la composició de la classe treballadora en cada àmbit (mundial, regional, estatal i nacional)? Hi ha algun sector d’aquesta classe treballadora que pugui jugar un paper determinant en una perspectiva revolucionària? Amb quines altres classes hi ha interessos comuns front l’oligarquia financera? I, en funció d’aquests, quin és el programa unitari que els podria representar? Com dèiem, preguntes ambicioses que necessiten d’una bona formació i de la col·laboració d’experts en la matèria.

En segon lloc, s’imposa la necessitat de desgranar les característiques de la crisi econòmica actual, per comprendre’n l’abast i els riscos. Es tracta d’una situació en què les contradiccions del capitalisme planetari poden fer-se prou explícites per poder plantejar una crítica sistèmica oberta. Per començar, però, cal establir vincles comprensibles entre aquesta crisi i els perjudicis materials i quotidians que se’n derivin, per als treballadors i les treballadores.

En tercer lloc, cal definir quina és la concreció d’aquests fenòmens globals, a Catalunya, a l’Estat espanyol i a Europa. Quin és el paper que hi juga cada classe social i, en funció d’això, mantenir, redefinir o modular els plantejaments tàctics. En aquest sentit, encara és molta la feina pendent perquè les capes populars adquireixin la capacitat de mobilització propositiva que s’ha trobat a faltar durant el darrer període.

En quart lloc, al costat de la teoria revolucionària, cal actualitzar també la praxi. El partit ja ha posat en marxa la seva renovació organitzativa, amb l’objectiu d’estructurar-se en funció de l’activitat humana i de recuperar l’organicitat entre la classe treballadora. Aquesta transformació necessita encara un aprofundiment en relació als mètodes de treball que millor s’adaptin a les formes de relació de la societat catalana d’inicis de segle xxi. També s’ha d’aprofundir en la dialèctica entre el caràcter col·lectiu i l’aportació individual en la militància.

Finalment, és necessari un important esforç de concreció en relació a la intervenció política i social. Ja no n’hi ha prou de repetir quins han de ser els principals àmbits d’actuació del partit per organitzar i mobilitzar les masses. Ara toca discutir amb quins instruments fer-ho i de quina manera es poden impulsar. Per a aquest debat caldrà comptar, de forma ineludible, amb les forces vives progressistes de la societat civil catalana.

Etiquetes de comentaris: ,



Joan Josep Nuet: “El primer és pensar en processos unitaris. Aquí no sobra ningú”

Izquierda Unida ha encarregat a una comissió unitària la preparació de la propera Assemblea Federal. El senador d’EUiA Joan Josep Nuet n’és el coordinador i ens explica quines són les perspectives de rellançament de l’organització.

Assumint els condicionants objectius, quins elements subjectius han contribuït als mals resultats electorals?

La legislatura actual ha estat molt marcada per la nova situació parlamentària, on influíem en el govern de Zapatero. Això ha fet que el tema institucional i la capacitat de comunicar les accions d’influència parlamentària hagin monopolitzat gran part de l’activitat política. S’ha deixat de banda l’organització d’Izquierda Unida (IU), el paper de les seves assemblees, i també s’ha deixat en segon pla la mobilització.

Quan arriben les eleccions, competim en un sistema bipartidista estructural i amb una llei electoral injusta, que és una de les conseqüències de la claudicació de l’eurocomunisme a la transició. Així, no podem oferir una xarxa organitzada que estigui per sobre del màrqueting electoral i que permeti un arrelament del vot. És cert que la deixadesa organitzativa ja ve de l’època de Julio Anguita, però en aquest període s’ha agreujat. I també és cert que la manca de mobilització d’aquests darrers quatre anys no solament s’ha d’atribuir a l’esquerra política, sinó també a l’esquerra social i cultural. Si la part més alternativa no té organització estable i mobilització, les accions institucionals d’esquerres les aprofita electoralment la socialdemocràcia.

Quin aprenentatge s’extreu de l’experiència d’oposició influent i exigent dels darrers quatre anys?

El més positiu és que s’han aconseguit millores concretes per a la gent treballadora i les classes populars. Sense el Grup Parlamentari d’IU-ICV-EUiA al Congrés i al Senat [set persones], no tindríem ni la llei de Dependència, ni la llei d’Igualtat, ni la llei de Memòria Històrica, ni la llei de matrimonis homosexuals, ni la llei que limita la subcontractació a la construcció, per posar-ne alguns exemples. Des d’aquest punt de vista, es tracta d’una primera experiència històrica positiva. Alhora, cal tenir en compte el que he comentat a la pregunta anterior, que és tan important com els resultats positius.

Quines garanties de rellançament i d’unitat ofereix la comissió que coordines i que ens ha de portar a la propera Assemblea Federal?

La comissió vol ser una aturada en sec de la dinàmica excloent d’uns i altres que fins al moment s’ha estat imposant.. Hi ha sectors minoritaris a IU que apliquen la màxima conmigo o contra mí, i volen definir IU des del punt de vista ideològic, des de la seva visió particular, i apliquen l’exclusió dels altres. Això no pot ser. IU és una mediació política com a moviment polític i social, que es cohesiona amb el programa i on conviuen partits i sensibilitats ideològicament compatibles. Cap d’aquests partits o sensibilitats, siguin comunistes, ecosocialistes, socialistes, trotskistes, nacionalistes d’esquerra, etc., pot determinar ideològicament el projecte. IU és un gran pacte programàtic, mobilitzador i organitzador polític i social.

La comissió té un suport del 90%. No hi ha encara tothom, però farem un esforç perquè així sigui. És un marc de trobada, diàleg i pacte que ha de ser discutit democràticament, de baix a dalt. La gent d’IU no vol que seguim amb les baralles excloents, vol que es facin propostes d’alt consens i que posteriorment se sotmetin a un ampli debat en el conjunt de l’organització.

Quins són els eixos en què s’ha de basar aquest rellançament?

Crec que hi ha quatre aspectes clau. El primer és pensar en processos unitaris, ja que, per sortir de la situació actual, cal unitat dins de la diversitat d’IU. Aquí no sobra ningú. En segon lloc, procediments democràtics, des dels censos fins als procediments de discussió, amb molta transparència. S’han acumulat moltes desconfiances que s’han de trencar amb transparència i democràcia.

En tercer lloc, amb unitat i democràcia es crea un nou clima per a la participació de gent de fora d’IU. Hi ha més gent fora que a dins: sindicalistes, joves, activistes, votants que no poden amb el nostre clima intern enrarit, però que volen ser d’IU i no els deixem a la pràctica. Hem d’obrir l’organització a gent que té les motxilles menys carregades que molts de nosaltres i que aporta noves visions menys traumatitzades pel passat.

En quart lloc, hem d’obrir un nou període organitzatiu de creixement i d’arrelament al territori, als sectors productius, als moviments socials, etc., on apareguin l’orgull i la complicitat de ser d’IU. A això cal afegir també un nou període de mobilització que apareixerà objectivament, però per al qual hem de treballar molt.

De quina manera es pot donar resposta a la necessitat mobilitzadora, i que això no suposi en cap cas un benefici per al PP en la seva estratègia desestabilitzadora?
Objectivament, els pactes PSOE-CiU per donar sortides neoliberals a la crisi i els pactes d’Estat PSOE-PP que consolidin estructures no democràtiques i post-franquistes ens poden facilitar l’acció. Hi ha fronts bàsics (sindicats, moviments de barris, consumidors, estudiants, pau, solidaritat) que són estructurals, i d’altres de conjunturals, que es crearan temporalment. Els hem de reforçar tots i tota l’estructura assemblaria d’EUiA i d’IU hi ha d’estar predisposada.

Plataformes, campanyes i mobilització, que no vol dir simplement sortir al carrer, sinó crear estructures, pensament i propostes alternatives. Hem de trencar la crosta bipartidista de demagògia associada al PP i mal menor associada al PSOE. Hem de connectar amb els problemes reals i donar perspectives de solucions ambicioses, i no simplement conformistes o de sortida individual.


Les claus per a l’encaix


Quin ha de ser l’encaix entre el caràcter federal d’IU i la realitat plurinacional de l’Estat espanyol?

IU ha de reforçar-se com a projecte Federal, ja que nosaltres creiem en una gestió comuna del que en diem Estat espanyol. Al mateix temps, com que actuem en un estat plurinacional i amb una important descentralització administrativa, hem d’adequar-nos a un funcionament federal que tingui en compte aquests preceptes. El nostre projecte polític federal va molt mes enllà de l’encotillament de l’Espanya de les autonomies, però respecta la voluntat comuna de construir un Estat conjunt dels diferents pobles d’Espanya.

Les federacions i organitzacions d’IU han de jugar un paper clau en aquest període. Si no contribueixen, no hi ha projecte federal i, alhora, no hi ha projecte federal que es pugui construir com una entelèquia, al marge de l’organització real que es troba en les disset federacions.

De quina manera es vol aconseguir que la propera assemblea suposi un apropament de les organitzacions socials i d’altres sectors de l’esquerra?

Per aconseguir-ho, com ja he dit abans, s’ha de crear el clima d’unitat i de democràcia i transparència. En segon lloc, cal obrir l’assemblea sense por a la participació de mols activistes socials i de les organitzacions socials. En tercer lloc, convindria que ja aparegués el programa per a la mobilització i la predisposició de tota l’estructura organitzativa d’IU de dur-lo a terme.

No pot ser que sigui l’assemblea on simplement discutim dels nostres problemes. Ha de ser l’assemblea on discutim dels problemes del país, de la impossibilitat de PSOE-CiU-PP de solucionar-los i de les nostres accions (programa, campanyes, mobilització, organització). Així és com tornarem a connectar amb la nostra gent; impulsarem les organitzacions socials i mobilitzarem.

Al front de la Comissió Unitària


La Comissió Unitària nomenada per la Presidència Federal d’Izquierda Unida, encarregada de la preparació de la IX Assemblea Federal ordinària de la formació, decidia a principis d’abril que Joan Josep Nuet, que des de l’última assemblea és també el coordinador executiu de l’Àrea Interna d’IU, encapçalés aquest procés. Es va acordar també constituir una Comissió de Comunicació encarregada de desenvolupar aquesta tasca en el conjunt d’IU durant el procés assambleari, i que, a més del mateix Nuet, es completa amb els dirigents Javier Alcázar, Adolfo Barrena i Marga Sanz. Fins a la designació de la nova direcció, el nou òrgan assumeix les competències de comunicación interna i externa, finances i administració. La Comissió ha estudiat també ampliar el nombre de membres -de 18 a 20- per donar més representació als sectors més joves que integren IU.

Davant els mitjans de comunicació, Nuet donava a conèixer el primer missatge de la Comissió manifestant que l’Assemblea tindrà caràcter “unitari” i “democràtic”, i que estarà “oberta a la societat amb nous i millors canals de participació, per tal que tots els afiliats i votants d’IU puguin canalitzar les seves opinions”.

Nuet revelava també una de les primeres tasques que durà a terme la subcomissió encarregada de les finances: “Prendre la consciència de quina és la situació real de l’economia d’IU”.

Sandro Maccarrone

Etiquetes de comentaris: ,



Avortament lliure i gratuït: dret al propi cos!

El crit Avortament lliure i gratuït era el crit de les dones en els moments de la Transició. Reivindicàvem un dret que formava part dels drets mínims necessaris per a una normalitat democràtica. Una reivindicació, però, que només fèiem les forces d’esquerra, perquè les dones de la burgesia no han tingut mai cap problema: un viatget a l’estranger i tot arreglat

I la Transició va anar com va anar, i els drets de les dones, entre altres, també van quedar escanyolits. Va ser als primers ajuntaments d’esquerres que vam aconseguir els centres de planificació familiar i que s’assessorés sobre la contracepció. Vam seguir amb les autoinculpacions per reivindicar el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs i solida-ritzar-nos amb les dones i professionals que, per aquest motiu, eren represaliades.

No va ser fins l’any 1985 que el govern del PSOE va aprovar la llei de l’avortament a Espanya, que continua sent la llei amb la qual ens regim en l’actualitat. Ja en el seu moment vam denunciar aquesta llei com a “hipòcrita, insuficient, estreta i ofensiva per a les dones”, ja que en cap cas ens deixa decidir a nosaltres.

En aquesta llei sempre ha de ser un professional qui digui que “l’embaràs t’afecta greument a la salut física o psicològica”. Ens demanàvem aleshores, i encara avui, si una dona no és prou capaç de saber si un embaràs li afecta. Per aquest motiu, nosaltres hem mantingut en els programes la necessitat de canviar aquesta llei per una llei de terminis que permeti a les dones decidir.

La preocupant realitat vint-i.-set anys després és que la sanitat publica a Catalunya tan sols es fa càrrec del 30% dels casos de supòsit legal, un 20% dels quals deriva a la sanitat privada.

En paral·lel, han sorgit clíniques privades que s’han constituït un negociet per a propietaris i professionals, que s’han mirat amb vista grossa els supòsits de la llei i a les dones ens han anat resolent la papereta. Aquesta situació ha fet que, els últims anys, gairebé no hi hagi hagut problemes. És per això que són moltes les dones, especialment les més joves, que consideren que aquesta qüestió està resolta. Però, per poc que es conegués la llei, sabíem que estàvem en un buit legal i que en qualsevol moment d’ofensiva de les forces catòlico-feixistes i reaccionàries, com està passant els darrers temps, podia petar. I ha petat! Denúncies a les clíniques i registres, detenció de professio-nals, interrogatoris i inculpacions a dones. Fins i tot el president de la Conferència Episcopal ha de-manat la suspensió de la llei.

Per tots aquests motius, no ens podem quedar aturades. Cal seguir lluitant per la modificació de la llei, i per això caldrà una bona campanya de difusió i explicació. A hores d’ara ja hi ha dones que tenen moltes dificultats per aconseguir l’autorització dels professionals per supòsit legal.

Ja hem vist com el Partit Socialista, tot i l’opinió contrària de la majoria de les seves militants, va excloure del seu programa electoral la modificació de la llei, al·legant la vicepresidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega, que no era una “demanda social”. Doncs bé, les dones i homes d’esquerres i progressistes ens mobilitzarem per fer-los entendre que modificar la llei és una demanda i una necessitat social. Així doncs, la lluita continua: autoinculpacions, debats, propostes, manifestacions.

Teresa Fortuny

Etiquetes de comentaris: ,



Les noies, light, i els tios, birra?

Es veu que aquest any serà l’any de la igualtat. Es deu haver posat de moda, perquè fins i tot en tenim un ministeri. Però de què serveix això si les coses quotidianes segueixen sent sexistes i discriminatòries? Els rols de gènere ens persegueixen allà on anem. Fins i tot als bars.

Quan vas a prendre alguna cosa, has de tenir clar quin és el teu sexe, i no només per anar al lavabo. Els locals estan distribuïts segons el gènere dels seus usuaris: hi ha els unisexs, com ara els restaurants, bars de tapes, pubs i cafès; desprès tenim les granges, on només poden entrar les dones a fer el cafè amb llet després de portar la canalla a l’escola, i, per últim, els mítics bars de iaios, el reialme dels mascles, on molts hi passen mitja vida. Però el problema no és només aquest. El cas és que un home pot entrar quan vulgui en un bar de dones, però si elles van a un bar d’homes, s’hauran d’enfrontar a les seves mirades inquisidores. I això no és tot.

Imagineu, per exemple, que tres persones van a sopar. Sou dues noies i un noi i us porten dues coles i una cervesa. Per a qui és cada cosa? El gremi d’hostaleria ho té molt clar; hi ha dife-rents tipus de begudes, les de dona i les d’home: cola light vs cola normal, licor de poma vs conyac, bitter vs vermut, clara vs canya, tallat vs cigaló... I encara hem de donar gràcies que ens han creat les cerveses 0,0 i ja no ens miren malament per de-manar una birra. En aquest sentit, no només les dones estem discriminades, sinó que la identitat masculina es posa en dubte si ells demanen una light.

Ara anem a sopar amb un amic: primer has de venir sopada de casa, ja que l’amanida serà per a tu i la norma diu que no pots menjar més que ell. I què en penseu del ritual del vi? Es veu que s’ha de ser home per tenir paladar, perquè el protocol diu que a les dones se les serveix primer, però no saben escollir el vi adient. Arriba l’hora del cafè: els homes no tenen dret a ser diabètics, la sacarina és cosa de dones. I ja no parlem del compte. Tant fa que l’hagi demanat la dona, es veu que els qui maneguen la pasta són ells. I el moment-baralla jo convido té un únic guanyador. Els diners dels homes són més convincents.

I, per acabar, us deixem amb una reflexió: si la cuina sempre ha estat cosa de dones, per què la glòria dels fogons i les cassoles se l’emporta el gènere masculí?

Anna Poyatos / Jèssica Martos

Etiquetes de comentaris: ,



La triple explotació continua

Les i els joves som conscients que encara avui dia hi ha de-sigualtats. Tenim molt clar que en altres cultures la dona pateix discriminacions brutals, que hi ha continents sencers morint-se de gana. Sovint, però, no som capaços de veure el que tenim davant. Mirem a l’exterior sense adonar-nos del que estem sofrint nosaltres mateixos. I això ens impedeix trencar amb els tòpics que fa tant temps que tenim imposats. Un exemple clar són les desigualtats entre sexes.

La submissió de la dona l’home va començar amb l’aparició de la propietat privada. A l’antiguitat, quan es va començar a produir excedent, va néixer la propietat privada. Aquesta propietat havia de transmetre’s d’alguna manera, per això mateix neix també la figura de l’hereu. Els homes havien de garantir-se un hereu (que fos sang de la seva sang) a qui transmetre les seves pertinences, i per aquest motiu necessitaven mantenir les dones sotmeses, per assegurar-ne la fidelitat.

L’origen, doncs, de la submissió de la dona és de caire econòmic i només pot acabar si es canvien els models productius actuals, que agreugen i reprodueixen les relacions d’explotació. Si bé la contradicció de gènere afecta d’una manera transversal totes les classes, només amb l’alliberament de la classe oprimida, és a dir, amb la superació del capitalisme, pot ser eliminada.

La feina de les dones ha estat sempre invisibilitzada, fins hi tot la remunerada. És per això que es creu que ha estat en els darrers anys que les dones han tingut accés a la vida laboral remunerada. Però no és així. Les dones han treballat sempre. Podem pensar, per exemple, en les fàbriques tèxtils a Catalunya, on des del segle xix hi treballaven quasi exclusivament dones, o en feines de costura que les dones feien des de casa seva remuneradament.

El sistema ha aconseguit, des de sempre, explotar doblement les dones. Per una banda, les dones treballen en l’àmbit laboral productiu, enriquint amb la seva plusvàlua els beneficiats pel sistema; i, per l’altra, s’ocupen del treball domèstic i reproductiu (cuiden les persones grans, renten els plats, planxen, porten els nens a l’escola, cuinen). Fan, doncs, una doble jornada.

Impost en espècies


Les dones paguen un impost en espècies a l’Estat fent tasques bàsiques per a l’estat del benestar que correspondrien a l’administració pública. Aquest esforç, no només no es recompensat, sinó que, a més, la dona segueix discriminada legalment i simbòlica a les institucions públiques. De tota manera, i malgrat aquesta doble jornada, les dones segueixen cobrant menys en l’esfera laboral productiva. Primer, per la divisió sexual dels treballs (pastisseria, infermeria) i després, perquè ascendir jeràrquicament se’ls fa molt més difícil, i per tant ocupen llocs de treball de categories menys remunerades i menys valorades socialment.

D’altra banda, el percentatge de dones que es veuen obligades a fer mitja jornada és molt superior al d’homes, ja que en molts casos els treballs casolans es consideren obligació seva, sense possibilitat de deixar l’elecció a les seves mans, ja que, tradicionalment, les tasques de cura han estat pròpies de les dones. Aquest fet ocasiona també que els seus salaris siguin més baixos.

El fet de que cobrin menys els produeix una dependència que els fa més difícil la pròpia autorealització. Aquesta realitat, a més, es veu agreujada si les treballadores són joves, ja que pateixen unes condicions laborals encara més precàries.

Les dones joves treballadores estan, doncs, triplement explotades: per treballadores, per joves i per dones.

El col·lectiu de lluita de gènere Margarida Abril neix amb la voluntat de denunciar aquesta realitat i, aprofitant que la joventut és i sempre ha estat un element revolucionari i transformador, canviar-la, sent la punta de llança del moviment antipatriarcal, tant discursivament com a la pràctica.

Etiquetes de comentaris: , ,



‘Viva l’Italia?’

Els comunistes i l’esquerra transformadora queden fora del Parlament i el Senat per primera vegada en la història d’Itàlia

L’esquerra es desploma a Itàlia. La coalició que encapçala Silvio Berlusconi assoleix una àmplia majoria absoluta, tant a la Cambra dels Diputats com al Senat, mentre que el flamant Partito Democratico obté nou diputats menys que els obtinguts per l’Ulivo el 2006, quan es definia netament de centre-esquerra.

En un altre sentit, La Sinistra-l’Arcobaleno [coalició composta fonamentalment pel Partit dels Comunistes Italians (PdCI), Refundació Comunista, els Verds i Sinistra Democratica-escisió dels Democratici di Sinistra que no van acceptar entrar al Partito Democratico] es queda sense cap representant ni al Senat ni a la Cambra de Diputats. Passa de prop del 10% dels vots l’any 2006 (que sumaven entre Rifondazione, PdCI i Verds) a un familiar (per als catalans) 3%. No deixa de ser curiós que el president de la Cambra en l’anterior legislatura, Fausto Bertinotti, no obtingui ni una cadira.

D’altra banda, els resultats electorals també confirmen que l’extrema dreta, La Destra, encapçalada per Santanchè, millora substancialment els seus resultats.
Davant d’aquesta situació, cal fer alguna reflexió. 1) L’aposta centrista del Partit Democràtic de Walter Veltroni ha estat un fracàs. Veltroni ha jugat al doble o res i s’ha quedat amb el res. És paradoxal buscar el recolzament del centre quan va ser precisament el partit centrista UDEUR qui va fer caure el govern d’esquerres de Romano Prodi. El centre-esquerra hauria d’entendre que l’única aliança possible és a la seva esquerra, ja que l’aliança amb el centre estarà sempre condicionada per les propostes de la dreta.

2) Les darreres eleccions a l’Estat Espanyol i a Itàlia han de ser una advertència per a l’esquerra transformadora. Cal una estratègia comuna per evitar el bipartidisme. 3) La constitució d’un nou subjecte sociopolític ha de ser el resultat d’una confluència real en les lluites, i no de la convocatòria d’unes eleccions anticipades. El projecte de L’Esquerra-Arc de Sant Martí, la Sinistra-Arcobaleno és avui més indispensable que mai, però els temps que es van marcar des de Rifondazione Comunista, i en particular des dels sectors de Fausto Bertinotti i Nichi Vendola, no han permès la conformació d’un subjecte polític, sinó d’una marca electoral. I les marques noves, quan no tenen ni un programa sòlid al darrere, ni la publicitat de les marques ja existents, no vénen.

De ben segur ara apareixeran oportunistes que voldran dissoldre la coalició de la Sinistra-l’Arcobaleno, amb l’excusa de recuperar la falç i el martell. També n’hi haurà que voldran accelerar encara més el procés de constitució de l’Arcobaleno i dissoldre els partits que en formen part. Uns i altres estan oblidant les causes que hi ha al darrere del fracàs electoral, que són causes polítiques i socials molt profundes. Pretendre solucionar una qüestió político-social amb propostes electoralistes no és un fenomen nou i deu tenir molt a veure amb allò que es va mal anomenar eurocomunisme, és a dir, l’abandonament de l’anàlisi de classe.

L’esquerra no pot estar tan condicionada pel calendari electoral, és a dir, per l’agenda que va escrivint la dreta en cada moment. L’esquerra ha de ser capaç de marcar la seva pròpia agenda, en la línia de la manifestació del darrer 20 d’octubre; i, paral·lelament, concórrer a les cites de la dreta.

Aliances clares

4) L’esquerra ha de tenir una política d’aliances clara. La basculació de la Rifondazione Bertinottiana, entre fer caure un govern d’esquerra plural i després ser el president de la Cambra del següent govern d’esquerra plural, els dubtes sobre el subjecte revolucionari, passar del movimentisme del 2001 a Gènova als vells moviments socials, etc., fan perdre credibilitat i, a més, són un error ideològic greu. Els i les comunistes hem de fer pedagogia sobre la necessitat d’un front d’esquerres i la seva manifestació institucional; aquesta hauria de ser una de les claus de la nostra lluita ideològica. L’oportunisme bertinottià s’ha demostrat inconsistent a nivell electoral i, el què és pitjor, erroni a nivell ideològic.

5) La pujada de l’extrema dreta (un 8,0% dels vots per a la Lega, un 2% per a La Destra i un 0,26% per a Forza Nuova) està correlacionada amb la davallada de l’esquerra. El discurs xenòfob s’imposa com a alternativa en una societat amb un creixement econòmic del 0,3%, en què els salaris estan congelats des del 2001, mentre que el preu dels productes bàsics augmenta de forma exponencial.

Juntament amb la necessitat de la conformació d’un front d’esquerres, els i les comunistes hem de fer pedagogia sobre les veritables causes de les dificultats econòmiques de la classe treballadora. Cal explicar com augmenten els beneficis del capital financer en comparació amb els salaris.

6) Totes aquestes reflexions són extrapolables a Catalunya i a l’Estat Espanyol, en la perspectiva d’una assemblea d’Izquierda Unida que ha de servir per rellançar el projecte.

Antoni Moragas

Etiquetes de comentaris: ,



05 de maig 2008

El conflicte entre capital i treball és encara central entre l’esquerra italiana?

L’experiència del govern Prodi s’ha vist interrompuda menys de dos anys després de l’ajustada victòria electoral de l’abril del 2006. La Unione -l’àmplia aliança que anava des dels postdemocristians fins als postcomunistes- ha quedat dissolta, com la neu al sol: aquest darrer episodi de frontpopulisme ha passat sense afectar pràcticament una bipolarització a l’alça i a l’espera d’una nova llei electoral en la línia del model alemany o de l’espanyol.

El naixement del Partit Democràtic, liderat per Walter Veltroni, ha obligat l’esquerra italiana a redefinir-se. Refundació Comunista, el Partit dels Comunistes Italians (PdCI), els Verds i Esquerra Democràtica -el sector del partit de Veltroni que es va negar a entrar en el PD- han donat vida a un nou espai: la Sinistra-l’Arcobaleno. Aquest nou subjecte polític reafirma amb força i convicció la centralitat del conflicte entre capital i treball, en una societat que ha oblidat aquesta qüestió. En aquest sentit, Oliviero Diliberto, secretari del PdCI, va enviar un missatge clar amb la seva decisió de no presentar-se com a candidat per tal de cedir el lloc de cap de llista a un treballador i sindicalista de l’empresa Thyssen, Ciro Argentino.

Amb una clara referència al que Enrico Berlinguer va anomenar “diferenciació moral de l’esquerra”, Diliberto no es va cansar de repetir que aquesta era una opció decisiva contra la tendència de la campanya electoral al vot útil i del mal menor, fenòmens que ja havien demostrat els seus efectes en les eleccions espanyoles del 9 de març.
Els interessos que l’esquerra ha representat en el passat, i que representa en el present, la centralitat del treball, la pau, el dret a la llibertat i a la igualtat, estan en primer terme en l’agenda política del PdCI. “Aquests interessos -escriu Diliberto a La Rinascita- no són superats per un capitalisme de la jungla que, avui com ahir, oprimeix la majoria amb salaris indecorosos, pensions indignes, amb la mort quotidiana dels que treballen, amb la negació de les llibertats -des de l’avortament fins a la negació del reconeixement de les unions civils-. Tot això dóna lloc a una precarietat vital”.

Crítica del revolucionarisme revolucionari


Podem trobar una aportació de més espessor teòrica en el sector d’RC anomenat Ser comunistes. Alberto Burgio, diputat d’RC al Parlament italià durant la darrera legislatura i professor d’història de la filosofia a la Universitat de Bolonya, s’ocupa des de fa anys d’aquesta qüestió i critica el que es coneix com a revolucionarisme revolucionari, que proclama la necessitat de la desarticulació de les organitzacions del moviment obrer i l’èxode de la política. Burgio, contràriament, sosté que el temps de la lluita de classes no ha passat i que les evocacions rituals i superficials de la crisi del marxisme i de la mort de la política són inútils i perjudicials.

Segons Burgio, mai com avui el treball assalariat havia estat en el centre dels mecanismes de reproducció del conflicte entre capital i treball; mai no havia representat amb més evidència el terreny decisiu per a la reconstrucció del moviment de classe. Aquesta evidència indica la necessitat d’endinsar-se en el cor del desenvolupament capitalista per fer-ne explotar les contradiccions i per realitzar-ne les potencialitats progressives.

Un cop més, per a una esquerra que sembla haver perdut l’orientació resulta indispensable retornar a Marx i a les bases de la crítica marxiana, tal com va fer Lenin prèviament a la Revolució d’Octubre, en aquella suma de pensament marxista que és Estat i Revolució.

Etiquetes de comentaris: ,



Kosovo ha decidit

Kosovo ha declarat la seva independència respecte a Sèrbia. Així es tanca definitivament el parèntesi de la història que significà l’existència de Iugoslàvia com un intent de solució política racional a la complexa situació ètnica, religiosa, lingüística i social dels Balcans.

Aquells que en la dècada dels 90 atiaren els focs de tots els fanatismes, brinden avui a les seves cancelleries un cop acabada l’obra. Poques vegades la diplomàcia ha estat tan útil en la història i la violència, tan partera. D’un Estat, fer-ne sortir sis països. I si en algun moment no va ser suficient, els avions de l’OTAN, els que bombardejaren Belgrad, eren ben a prop. Calia rematar amb urani empobrit l’experiment. Per si de cas algú, en un futur, s’atrevia a alçar-se. A recordar que a l’antiga Iugoslàvia es casaven els uns amb els altres. A intentar la racionalitat altre cop.

Ha nascut un nou estat: Kosovo. Que fa fallida abans de nàixer. Travessat per les màfies, traspassat per la corrupció. Punt intermodal de la distribució de la droga de l’Orient cap a diferents rutes a Occident. Seran els aguerrits guerrillers de la UCK, alliberadors finançats per la CIA, l’espina dorsal del nou exèrcit i de la nova policia? Bé, en qualsevol cas, seran els que quedin per Prístina. L’altra part són fora del país per motius laborals. Un cop acabada la guerra, les operacions es traslladen a les urbanitzacions del Sud d’Europa.

Però sí, ha nascut un Estat. I ho fa amb la benedicció de George Washington Bush. Que aconsegueix situar al bell mig d’Europa una nova base militar estratègica. Més de 6.000 homes que han de servir per estovar russos, turcs i serbis. Per fer-los memòria de qui mana.

I ho fa també, qui ho diria, amb la benedicció de França, Itàlia i Alemanya, que accepten l’existència d’un Estat mafiós al centre d’Europa, amb pretensions territorials sobre altres països de la Unió (temps al temps). És la lògica suïcida d’unes oligarquies europees sense projecte polític, subordinades.
Vénen a la memòria els versos d'Espriu: Arnat, menjat / de plagues, / sense parar llepava / l’aspra mà / que l’ha fermat / des de tant temps / al fang. / Li hauria estat / senzill de fer / del seu silenci mur / impenetrable, altíssim: / va triar / la gran vergonya mansa / dels lladrucs.

Però bé, felicitem-nos. Que ha nascut un nou Estat. I això és sempre una victòria de la democràcia. O no?

Xavier Cutillas

Etiquetes de comentaris: ,



Reprenent el fil de la República

L’Ateneu Tangram, a Barberà del Vallès, recupera l’esperit originari dels ateneus populars i el seu esperit d’emancipació de la classe obrera. Ara, després de tres anys de funcionament, es planteja nous objectius

A finals del segle ¡xix i principis del xx té lloc l’aparició de tot un seguit d’entitats que tenen com a objectiu principal apropar la cultura i la instrucció a la població. Els ateneus, vinculats estretament al món obrer, buscaven a través de l’educació popular, aquella que surt del poble i retorna al poble, l’emancipació de la classe obrera. Amb aquesta vocació, el 1861 neix l’Ateneu Català de la Classe Obrera.

Els ateneus populars eren espais de reflexió i formació on partipaven professionals de tota mena: professors, escriptors, mestres, artistes, científics, etc. Tenien també un fort component reivindicatiu. L’ateneisme lliurepensador i progressista experimenta el seu moment àlgid durant la segona república, i és aniquilat durant la dictadura, perquè tant el coneixement com el lliurepensament representaven una clara amenaça per al dogmatisme que ocupava tot l’espai públic.

Des de la reinstauració de la democràcia, l’associacionisme infantil i juvenil ha assumit bona part de la responsabilitat de reprendre el fil de l’educació popular en el seu treball amb infants i joves. Durant els darrers anys, algunes d’aquestes organitzacions han donat lloc a nous projectes, a mesura que la gent que hi participava deixava enrere la seva etapa juvenil en el món associatiu. L’aprenentatge dels anys d’activisme juvenil ha provocat en aquestes persones la voluntat d’esdevenir agents actius del seu entorn.

Per poder fer-ho, han crear nous espais i projectes de participació amb els mateixos esperit i ideals, però adaptant la dinàmica de treball i les activitats a la població adulta, que és la que ha de fer-se seu el projecte, i a qui s’adreça. Projectes en forma d’associacions que agafen com a nom genèric el d’ateneu, i que treballen de manera conjunta amb les entitats de les quals neixen, com ara esplais i casals de joves.

Aquest procés s’està donant, no exclusivament, entre entitats que pertanyen al Moviment Laic i Progressista, i agafa diferents formes, noms i estructures que tenen en comú la idea d’estendre la dinàmica participativa a totes les edats i aprofitar el capital social d’aquelles persones que durant anys van estar actives en els moviments associatius juvenils.

Tangram

A Barberà del Vallès, al Vallès Occidental, fa tres anys es va constituir l’Ateneu Tangram. Va sorgir de la necessitat de generar un nou espai de participació de i per als joves expulsats, per qüestió d’edat, del Casal de Joves Obriu Pas i de l’Esplai El Piolet, així com per a altres adults que sentien simpatia per aquests projectes juvenils i que havien tingut el seu espai de participació dins la comissió de pares i mares de l’esplai, mentre els seus fills hi participaven.

Una de les característiques més interessants del procés de creació d’aquest ateneu va ser el fet que els impulsors del projecte fossin joves, i que fossin ells qui van engrescar a participar persones adultes amb més edat, trencant el tòpic segons el qual els joves participen menys que els adults, i donant la volta a la idea que han de ser els adults els qui han d’acollir els joves i ser-ne el referent. Un procés en el qual, parlant amb perspectiva generacional, són els néts dels vençuts els qui reincorporen la generació dels seus pares a l’exercici de la ciutadania activa, perdut durant el franquisme.

Així doncs, l’any 2005 l’Ateneu Tangram va néixer com un espai intergeneracional que aglutinava presones i projectes diversos, que apostava per la participació i l’educació popular com a motor de canvi, i on les persones poguessin desenvolupar les seves inquietuds artístiques, polítiques i culturals. Amb molta modèstia, es plantejava el projecte com una forma de reconstruir els espais ciutadans existents durant la segona república.

Treballar i créixer, els reptes

En els tres anys que porta funcionant, l’Ateneu Tangram ha passat de la idea original a un projecte que ha estat i és un espai d’aprenentatge, exercici i divulgació de les idees i els valors laics i progressistes. Una associació integrada per un esplai i un casal de joves, i per persones adultes, que realitza activitats socials i culturals de tot tipus, des d’excursions fins a xerrades i campanyes, passant per tallers de manualitats i videofòrums; que ha aconseguit un espai propi per desenvolupar el seu projecte adult, al mateix temps que generava nous projectes, com ara una cooperativa de consum ecològic i responsable. Tota aquesta activitat, afegida a una participació constant en les activitats culturals de la ciutat, com la Festa Major o la Mostra d’Entitats, ha fet de l’Ateneu Tangram una de les entitats més actives de la seva ciutat.

Actualment, d’acord amb l’esperit lliurepensador que l’orienta i li dóna un caràcter obert i la vocació d’estar en construcció constant i col•lectiva, Tangram es troba en un procés de replantejament de la seva estructura per tal d’augmentar el nivell de participació dels seus membres i entitats. El projecte està creat i en marxa. Ara li cal continuar treballant i créixer com un espai de relació, de debat, de creació i de vertebració de la societat civil; un espai que arribi a més gent. És d’aquesta manera, a través de l’educació popular i de la implicació col•lectiva en els afers col•lectius, com l’Ateneu Tangram vol contribuir a reprendre el fil de la història. Parafrasejant l’escriptor Max Aub, aprenent el que els altres, els que ens van antecedir, ja sabien.

Xavi Cabrera / Sílvia Luque

Etiquetes de comentaris: ,



La blocosfera: un nou espai d’acció política?

Crònica d'un cafè del divendres de la Fundació Pere Ardiaca.

En les xerrades que la Fundació Pere Ardiaca organitza cada divendres vam assistir al debat sobre el paper dels blocs en la vida política. La xerrada va comptar amb la participació de José Antonio Donaire, blocaire, professor de la Universitat de Girona i diputat del PSC. L’acte va ser moderat per Toni Salado, blocaire, autor del bloc polític bloc politikon i col•laborador de l’Avant.

El 1995 neix un nou concepte de web, la web 2.0, que permet la participació activa dels internautes. Les seves possibilitats s’han manifestat de diverses maneres, com ara la wikipedia, enciclopèdia lliure on els usuaris poden afegir, modificar o editar continguts, i el digg.com, on els lectors envien i seleccionen les notícies.

El blocs són un tercer exemple de web 2.0 amb moltes possibilitats, com ara una nova manera de fer política. El president de la comunitat d’Extremadura ha obert un bloc on la població expressa les seves inquietuds i opinions. Un dels seus discursos el va basar en els comentaris dels internautes. Donaire va manifestar que ell mateix explica en temps real el que fa al ple del Parlament; d’aquesta manera, els usuaris tenen la possibilitat de fer-li preguntes en aquell mateix moment.

Entre els avantatges d’aquestes manifestacions trobem el naixement d’una nova manera de fer política en què “es deixa de parlar tant per començar a escoltar”, com va dir Donaire. Es pot canviar la manera tradicional de fer política que, a base d’eslògans electorals, presentava la realitat com un fet simple, quan és profundament complexa i densa. Així, la política 2.0 permet passar dels ciutadans passius als actius. En paraules del ponent: “Fins ara, els polítics pensàvem que la creació de coneixement polític és d’origen a destí. Aquestes noves eines permeten (...) començar a fer política de rebre i no només de donar”.

Un camí engrescador

Pel que fa als desavantatges, n’hi ha un que destaca per la seva importància social: la fractura digital. L’accés al món digital no és homogeni. A Catalunya, un 50% de la població ha accedit a internet en el últims 30 dies. Un 15% dels internautes llegeix blocs i un 55% dels blocaries són homes. La meitat es troba entre els 20 i els 44 anys. D’altra banda, enlluernats per aquesta nova possibilitat, hi ha polítics que s’obliden de la importància de seguir fent política quotidiana. També és cert que la lliure participació pot donar peu a intervencions frívoles i poc responsables, i que pot portar també a discussions poc fèrtils.

Malgrat tot, la política 2.0 obre camins engrescadors. Com diu el conferenciant: “La política del futur serà 2.0 o no serà”.

Annalí Casanueva

Etiquetes de comentaris: ,



Les arrels: La revolució traïda

Nosaltres patim d’una transició que va substituir d’una forma fal•laç el trencament. Però a Portugal van fer una revolució que no va trigar massa a ser traïda. Zeca Afonso, el creador de Grândola, vila morena, va morir, malalt, oblidat, l’any 1987. Aquest era el reconeixement que rebia la integritat d’aquell artista, d’aquella persona.

O povo é quem mais ordena s’havia convertit en un tòpic.
José Gomes Ferreira denuncia:

“La Revolució
sembla de vegades que s’atura
o que recula
tornant més fonda la foscor
i la nit menys clara
-com si qualsevol Mà Màgica
apagués el sol dins de la lluna.
(...)
No. La nostra Revolució
encara no ha acabat
ni ho farà tan aviat
-com a l’alta mar
no es congela cap onada
al sol de l’Estiu.
(...)
Vam fer la Revolució sense estudiar. De memòria.
Resultat: vam fallar i va ser una pena.
La Història quedarà retallada.
En una altra ocasió ho farem millor,
inclús sense posar la mort en escena
(...)
¿I va ser per aquesta farsa
que es va fer la revolució d’Abril, capitans,
al so de les cançons de Lopes-Graça?”

El govern del general Vasco Gonçalves va patir la pressió del gran capital i dels militars que, majoritàriament conservadors, dominaven la Junta de Salvació Nacional. El novembre del 1975, aquests van comptar amb un aliat important: el Partir Socialista Portuguès, amb Mário Soares al capdavant. Per a Vasco Gonçalves, aquest va encapçalar la part civil de la contrarevolució. En aquesta apreciació coincideix amb Alvaro Cunhal, aleshores secretari general del PCP: “Mário Soares i el PS van participar amb una important contribució en la formació de la gran aliança contrarevolucionària anticomunista i anti MFA" (Moviment de les Forces Armades, embrió de la Revolució d’Abril).

Mário Soares va marxar cap a Oporto amb els diputats socialistes, en un intent d’arrossegar els dels partits de centre i de dreta, creant un buit polític a la capital i així llançar l’exèrcit contra el que anomenaven la Comuna de Lisboa. Es va trobar sol i la crisi es va solucionar per la via política, la qual cosa no els va agradar gens. Galvão de Melo cridava perquè tots els comunistes fossin llençats al mar i Jaime Neves considerava que el problema es resolia amb la presó de Cunhal.
Però la dreta ja havia assolit el seu objectiu.

Miquel Àngel Sòria

Etiquetes de comentaris: ,



El Fòrum Social per la Universitat Pública

Radiografia de la situació actual del moviment estudiantil

Durant els dies 26, 27, 28 i 29 de març va tenir lloc a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona la celebració del primer Fòrum Social per la Universitat Pública, que organitzava la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP). La seva organització, així com la convocatòria, partien d’una situació de precipitació i urgència, en posar-se sobre la taula la realització a Barcelona de la Conferència de Primavera dels Rectors i Rectores de tot Europa, organitzats en l’European University Association.

Aquesta precipitació, fruit encara d’una evident incapacitat per a la previsió, és un problema simptomàtic -i, malauradament, no exclusiu- de la situació actual del moviment estudiantil.

La cita dels rectors arribava en plena espiral provocada, d’una banda, per l’insòlit resorgiment del debat sobre universitats -bé que esbiaixat- a totes les portades de diaris i en boca de tota persona d’una mínima transcendència pública (institucions, periodistes, referents culturals), amb una forta presència de l’ofensiva del discurs conservador sobre les funcions que ha d’acomplir el sistema universitari; i per la frenètica recerca constant de l’argument mobilitzador, de l’altra, que ha protagonitzat la PMDUP en els darrers temps.

Un espai de debat

El Fòrum Social per la Universitat Pública (FSUP) pretenia ser una estranya i improvisada síntesi entre ambdós factors. La intenció era que fos capaç de recollir l’existència d’un debat entorn a la universitat, i donar un espai a intervencions que posessin de manifest una interpretació d’aquesta, fonamentada en la necessitat que sigui un servei públic i universal; alhora que havia de servir per aglutinar de forma primigènia un capital intel•lectual a partir del qual començar a treballar en la direcció de no circumscriure la problemàtica universitària exclusivament ni única en l’àmbit acadèmic o administratiu.

En aquest sentit es va convidar professors i professores (Arcadi Oliveres, Ramon Franquesa, Josep Ferrer, Mariona Ferrer i Raimundo Viejo, entre d’altres) i representants d’entitats provinents de la xarxa associativa (Lliga per la Laïcitat, USTEC, Secretaria de la Dona de CCOO, Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, etc.), a més d’estudiants d’altres punts de l’Estat i d’arreu d’Europa, perquè expliquessin les seves experiències en el context de reforma generalitzada en què ens trobem. D’aquest ampli ventall de convidats i convidades, i de l’estela encara present del Fòrum Social Català, va sorgir la proposta d’identificar-nos també com a Fòrum Social.

Resultats qualitatius

Tenint en compte que es va organitzar en la setmana i mitja prèvia i que no va comptar amb uns canals tan participatius en el si del moviment estudiantil com s’hagués volgut, hauria estat ingenu esperar que el Fòrum Social tingués una gran afluència. Els resultats, doncs, no van ser tant quantitatius com qualitatius en determinats aspectes. Podria ser una primera expressió, encara tosca i inexperta, d’aquella voluntat d’esbossar els límits del debat sobre el model d’universitat més enllà del reduït cercle que avui en pot

Albert Claret
Responsable del Moviment Estudiantil de CJC i d’Organització Interna de l’AEP

Etiquetes de comentaris: ,