Amb aquesta contundència intervenia en el darrer Comitè Central del Partit dels i les Comunistes de Catalunya el secretari General, Marià Pere. D’aquesta manera tornava a situar sobre la taula una idea que ha estat recurrent en els debats del partit dels darrers anys
En efecte, no és el primer cop que s’afirma que una de les causes de la crisi del moviment comunista internacional la podem individuar en la tendència a voler elevar a la categoria de principi solucions i anàlisis de caràcter històric i concret. Per aquesta raó, part de la necessària renovació que està experimentant el PCC consisteix precisament en el retorn a les arrels del pensament comunista, per extreure’n aquells elements metodològics que ens permetin analitzar la nova realitat, i intervenir-hi per transformar-la.
Es tracta, per tant, d’analitzar la darrera revolució científico-tecnològica i les transformacions que aquesta ha introduït en l’estructura productiva. Conseqüentment, també de caracteritzar les classes en lluita i la forma en què una d’elles es beneficia del treball de la resta. Es tracta de tot això i no pas de traslladar mecànicament la crítica al capitalisme decimonònic i la concepció d’una classe obrera encara incipient.
Aquest exercici d’actualització exigeix rigor i absència de prejudicis davant de les conclusions que se’n pugui extreure. Possiblement, serà necessari remoure algunes idees preconcebudes sobre què vol dir ser comunistes. Però, al mateix temps, aquesta és l’única forma de reivindicar el caràcter científic de la metodologia marxiana i de posar les seves potencialitats al servei de la millora de les condicions de vida de la majoria de la població i no dels essencialismes grupusculars.
Debats cap al proper congrés
Amb aquesta actitud és com s’hauria d’encarar el període precongressual que el PCC acaba d’iniciar. Els debats plantejats són nombrosos i molt ambiciosos i, per tant, exigeixen una preparació i una organització que n’estiguin a l’altura.
En primer lloc, s’haurà de fer front a la caracterització de l’oligarquia financera internacional, com a classe que lidera la globalització del capitalisme i que té interessos enfrontats a la resta de la població mundial. Cal identificar aquesta classe, estudiar les formes -legals i il·legals- amb què acumula la seva riquesa, quina és la seva ideologia i quins mecanismes de control i de persuasió li permeten mantenir el seu poder.
Aquesta anàlisi porta associada la de la resta de classes socials. Quina és la composició de la classe treballadora en cada àmbit (mundial, regional, estatal i nacional)? Hi ha algun sector d’aquesta classe treballadora que pugui jugar un paper determinant en una perspectiva revolucionària? Amb quines altres classes hi ha interessos comuns front l’oligarquia financera? I, en funció d’aquests, quin és el programa unitari que els podria representar? Com dèiem, preguntes ambicioses que necessiten d’una bona formació i de la col·laboració d’experts en la matèria.
En segon lloc, s’imposa la necessitat de desgranar les característiques de la crisi econòmica actual, per comprendre’n l’abast i els riscos. Es tracta d’una situació en què les contradiccions del capitalisme planetari poden fer-se prou explícites per poder plantejar una crítica sistèmica oberta. Per començar, però, cal establir vincles comprensibles entre aquesta crisi i els perjudicis materials i quotidians que se’n derivin, per als treballadors i les treballadores.
En tercer lloc, cal definir quina és la concreció d’aquests fenòmens globals, a Catalunya, a l’Estat espanyol i a Europa. Quin és el paper que hi juga cada classe social i, en funció d’això, mantenir, redefinir o modular els plantejaments tàctics. En aquest sentit, encara és molta la feina pendent perquè les capes populars adquireixin la capacitat de mobilització propositiva que s’ha trobat a faltar durant el darrer període.
En quart lloc, al costat de la teoria revolucionària, cal actualitzar també la praxi. El partit ja ha posat en marxa la seva renovació organitzativa, amb l’objectiu d’estructurar-se en funció de l’activitat humana i de recuperar l’organicitat entre la classe treballadora. Aquesta transformació necessita encara un aprofundiment en relació als mètodes de treball que millor s’adaptin a les formes de relació de la societat catalana d’inicis de segle xxi. També s’ha d’aprofundir en la dialèctica entre el caràcter col·lectiu i l’aportació individual en la militància.
Finalment, és necessari un important esforç de concreció en relació a la intervenció política i social. Ja no n’hi ha prou de repetir quins han de ser els principals àmbits d’actuació del partit per organitzar i mobilitzar les masses. Ara toca discutir amb quins instruments fer-ho i de quina manera es poden impulsar. Per a aquest debat caldrà comptar, de forma ineludible, amb les forces vives progressistes de la societat civil catalana.
Etiquetes de comentaris: Catalunya, PCC
