(Crida a la militància)
Som conscients d’estar vivint uns moments transcendents pel que fa al cicle polític que s’ha iniciat aquests mesos. A l’horitzó, congressos i assemblees determinants, pròpies i en tot el nostre entorn: IU, CCOO, PCE, ICV, EUiA… I, naturalment, PCC.
Les coses han canviat molt, i no sempre a millor, els últims temps. Les eleccions generals han suposat una severa derrota amb repercussions preocupants. Potser té raó el meu amic cubà quan diu: “Lo bueno que tiene la cosa es lo mala que está la cosa”. Necessàriament hauríem de començar a recuperar terreny, ni que fos per lleis físiques del pèndol. Però ens cal ser més lúcids que mai i fer l’anàlisi encertada, perquè no ens podem permetre ni un sol pam enrere. Ja sabem, des de Lenin, els lligams que hi ha entre una teoria i una pràctica revolucionàries. I ara, companyes i companys, és urgent veure-hi clar!
Trobarem el temps imprescindible per debatre els materials i les propostes polítiques que es van anunciant. M’agradaria molt, però, abans d’entrar en el fons, tractar seriosament les formes, perquè en política, també, les maneres són molt importants per als resultats. El mètode, l’estil, la personalitat esdevenen sovint substància i determinant.
Succintament i pensant ja en el nou model d’organització que ens disposem a construir: qui?, què?, com?, quan ? El qui és elemental: tots i totes, els companys que estem en la lluita sociopolítica dins i amb el partit. I millor si recuperem tants camarades que hi han estat molt significativament; i òptim si som capaços d’incorporar-ne de nous. No va d’una o altra generació. Va de totes i de tots. Què? Materials i propostes, en cascada o gota a gota, que ja han començat a veure la llum. Documents diversos d’autors diversos, amb propostes diverses i que ens ocuparan abastament el futur i que ara us proposo, per un moment, ajornar.
Com? Aquí m’aturo. Cal recuperar una de les clàssiques consignes revolucionàries, la fraternitat. Avui, dies difícils, és imprescindible reforçar la solidaritat, els lligams, el ànims, les il·lusions col·lectives, les esperances de tots i totes, i l’estima personal. Importa més que mai la correcció i el respecte per a tots i cadascun dels i les camarades. Cal identificar-nos com a companys i companyes de periple vital, lluitant plegats per un món on pagui la pena viure i gaudir.
Les nostres consignes passen per la constància, la perseverança, la tossudesa, la intel·ligència?, amb el nostre llenguatge entenedor, amb una toc d’insolència benevolent i una gran dosi d’humor. I, per fer-ho, ens cal la proposta ambiciosa i en veu alta d’allò que ens és més preuat, el canvi i la transformació social, la revolució en el major rigor semàntic i històric. No ens hem entregat, generosos, a una lluita de demostrada duresa, amb l’objectiu de fer maquillatge social, ni per exculpar males consciències. Estem en la militància per decisió i convicció de la necessitat d’un nou ordre, d’una nova societat, justa, més humana, més feliç, on una persona no pugui ser explotada per una altra. Reivindiquem, doncs, el somni, l’esperança, el futur, la utopia. I ho fem convençuts que la batalla comença en la lluita més immediata, propera, allò més local, allò més tòpic, la topia.
Quan? M’estic referint al nostre futur congrés partidari, tan endarrerit com imprescindible. Tot apunta que serà convocat cap al final del rosari de macroencontres previstos. Vull manifestar que jo era dels qui, tot i assumint més riscos, plantejava la trobada a curt termini per tal, justament, d’influir activament i col·lectiva en el seu desenvolupament. Les anàlisis posteriors guanyen seguretat, però ja no permeten corregir errors ni horrors.
Així doncs, i amb tal densitat de calendaris, cal posar-nos les piles. Molta prudència, màxima obertura de boques i d’orelles, extrema sensibilitat personal i afectiva, i sostingut ritme de treball en el temps.
Fuenteovejuna i Avant!
Toni Barbará
Etiquetes de comentaris: Catalunya, PCC
