I continua: “No us puc entendre, aquesta gent que encara hi poseu afició i us dediqueu tantíssim a la cosa política!”
No em negareu que aquesta és una de les rata-pe-rorades més contundents que heu rebut –sigui quina sigui l’edat-, provinent d’ànimes assenyades i que diuen estimar-nos, tot i que no ens comprenen ni ens acompanyen.
Són gent ocupada, seriosa, respectable; gent correcta, a la fi. És a dir, gent centrada, objectiva, nuclis durs del pensament adient. Fugen dels extrems i dels extremismes, utilitzen a diari les celebrades diferències entre llibertat i llibertinatge, tanquen les orelles a veritats massa descarnades perquè són coses demagògiques, i algun cop fan crítiques, però no destructives –com els polítics–, sinó constructives, si vostè m’ho permet, senyor patró, i són positius i pragmàtics per educació i definició.
Són de centre-alguna cosa, centre–esquerra o centre–dreta, segons la temporada. Centre-idiotitzats, centre-atemorits o centre-cagadets, de tan centre-precaris…, no fos cas que empitjoréssim: Virgencita, virgencita, que me quede como centro-estaba. I, és clar, no tenen temps per a tontades. Ho diuen més clar: el seu temps és or.
Un dia de la seva aurífera existència és una agenda compulsiva de coses importants i que cal fer. Descomptant la inevitable dedicació a les funcions fisiològiques (dormir, menjar i les més escatològiques), la més gran partida del seu temps-or és la feina, que tot ho envaeix i contamina. Perquè aquesta classe de persones (classe en accepció no marxista) no treballen, sinó que fan feina; són convençuts productors de plusvàlues. Ells i elles, molt llegits i originals, es confessen de classe mitjana..., benestant. Un dia seguirem aquesta rata.
També són familiars responsables que recullen nens i els passegen per les extraescolars, visiten avis, porten la casa (quan són dones, de ple). Són ciutadans exemplars que endrecen papers i rebuts, consulten el gestor i revisen el correu i el compte bancari cada dia. Són pacients que van i porten al metge, o al pediatra, els fills; i els pares, al geriatra; ells, psicòleg dos cops per setmana. Són usuaris resignats del transport públic i entusiastes del seu cotxe malaguanyat per no passar de 80, on consumeixen cada dia, amb tantes coses a fer, algunes hores del seu temps preuat.
Però també són humans! I tenen, millor si pot ser programat, el seu temps de lleure, de gaudi, de bona vida: fan gimnàstica (salut i bellesa) una estoneta, disfruten de concentracions humanes en cues i supermercats, xalen als estadis, s’amunteguen a les carreteres, als restaurants de muntanya –descobriments de sembla mentida la quantitat de carn que hi posen–. També es disbauxen i s’aturen per vacances i revetlles. Els festius, mandreixen, visiten familiars, amics i tietes, fan zàping, xat, rol, esport digital de videoconsola, o viuen vides cibernètiques d’avatars virtuals. Vaja, que quan toca passar-ho bé, ells també troben una mica de temps previst i gratuït.
Curts de temps per a tantes coses com cal fer, és normal: ni un minut per perdre fent politiqueries…, que demà s’ha d’entrar a l’embús de les rondes abans de les 7 i 12 minuts
.
I ve un mal dia, i pleguen de cop.
Antoni Barbarà
Etiquetes de comentaris: La Rata, Opinió
