Per Manuel Delgado

La veritat és que no em considero un fi analista polític ni res per l'estil, però em permetré, sense que serveixi de precedent, compartir una percepció personal sobre el que està passant a Catalunya i el que crec que passarà.

Em refereixo clar al per tants enutjós assumpte de l'anomenat procés sobiranista, que ja contemplo com senzillament irrevocable i que conduirà en mesos a un nou estat a Europa.

Jo el que no entenc és com no es reconeix que totes les etapes per les quals transcorre aquesta dinàmica estaven i estan del tot previstes i segueixen una lògica que diposita la seva potencialitat en l'enrocament del govern de Madrid a l'hora de negociar res i emetre aquesta imatge d'immobilisme que no fa més que reforçar els arguments independentistes que mostren una Espanya dogmàtica i fanatitzada, enfrontada directament amb la suposada idiosincràsia negociadora i dialogant del poble català.

Crec que tota l'estratègia fa que, realment, el referèndum del qual ahir es va plantejar data i pregunta NO es pugui realitzar. És més, ni tan sols s'intenti. De fet, curiosament, l'única esperança que tindrien les opcions que anomenaríem unionistes serien la de la celebració de la consulta en què l'expectativa independentista obtindria una minsa majoria o podria fins i tot arribar a perdre. Ara bé, si no hi ha consulta, el que hi haurà és independència. Per això es repeteix que només se celebrarà el referèndum si és legal, és a dir, no se celebrarà. Aquí està el parany.

La jugada em sembla clara i crec que és la que va estar prevista des del principi. És que realment el govern central, el parlament espanyol, determinades decisions judicials o el que sigui impedeixin la celebració d'aquest referèndum. Què passarà llavors ? Col·locats davant el tancament de tota via legal cap a la independència, l'opció no pot ser una altra que convocar eleccions anticipades que inevitablement tindrien naturalesa plebiscitària. No dubti que el resultat serà, com fins ara, una majoria absoluta dels partits independentistes i un Parlament que tindrà tota la legitimitat democràtica, encara que no la legalitat, per proclamar unilateralment la independència, cosa que sens dubte farà. És a dir, en lloc d'una derrota o una victòria molt discreta que procurarien un referèndum a la causa independentista, es passaria a una majoria propera als dos terços del Parlament que la concretaria en una declaració solemne que donaria naixement a un nou Estat sobirà: la república catalana. Aquest objectiu exigeix, insisteixo, que la consulta sigui inviable i no es realitzi. L'obstinació de Rajoy i Rubalcaba és la peça clau perquè el procés desemboqui en la fi desitjat: la secessió.

Què pot fer el govern central davant aquest o qualsevol altre moment posterior en el procés? Resposta: res. La suspensió de l'autonomia catalana és inconcebible, perquè plantejaria un problema administratiu colossal que ningú sap com es podria resoldre, començant per la destitució del President de la Generalitat i la seva substitució per...., per qui? I com ? Un desembarcament de milers de funcionaris que ocuparien un sistema burocràtic que molt probablement es negaria a obeir als que apareixerien com usurpadors?

Tampoc el govern central pot posar esperances excessives en què els països estrangers corrin en el seu suport en cas d'una determinació política a Catalunya que comptés amb un amplíssim suport parlamentari. És clar que l'amenaça de l’"expulsió" d'Europa de set milions dels seus ciutadans no es produir,à entre d’altres coses perquè aquests ciutadans autosegregats d'Espanya no perdrien per això la seva nacionalitat com a espanyols, almenys si es compleix l'article 11.2 de la Constitució. D'altra banda, no us oblideu que, com sempre, la posició internacional que acabarà resultant determinant no és la dels països europeus, sinó dels Estats Units, a qui li té sense cura l'eventual disgust del govern espanyol davant d'una postura que no doni suport els seus interessos. La visita recent d'Artur Mas a Israel podria tenir alguna relació amb la recerca indirecte de suport final per part de la principal potència mundial al resultat d'un procés pacífic i democràtic. La manera com la premsa internacional està reflectint tot el procés sobiranista. en qualsevol cas, no hauria de tranquil·litzar massa a les posicions unionistes.

D'altra banda, en tota aquesta història s'està oblidant un diferencial estratègic, que és el que tot el procés sobiranista està sent impulsat, animat i mantingut des de baix per la qual cosa en una altra època no haguéssim dubtat a qualificar-lo com un moviment de masses; avui diríem un ampli moviment ciutadà de base que tampoc s'ha de dubtar que es mobilitzaria i no trigaria ni dos minuts a sortir als carrers, com ha vingut fent de manera tan espectacular quan s'ha autoconvocat. A diferència del Quebec o Escòcia, el moviment sobiranista no apareix com la conseqüència d'una voluntat política expressada i actuant des de dalt, sinó al contrari. Són els partits polítics els que estan sent arrossegats per un estat d'ànim col·lectiu que ja no controlen i que compta amb les seves pròpies estructures organitzatives.

En aquesta circumstància, l'opció unionista només té una via possible d'actuació. Negant-se a negociar, incapaç fins i tot tècnicament d'aplicar l'article 155 de la Constitució, només li caldria l'aplicació de l'article vuitè, és a dir una intervenció armada que tragués la policia militartizada - la Guàrdia Civil- o directament les tropes al carrer, és a dir la mateixa que va prendre el govern de la República durant el bienni negre, el 1934, bombardejant la Generalitat. Només que ara hi hauria moltíssima més gent al carrer impedint pacíficament l'ocupació per l'exèrcit del centre de Barcelona. Això si és que no es produeix algun motí militar al marge i contra el govern central en nom del compliment no només de la llei, sinó del sagrat deure dels militars de defensar la unitat de la nació espanyola. En aquest supòsit, l’escàndol internacional seria majúscul i implicaria el total descrèdit d'un projecte polític unitari per a Espanya que sembla només possible per la força de les armes.

Resumint. No hi haurà referèndum, l'única opció raonable amb què compten els unionistes. Serà aquest factor el que farà legítima la declaració unilateral d'independència i serà tal eventualitat què només podrà ser frustrada per la via habitual, és a dir per la força de les armes. Veurem l'exèrcit al carrer. En aquest supòsit- i de fet ja ara -els dubitatius haurem de triar tard o d'hora entre els nacionalistes i els nacionals. Em temo que jo ja he triat.

Manuel Delgado és professor d’antropologia social a la Universitat de Barcelona i milita a la Cèl·lula Ramon Casanellas del Partit dels i les Comunistes de Catalunya ( EUiA )

Article del bloc de Manuel Delgado: El cor de les aparences
Enllaç: http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.es

Etiquetes de comentaris: Autodeterminació, Catalunya, Manuel Delgado, Opinió

Etiquetes de comentaris: Opinió

Etiquetes de comentaris: Opinió

ÍTALO GONZÁLEZ
(Caracas)

El 7 de noviembre de 2010 se cumplieron 93 años del triunfo de la Gran Revolución Socialista en Rusia, mediante la cual el poder político y el gobierno pasaron a las manos de los obreros y campesinos, a través de los Soviets, órganos de poder popular dirigidos y orientados por los bolcheviques, es decir, por el Partido Obrero Socialdemócrata Ruso (POSDR), el Partido Comunista.

Acontecimientos de esta naturaleza corresponden a un largo acumulado histórico, que para el caso empieza desde el momento mismo en que ocurre otro igual, la Revolución Francesa en 1789, que deja atrás el sistema de producción feudal y da nacimiento al sistema capitalista de producción, que ya venía  gestándose por la descomposición del anterior. Es importante ver los fenómenos sociales desde la óptica del desarrollo materialista-dialéctico de la historia, para entender cómo al surgir un elemento, en su interior trae ya a su contrario que ha de destruirlo posteriormente.

Nos referimos a la presencia de los socialistas utópicos, cuando apenas nacía y llegaba al poder político la clase revolucionaria burguesa, que dio al traste con reyes, coronas y señores de la tierra para imponer su sistema de dominación planetario, el capitalismo, que conocemos hoy como el imperialismo, en cuyo seno se incubó desde siempre la clase proletaria, llamada a ser su enterrador mediante el paso al socialismo científico como el nuevo modo de producción en desarrollo actual.

La Revolución Rusa, hubo de enfrentar, como ninguna otra, enormes tragedias en la que se vio envuelta no sólo la URSS, sino la humanidad entera. La consolidación del nuevo sistema soportó los avatares de la Primera Guerra Mundial, el cerco económico y las conspiraciones internas y externas, hasta mediados de los años treinta, cuando por fin logra industrializar al país, elevar las fuerzas productivas dejando atrás la pobreza y la miseria de la población, porque ya fue capaz de mantener de manera eficaz la alimentación, la salud, la educación, el trabajo y elevar a niveles superiores la creación artística, literaria y cultural en general incluyendo sus relaciones internacionales.

Veinte millones de muertos

La segunda Guerra Mundial, desde 1939 hasta 1945, dejó en el vasto territorio de la URSS más de mil pueblos y ciudades arrasadas y a un precio de más de 20 millones de sus mejores hijos e hijas. El Ejército Rojo logró liberar su territorio y el de otras naciones, hasta acorralar y eliminar al último reducto nazi en Alemania y librar a la humanidad de semejante peste política y militar.

Después, y en sólo cinco años, reconstruyó su economía y puso nuevamente al país de los Soviets a la par que EEUU, que ya había lanzado la bomba atómica contra Hiroshima y Nagasaki en Japón, para notificarle al mundo que era su amo y señor a quien se debía subordinación y vasallaje.
La Guerra Fría, que se inicia desde 1945, después de la Segunda Guerra Mundial, culmina con la derrota del modelo socialista en la URSS y su desintegración en 1992, gracias a enormes conspiraciones internacionales y a los errores en la conducción del Estado, que vale la pena analizar hoy sin apasionamientos ni estereotipos, porque existen otros procesos revolucionarios, que persistiendo en la necesidad histórica del socialismo no lo niegan, pero tampoco reconocen que son estos errores, producidos desde la cumbre del poder político y en los partidos que lo ostentan, lo que definitivamente impide el avance más rápido y en mayor proporción hacia la superación del sistema capitalista actual.

Ahora bien, regresando a la Gran Revolución Socialista, las fuerzas materiales y teóricas que la gestan se remontan a los orígenes mismos de la clase social, única capaz de llevarla a cabo, la clase obrera, pero también a las herramientas, métodos y medios que utilizó para ello, comenzando por sus partidos políticos, sin los cuales no existe vanguardia revolucionaria capaz de tamaña proeza. Por ello, los bolcheviques (primer Partido Comunista) se formaron en el crisol de los clásicos del Marxismo y con Vladímir Ilich Lenin continuaron su labor teórica, que habría de dotar a esa clase revolucionaria de la vanguardia esclarecida y necesaria para conducir la lucha por el poder y defenderlo.

La toma del Palacio de Invierno

Por ello, en el corto periodo de febrero a noviembre de 1917, la clase obrera, su Partido y aliados, logran superar las dificultades y peligros que les acechan, hasta culminar con la toma del Palacio de Invierno, designar los órganos del nuevo poder y enfrentar la guerra civil que se inicia a continuación. El gran conductor de la revolución fue el Partido Comunista y, al frente de él, su más esclarecido dirigente, Vladimir Ilich, Lenin.

La escuela de las revoluciones de mitad del siglo XVIII, la Comuna de París, la insurrección de 1905 en Rusia y la experiencia del Movimiento Comunista Internacional, forjaron a los militantes comunistas bajo los principios científicos de la conducción de la lucha de clases y a la luz de la filosofía materialista, para lograr la victoria del Octubre Rojo que se recuerda con profunda admiración en todo el mundo del trabajo.

Todo revolucionario que aspire a serlo seriamente, está obligado a estudiar, aprender y practicar con éxito las diversas tareas que requiere la toma del poder político por la clase obrera y sus aliados, combinar unas y otras formas de lucha, de manera simultánea o no, pero en todo caso sin equivocarse al elegir la principal en el momento más cambiante de la historia y cuando más favorables sean las condiciones objetivas y subjetivas para obtener el éxito total sobre los enemigos.

Los bolcheviques lo hicieron magistralmente: a la vez que organizaban a los obreros y campesinos, trabajaban en el interior del Ejército, en las ciudades y en los frentes de guerra; creaban los Soviet como nuevos órganos del poder y llevaban a cabo las labores parlamentarias que culminaron con la derrota de los mencheviques y la hegemonía de los Soviets que, a partir de ese momento, lo primero que aprobaron fueron los decretos sobre la tierra y la paz.

Esas experiencias siguen vigentes hoy y han de ser sistematizadas y aprovechadas al máximo, especialmente en Venezuela, por cuanto más temprano que tarde han de presentarse en toda su brutalidad las expresiones antagónicas entre el imperialismo y nuestra nación, y entre la burguesía y nuestro proletariado de la ciudad y del campo, porque sigue vigente aquello de que el poder no será dejado voluntariamente por quienes lo detentan y la confrontación será inevitable, si de verdad se aspira a abrirle camino al socialismo científico, como lo manifiesta reiteradamente el presidente Hugo Chávez Frías.

Etiquetes de comentaris: Opinió

ANTONI MORAGAS

Hi ha dos José que apareixen regularment a la premsa catalana: José Montilla i Jose Mourinho. Hi haurà qui exposarà que les seves aptituds són diametralment oposades, que no tenen res a veure; res més lluny de la realitat: Montilla és deixeble de Mourinho.

Als seguidors del futbol i la política italianes, no ens han sorprès en absolut les declaracions del Molt Honorable indicant que no formaria un govern de coalició. Es tracta d'una estratègia que ja va seguir Walter Veltroni, candidat del Partito Democratico, a les eleccions generals italianes del 2006. El resultat el coneixem de sobres: Berlusconi president, el centre-centre-centre-esquerra amb els pitjors resultats electorals de la història italiana recent i l'espai polític hereu del gloriós PCI fora del parlament per primera vegada.

Montilla, dient que no vol reeditar el Tripartit, regala la pilota a la dreta convergent i posa el catenaccio amb l'únic objectiu de frenar el goteig constant de vots cap a l'esquerra. Es tracta d'una estratègia que debilita l'esquerra en el seu conjunt però que pot servir per mantenir algun escó del PSC. Però que no s'equivoqui el votant: les bases del PSC mai no acceptarien regalar el govern a CiU si els socialistes tenen la possibilitat de governar amb l'esquerra.

Cal seguir girant a l’esquerra

Per tot això, cal seguir girant a l'esquerra sense pors ni amenaces. A Catalunya és necessari un govern de l'esquerra plural, un govern que ha d'aprendre dels seus errors, un govern on ICV-EUiA hi tingui un major pes ja que la coalició és l'única garantia de mantenir la possessió de la pilota, crear ocasions i llocs de treball, eixamplar el camp i l'Estat del benestar, robar la pilota i no els impostos, evitar lesions i accidents a les carreteres, sentir els colors i no els calers i, en definitiva, seguir marcant-li gols a la dreta.

Etiquetes de comentaris: Catalunya, Opinió

Antoni Barbarà


I el PCC crida a la Festa. La festa d’Avant. Doncs què celebreu? Masoquisme? us preguntaran . Doncs NO.

Etiquetes de comentaris: Festa Avant, Opinió

Lluis Monerris

Em permeto el luxe de començar a través de l’adjectivació que Antoni de Moragas va apuntar ara farà un any des de les pàgines de l’Avant, en una recensió apassionada sobre el llibre de Manuel Delgado: La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo Barcelona”.
He aprofitat els dies de descans de la Setmana Santa per aprofundir en el llibre que Delgado publicava al 2007. Coincidint en la lectura, just el passat diumenge 5 d’abril, el 30 minuts emetia el documental “Barraques. L’altra ciutat”. Aquests dos elements m’han empès amb energia a fer un exercici d’anàlisis des del sofà de casa, traient el pols als apunts de la Soledad Garcia i l’Anna Alabart de Sociologia Urbana, i com no podria ser d’una altra manera, prenent, ara sí, consciència de la importància d’aquelles classes que ja queden allunyades en el temps.
El llibre de Delgado enganxa. La crítica arriba ja a la primera línia, a partir de la qual t’introdueix en una trama poc coneguda pels qui fins ara no havíem fixat la mirada en aquest camp. El seu missatge fort és que la planificació urbana de Barcelona no respon a un projecte progressista de ciutat, sinó que, tal com l’efecte visual d’un tronc introduït en un recipient d’aigua, els objectius des del camp político-urbanístic de Barcelona responen a la cuina produïda des dels despatxos dels ajuntaments franquistes.

Però a mesura que avançava creixia una sensació d'insuficiència, no perquè perdés interès en l'objecte de l'obra, sinó per la descripció d'un sostre de vidre tocat i enfonsat el qual encara ens aixafa. Delgado afina la ploma no tant sols al model de ciutat. La crítica és purament política, i se situa en la línia dels qui gosen criticar el MODEL de “transició democràtica”. És sota aquest prisma com l'autor apunta cap als ajuntaments de després del '79, definint la política urbanística d'aquests de continuista amb l'etapa anterior. Apareixen llavors una sèrie de noms que sense voler-ho, actuen de pont entre les dues etapes. Des d'Oriol Bohigas, Jordi Borja, Ernest Lluch o el mateix alcalde Pasqual Maragall. Noms que com bé diu Delgado “ el protagonismo de todos estos professionales en la organización urbanísitica de Barcelona bajo el porciolismo no supone que dieran por buena su naturaleza autoritaria y antidemocràtica, ni siquiera que no les guiara la mejor de las intenciones, incluso la convicción de que estaban actuando a la manera de “infiltrados” del urbanismo progressista en el seno del franquismo municipal. Se trata de reconocer que la incorporación de estos y otros profesionales de izquierda al diseño de una idea de ciudad que ellos mismos se encargarían de aplicar más adelante no respondió a la candidez de un sistema político que se dejaba invadir por todo tipo de caballos de Troya en materia de planeamiento urbano”.
Parlo d'insuficiència perquè el que apunta Delgado em provoca una situació d'angoixa i col·lapse. Mentre continuava llegint-lo, aquesta sensació aniria apareixent ininterrompudament. La reflexió que em sorgeix és la típica “pataleta” de: i per què no s'ha pogut desenvolupar un model diferent? Per què s'han continuat les línies que esclavitzaven la ciutat a ser una gran fira anual de congressos de tota mena i turistes amb força diners? Per què el catalanisme d'esquerres no tant sols sembla que ha perdut la batalla, sinó que ha tirat la tovallola?
He tingut la sort de llegir el llibre que Antoni de Moragas prèviament va llegir, subratllar i fer anotacions al marge. Per tant, he tingut una pauta molt útil – en la majoria dels casos, car en certes ocasions les anotacions eren incomprensibles, causa de la meva iniciació en el camp o per la hàbil agudesa amb que l'arquitecte detectava punts importants que escapaven a la meva comprensió – que m'ha ajudat per la reflexió posterior. La conclusió a la que arribo: que cal un model progressista de ciutat.
Segurament des d'anàlisis diverses es podria acceptar que el model de la Barcelona actual respon a la inquietud progressista de la planificació urbanística. Es el que, en certa mesura reflexava el "30 minuts" de la setmana passada. El documental donava veu a diferents testimonis de la Barcelona de les barraques del Somorrostro, el Carmel, de Montjuïc. La conclusió, amb gust a sacarina, dibuixa un consistori (en diferents moments històrics) preocupat per el fenomen del barraquisme, el qual després de vàries accions per desarticular-lo, acaba fent possible el desig anhelat dels seus habitants, una vivenda digna.
Però el que no detalla explícitament – tot i que ho deixa entreveure – és el perquè d'aquesta política agressiva al principi, i caritativa després, davant el barraquisme. Què és el Somorrostro avui? Mira que playa tan bonita, quién hubiera dicho que del Somorrostro saldría una playa tan bonita - aquesta era l'expressió d'una de les protagonistes del documental. Una platja de la Vila Olímpica. I resulta curiós les transformacions d'aquest espai urbà. Per una banda, al Poble Nou cap allà al 1850 es creà una comunitat urbana cabetiana, que en honor al socialista utòpic, Étienne Cabet, l'anomenaren Icària. Durant el franquisme es creà amb el treball dels seus habitants el barri de barraques del Somorrostro, just arran de mar. Avui aquest espais són el Passeig Marítim i la Vila Olímpica.
Aquests projectes responen a una idea molt concreta de la ciutat. Que se n'ha fet dels veïns i veïnes del Somorrostro? Avui es troben en algun dels barris del districte de Nou Barris. Òbviament, en unes molt millors condicions de vida que les d'abans. Tanmateix, no s'ha d'oblidar que els primers “repoblaments” de Nou Barris van ser totalment en precari. Barris sense trama urbana. Mòduls de pisos (amb material de baixa qualitat), enmig del no res. Igual que anys més tard i ja al tard-franquisme, es dissenyà i inaugura el barri de la Mina, situat a Sant Adrià del Besòs. Aquest construït amb un alt grau d'estratègia militar per controlar possibles revoltes per part dels seus veïns. Potser n'havien après dels altres barris? Potser ja havien començat a intuir les mobilitzacions veïnals del Carmel o altres barris oblidats pel model Barcelona de Porcioles.
El model Barcelona, que segons Delgado és dissenya amb el Pla de 1953, i després es maquilla pre-democràticament amb el Pla General Metropolità de 1974, no és un model de ciutat compacta. Tampoc respon a un model progressista de ciutat, ja que aquest hauria de fomentar-se en el cobriment de les demandes de les capes populars de la ciutat. El model Barcelona “parte de la determinación, por parte de los ayuntamientos franquistas, de poner la ciudad a disposición de los intereses del capitalismo immobiliario y financero internacional”.
La Barcelona contemporània es troba en ple procés de dispersió. La inquietud principal de l'ajuntament passa per mostrar una imatge elegant, cosmopolita i d'acord amb el “caché” que en les dues últimes dècades ha desenvolupat la ciutat. Per tant, la decadència cal marginar-la, fer-la invisible.
Avui si portem a un turista a passejar per Pi i Molist o l'avinguda del Verdum, aquest ens podria dir que el barri està molt ben equipat, i òbviament pot arribar a la conclusió que l'ajuntament ha desenvolupat una política de proximitat en que els resultats són excel·lents. Clar que el nostre amic turista no coneix la peculiar història del barri. Per tant cal explicar-li que tant les places, com la pavimentació, com l'enllumenat, com el clavegueram o les escombraries, han estat reivindicacions que les associacions de veïns del districte han mantingut actives fins arribar al que avui podem observar mentre anem a fer un vermut a la Esquinica.
En contrast amb altres barris que s'han promocionat positivament des del mateix ajuntament, és precisament Nou Barris, un d'aquells on al passejar-hi sents una altra manera d'entendre la ciutat. Cal mantenir vigent aquesta altra manera de fer ciutat, per poder avançar en la Barcelona progressista. Per tant, cal explicar el que ha passat i com ha passat. La primera forma de vèncer al poder real (que continua sent l'Opus Dei i el tecnocraticisme franquista) és mantenint fresca en la nostra mèmòria la història dels nostres avis, que és la dels nostres pares i també la nostra història. El Llibre de Manuel Delgado és un instrument que ens ajuda a fer aquest exercici, i que al cap i a la fí acaba queixant-se com la senyora del Somorrostro: Porqué no ponen una placa o algo así, para que la gente sepa que aquí hubo una vez un barrio de barracas que se le llamaba Somorrostro? Es que les da vergüenza recordarlo?
Cal que s'alcin referents des de l'esquerra i la societat civil organitzada que responguin a les inquietuds dels barris de la Barcelona real en contraposició als referents que parlen per boca de les demandes de la Barcelona de catàleg. Des del lliure pensament, l'associacionisme educatiu i el moviment popular - entre altres - segur que hi tenim molt a dir.

Etiquetes de comentaris: Especulació Immibiliària, Opinió

Jordi Serrano

Des que vaig ser escollit rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) en totes les ocasions que he tingut he intentat explicar que per a nosaltres la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) és una de les iniciatives més admirables de la cultura catalana dels darrers 40 anys. A més, per a mi Prada de Conflent és un lloc molt emocionant ja que em remet a una de les figures més impressionants que ha donat el poble català: Pau Casals. Hi va viure exiliat durant molts anys. Prada va ser una flama encesa davant de molta foscor. També em remet als joves del Casal Català de París, els fills dels exiliats catalans, com en Romà Planas persona a qui encara ploro.

És veritat que en aquest país quan un parla bé d’un altre no és notícia. Coses com aquestes les vaig dir a la roda de premsa inicial de les jornades de la UPEC de juliol d’aquest any i en l’acte inaugural on amb la presència d’Antoni Castells hi havia molta premsa. Textualment vaig dir: ”Que ningú busqui oposicions amb altres propostes d’universitats d’estiu, tindran la meva mà estesa i a la UCE de Prada una salutació emocionada”. Que ningú es confongui, els adversaris reals de la UPEC i de la UCE són la ignorància, l’alienació, el tansemenfotisme, el nacionalisme espanyol i la incultura.
La veritat és que la UPEC volem construir poc a poc un espai de debat entre les esquerres i afirmem ben alt que tampoc estem disposats a demanar perdó per aquest atreviment. Com escrivia Albert Camus “L’amor a la veritat no impedeix prendre partit”. La UPEC és una iniciativa que neix del carrer, de les organitzacions i entitats de la societat catalana preocupades per construir un projecte polític d’esquerres que sigui capaç de configurar un projecte nacional sense complexes i un projecte social ambiciós. Més enllà de les conjuntures ens agradaria ajudar a crear una cultura comuna de les esquerres plurals a Catalunya, la Catalunya que van construir Ramon Xauradó, Abdó Terrades, Francesc Pi i Margall, Josep Narcís Roca Farreras i Teresa Claramunt i que ens explicava Pere Coromines i més tard Àngel Carmona, la Catalunya laica i d’esquerres compromesa amb la lluita pel canvi social, que es fonamenta amb una concepció del món derivada de l’ètica civil republicana.

Etiquetes de comentaris: Opinió, UCE, UPEC

Àngels Martínez i Castells

Va vèncer la por, va vèncer el xantatge, va vèncer la divisió sindical al servei dels interessos empresarials... els treballadors i treballadores de SEAT han acceptat reduir els seus salaris en els termes que plantejava UGT (sense masses garanties de res, pel que ara es veu, escolta i s'ha d'empassar)... Va vèncer "estrènyer-se el cinturó" per estèril convenciment o per impotència, però no prou per a l'avidesa de l'empresa que ja es rellepa --sense temps de recuperació-- amb nous aferrissaments.


"Vençuda i trencada la que era considerada avantguarda obrera de Catalunya..." Així podria resar l'informe de victòria del president del consell de Seat i vicepresident del grup VW, Francisco Javier García Sanz, que segons la premsa espanyola va obtenir una remuneració de 9,5 milions d'euros l'any passat, davant els 2,8 milions de 2007, en embossar-se 6,5 milions en "stoc options". Mentre es redactaven els termes del referèndum de la vergonya sobre la disminució de salaris, el consell del grup alemany es va triplicar el sou l'any passat, passant de 16,4 a 45,3 milions..

Però ara volen més, al marge de la substanciosa ajuda que des del Ministeri d'Indústria i de la Generalitat se'ls oferirà a fons perdut (ara es parla de 100 milions d'euros per a SEAT, però fa unes setmanes s'assegurava que la xifra era de més del doble... i pot ser que ho sigui). Com més aconsegueix la patronal de SEAT, més vol: més subvencions, més humiliació dels treballadors i treballadores i els seus sindicats... i més insolència...

Així no se surt de la crisi i tot el món ho sap... Com se'ls deixa --com els deixem-- tractar amb tant menyspreu a les persones, als diners dels nostres impostos i als Governs elegits democràticament?

Potser valgui la pena recordar una vegada més tres punts que considero fonamentals sobre l'actual crisi econòmica:

1) Com causa i agreujant de la crisi és tan important la desbocada desregulació financera i el comportament dels poderosos que es van aprofitar --i es continuen aprofitant d'ella-- com el comportament restrictiu i a la baixa dels salaris, en especial en els últims vint anys.

2) Davant de les acusacions "urbi et orbe" de malbaratament, és necessari puntualitzar que l'ús del crèdit que va inflar la bombolla creditícia no va ser indiscriminat, i ni tan sols no es pot comparar. No va ser el mateix el comportament dels especuladors o la majoria de les institucions financeres que el de les petites i mitjanes empreses o el de les famílies o persones treballadores. Els grans especuladors van jugar amb els marges, van crear les seves "piràmides" més o menys dissimulades, van intentar vendre molt cars els seus productes financers escombraries, i van utilitzar a fons les possibilitats dels paradisos fiscals per ocultar beneficis i escamotejar imposats. Per a algunes petites i mitjanes empreses "professionals" va significar una possibilitat de renovar equip i intentar campanyes comercials i d'exportació; el canvi en les condicions de finançament quan l'esforç empresarial no havia conclòs va incrementar la seva necessitat de liquiditat i les està posant en serioses dificultats. Per als treballadors i treballadores, els crèdits fàcils i barats publicitats al costat del detergent i la consola de videojoc significaven el necessari "arranjament" a uns salaris minvants i que permetien un consum una mica menys (però molt poc menys) restrictiu que el que els salaris i la precarietat laboral permetien.

3) Els esforços que ara es reclamen per sortir com abans d'aquesta crisi no sorprenen a tot el món en igualtat de forces --, ni com és obvi, de condicions. Per als molt poderosos segueix sent una oportunitat de continuar engreixant els seus comptes, rebanyant-ne més dels salaris i dels ajuts dels disintos governs. Per als treballadors i treballadores --i molt especialment per a les dones treballadores-- poden significar l'esgotament de les seves forces físiques i mentals... pot significar la pèrdua del seu ús, de casa seva, i la precarización irremeiable de la seva salut.

Etiquetes de comentaris: Crisi, Opinió, Sector automòbil, Sindicats

Jordi Miralles*

EUiA s'ha convertit en spàrring, per a alguns articulistes de La Vanguardia. Tergiversen, s'exciten i s'esquincen les vestidures si diputats d'esquerres van a manifestacions que no són -al seu entendre- políticament correctes, és a dir, les que ells no recolzen. Ambdós utilitzen la tècnica de repetir mentides i acusacions infundades perquè siguin certes. Sense cap rubor situen el debat entre totalitaris i demòcrates assignant-se ells aquesta última condició i atribuint la primera a l'esquerra alternativa.

Els nostres flageladors ens atribueixen des del càncer del totalitarisme fins al fet greu, molt greu si fos cert, en cas de no tenir consciència. Ens volen donar lliçons de democràcia però s'obliden que només accepten com a democràcia la seva democràcia, com a llibertat la seva llibertat i com a raó el seu desvariament.

Parlem doncs de democràcia sense condicions ni coartades. Parlem de democràcia en profunditat i en temps de crisi, advertint yuppies dogmàtics del pensament conservador, que EUiA va més lluny dels encartonats i ben domesticats límits de la democràcia formal. La democràcia s'ha d'estendre també a les decisions econòmic-productives i financeres.

Parlem del que no es diu: la democratització de l'economia i de l'economia al servei de les persones, ja que la crisi capitalista ha posat en qüestió el model polític i econòmic vigent. Superar la divisió entre economia i política, tan neoliberal, permet saltar els marges segons els quals la democràcia és un concepte institucional i ha de romandre, per tant, confinat només a l'àmbit polític.

Els defensors de la democràcia disminuïda subverteixen conceptes. I, gairebé sempre, per deslegitimar l'esquerra, el cas de Cuba és el recurs. Els que clamen contra la meva solidaritat amb Cuba [a La Vanguardia], són els mateixos que defensen el genocida Israel i deixen tant les seves agressions contra els palestins i les seves violacions dels drets humans amb crims de guerra de banda. Impassibles davant de la matança de nens palestins, menyspreen els baixos nivells de mortalitat infantil a Cuba. Miren Israel i res no és criticable, miren Cuba i no veuen res encomiable. Quina és la raó? Cuba és una xinesa a la sabata de l'imperialisme, mentre que Israel és el seu arsenal i plataforma militar en una zona clau dels recursos energètics.

Cuba, malgrat la persecució i el bloqueig d'EUA, ha estat capaç d'aconseguir un desenvolupament humà amb nivells molt superiors als del seu entorn i als de la majoria de països del món, especialment en salut, educació, ocupació, esperança de vida i baixa mortalitat infantil. Només cal veure els informes anuals del Programa de l'ONU per al Desenvolupament i parlem doncs, també, de democràcia econòmica, un concepte més familiar a Cuba del que pot resultar a algunes estretes entenedores.

Jo he criticat la pena de mort a Cuba i, evidentment, no és la perfecció de la democràcia, però tampoc no hi ha gaires països que estiguin en condicions de donar-li lliçons. I, en les relacions internacionals, també els governs són el que fan. Mirin què fa Israel i Cuba amb altres pobles. Uns deixen als palestins sense terres, els tanquen, els bloquegen, els bombardegen, els cremen amb fòsfor blanc. Cuba comparteix el que té, inunda països de metges i mestres.

EUiA continuarà sent solidària amb la revolució cubana. EUiA continuarà compromesa en que les persones i les seves necessitats siguin el centre de la política, i en una economia democratitzada, perquè el capitalisme ha pres el mal hàbit d'actuar en la desraó, exercint una nova dictadura de les necessitats i una manipulació refinada que acaba per deshumanitzar la societat.

La crisi econòmica està demostrant que el dilema del món globalitzat és capitalisme o democràcia amb majúscules. Parlem, doncs, de democràcia en tota la seva extensió: política, social i econòmica. Parlem, sense insults ni prepotències, de la democràcia sense crosses ni fronteres.

*Coordinador general de EUiA i diputat

Etiquetes de comentaris: Democràcia, Opinió

Antoni Puig Solé

S'ha malgastat molta tinta per convèncer a la gent sobre una suposada disminució de la classe treballadora i/o sobre la seva heterogeneïtat i pèrdua d'identitat. Però avui en el món, la classe treballadora que vesteixi amb “granota” o amb “corbata” , és més nombrosa que mai. No obstant això, se'ns pot fer una objecció que aparentment resulta convincent: la classe treballadora no sembla estar massa interessada per fer una revolució. Això posaria de manifest que ja no existeix en la forma exacta com la va descriure Carles Marx.

Aquesta objecció, es fonamenta en una idea romàntica sobre el paper i les característiques que la classe treballadora va tenir en el passat. Hi ha qui pensa únicament amb la classe treballadora russa de 1917 o amb la d'altres moviments revolucionaris i a partir d'aquí imagina que els treballadors de llavors es trobaven en estat permanent d'agitació en contra la societat burgesa.

És evident que ara, en els països del nord, les condicions dels treballadors són millors si les comparem amb les del segle XIX. Això és degut al fet que els treballadors són molt més productius la qual cosa ha permès ampliar el pastís econòmic i perquè han lluitat per a arrencar millores.

Però avui en dia la lluita de classes contínua estant present, i amb ella el potencial revolucionari que la classe treballadora duu dintre. Els treballadors lluiten, no perquè "tinguin fe " en la lluita de classes o perquè “hagin decidit fer una revolució”, sinó perquè el sistema capitalista els obliga a fer-ho. Lluiten perquè en cas contrari sofririen una humiliació rere l’altra. Això és aplicable tant als treballadors "amb granota” com als que treballen amb “corbata”.

Tanmateix, la classe treballadora no sempre està en lluita i fins i tot, de vegades, no ho fa a pesar de ser molt necessari. En algunes situacions, els treballadors es queden immòbils malgrat ser conscients de que estan sent espoliats. Pot ser que pensin que ningú donarà suport la seva lluita o que no té sentit lluitar.

Una part molt nombrosa dels treballadors se senten impotents per a canviar les seves pròpies condicions de vida, especialment en els llocs de treball no sindicats on l'empresari exerceix la seva dictadura sense escletxes. En aquestes circumstàncies els treballadors no s'adonen que units tenen el poder de canviar no només la seva pròpia situació, sinó per a millorar els serveis públics i, fins i tot, per a acabar amb el sistema d’explotació capitalista.

Aquestes idees paralitzants són el producte de dos factors: l'hegemonia imperant de les idees burgeses entre la classe treballadora i, el més important, les seves pròpies circumstàncies diàries.

Malgrat tot, la classe treballadora es mou. En aquests moments la crisi del capitalisme pot ajudar que molts treballadors es desenganyin del sistema de diverses maneres. Tot i així, serà difícil que deixin d'aferrar-se a moltes de les idees establertes.

Però de vegades quan un menys ho esperes, les lluites dels treballadors es comencen a multiplicar. Llavors, els treballadors descobreixen que tenen més poder del que creien. Comencen a entendre que les "disputes" d'uns treballadors en contra d'uns altres és simplement una tàctica capitalista per a extreure més plusvàlua. S’adonen de la necessitat de lluitar contra el racisme i el sexisme dintre de les seves pròpies files, ja que es posa al descobert que tots som part d'una mateixa classe. I quan la classe treballadora lluita es poden posar en dubte les estructures de la societat. Per aquesta raó, els capitalistes estan molt interessats a evitar les lluites i a intentar que quan aquestes esclaten, acabin amb un fracàs per als treballadors.

Els llargs períodes de la passivitat i d'atonia acostumen a donar pas a les erupcions de la lluita política i a la radicalització. Aquests brots a vegades es produeixen fins i tot en les més desfavorables circumstàncies. La gran onada de mobilització el 1973 dels treballadors negres de Sud-Àfrica, que a la llarga va aixafar l'apartheid, va arribar després de 20 anys de derrotes i d’inèrcia.

Les erupcions poden ocórrer quan la majoria dels dirigents polítics menys s’ho esperen. Poden, fins i tot, arribar a sorprendre als revolucionaris més honests.

Al gener de 1917 , Lenin va dir a un grup de joves suïssos socialistes: "Nosaltres, els de la generació de més edat no podrem viure per veure les batalles decisives d'aquesta revolució". Un mes més tard, els treballadors russos, seguint les consignes del propi Lenin i del partit bolxevic, es van aixecar i van enderrocar el tsar. Vuit mesos més tard, els bolxevics van conquerir el poder.

Per a desgracia pels profetes de la desaparició de la classe obrera i per sort per a la humanitat, el potencial revolucionari de la classe treballadora és en l'ordre del dia.

Etiquetes de comentaris: Lluita de classe, Opinió

Toni Salado

Són molts els països de tradició majoritàriament musulmana, escenaris dels conflictes més greus i determinants del nostre segle; i per això, crec que les forces de progrés han de tractar amb més rigor i perspectiva els conflictes en els quals aparegui el component islàmic, per tal de no fer de l'acció política una consigna, una frase feta i el "frentismo a lo Bembela". No parlo de fer, des d'Europa, un judici de valor sobre el comportament social/polític/electoral dels pobles on l'islamisme polític hi és present. No seria just, ni adequat, ni respectaria la sobirania popular. Parlo de com ens hi relacionem nosaltres a partir d'una anàlisi dels conflictes que ens permeti trobar punts en comú des dels quals s'exerceix la solidaritat internacionalista i el compromís polític.

Ho dic perquè, arran del conflicte a Gaza o l'Afganistan, he llegit coses que em semblen inacceptables des de l'esquerra. He vist com en alguns portals "del més alternatius" es lloava a l'integrisme islàmic més reaccionari i se'l posava el mateix nivell que Evo Morales o Hugo Chávez. Cito directament, a tall d'exemple, aquest article publicat en Rebel•lió, fet per Sara Flounders, codirectora d'International Action Center, a propòsit del recent Fòrum de Beirut:

"En aquest Fòrum saludem la poderosa resistència iraquiana i la lluita deslliurada per totes les diferents forces que s'oposen a l'ocupació nord-americana. Saludem la resistència a l'Afganistan -una resistència mai no esperada pels Estats Units-. Saludem a les heroiques forces del Líban, conduïdes per Hezbolá, que va infringir un devastador revés a Israel el 2006.

Estem amb els pobles de Síria i l'Iran, que davant les amenaces d' EE.UU i Israel han sabut mantenir-se ferms. Aplaudim als pobles de Veneçuela i Bolívia que han demostrat una enorme solidaritat amb la lluita deslliurada a Gaza mentre organitzen la construcció d'una societat més justa".

Com diu?....Per exemple, que te a veure Evo Morales que està triomfant en els seus programes d'alfabetització, amb els talibans que destrueixen escoles perquè s'ensenya a nenes?

Ja havia criticat en altres ocasions a Rebelión, que malgrat tenir sovint continguts de qualitat, sovint opta per donar tribuna a l'extravagància i al maniqueisme polític de l'esquerra messiànica, fins un punt insuportable.

Per sort, la pròpia Rebel•lió dóna veu a opinions més fonamentades i amb més perspectiva, com Vicenç Navarro, que recentment ha reflexionat, al mateix portal, sobre l'Afganistan i els talibans que van ser creats i finançat per EE.UU com ara sembla oblidar la ultraesquerra. A la lectura obligada d'aquest article em remeto, on s'exposen algunes de les idees que aquí defenso.

L'integrisme islàmic és un monstre heretat del segle XX, una conseqüència més de la Guerra Freda, i que va néixer, igual com altres monstres d'aquell segle (les dictadures llatinoamericanes, les guerres civils africanes...) per impossibilitar el progrés social i les alternatives democràtiques a cada un dels continents tal com recorda el professor Navarro al seu article. No ens equivoquem: l'islamisme integrista veu tan enemic a l'imperialisme occidental com a la classe treballadora organitzada per emancipar-se (la dels seus països i la de tercers).

Per això, ni entenc ni comparteixo que se situï a l'islamisme integrista com a aliat de les esquerres, ni tan sols tàcticament. Una cosa són els partits islamistes que intenten ser homòlegs de la democràcia cristiana al món musulmà, i una altra l'integrisme islàmic, que quedi clar. Però aquests últims, amb formes i expressions diverses en funció del país i del corrent de l'Islam a què s'adscriuen, han de ser plenament rebutjades per les forces de progrés. La mateixa correspondència entre la finalitat i el medi que ens autoexigim, ha de ser aplicada a l'hora de realitzar aliances internacionals, i en el cas de l'integrisme islàmic, crec que ni finalitats ni mitjans concorden amb el que representem les esquerres occidentals. Ni en els temes de fons (l'organització social de la producció, el paper de la dona...), ni en els mètodes de lluita (la justificació del terrorisme, el martirilogi..); no tenim punts en comú. Que políticament i militarment s'enfrontin als mateixos que nosaltres combatem, no ens converteix ni en aliats, ni molt menys en còmplices. De fet, les organitzacions progressistes d'aquests països han estat víctimes dels dos enemics. Amb l'islamisme integrista, veig gairebé impossible confluir més enllà de la resposta armada desesperada, que en la majoria de casos tan sols accelera l'acció-reacció que paga la població civil en forma d'unes condicions de vida intervingudes pel terror.

Etiquetes de comentaris: Islam, Opinió, Política

TONI SALADO

Aquest setembre s’ha commemorat el 35 aniversari de la mort de Salvador Allende, a més, coincidint amb el centenari del seu naixement. Crec necessari destacar algunes idees-força del pensament i l’acció d’Allende que segueixen d’actualitat.

La primera seria la constatació de la necessitat de superar el capitalisme, i el paper central de les forces del treball (en aliança amb d’altres, com les forces de la cultura) en el procès de construcció del socialisme. En les seves pròpies paraules: “Al Estado corresponde orientar, organizar y dirigir, pero de ninguna manera reemplazar la voluntad de los trabajadores. Tanto en lo económico como en lo político los propios trabajadores deben detentar el poder de decidir. Conseguirlo será el triunfo de la revolución. Por esta meta combate el pueblo. Con la legitimidad que da el respeto a los valores democráticos.” (Intervenció al Congrès de Diputats, com a President, el 21 de Maig de 1971). Aquesta afirmació, que defensa els drets civils i polítics com a drets inherents al socialisme, i la negació de l’autoritarisme com a mitjà per desenvolupar els canvis socials, seran senyals d’identitat de la batejada pel propi Allende com via xilena al socialisme, i el tret diferenciador amb d’altres experiències emancipatòries coetànies.

Un altre valor a destacar del pensament d’Allende és la seva visió del marxisme com una filosofia de la praxi que s’ha d’adaptar al temps i l’espai del procés històric de cada país, en un difícil equilibri per no frustrar les esperances del poble amb objectius massa ambiciosos, però evitant caure en una nova versió del reformisme, en quedar sobrepassat per la gestió quotidiana. En el mateix discurs del 21 de Maig, Allende afirmava: “Y nuestras obras no sacrificarán la atención de las necesidades de ahora en provecho de empresas ciclópeas”; “porque ningún valor universal merece ese nombre si no es reductible a lo nacional, a lo regional, y hasta a las condiciones locales de existencia de cada familia”. Aquesta visió oberta d’Allende, mereixerà les crítiques dels sectors més ortodoxos de les esquerres. De fet, uns dies desprès, el 25 de Maig de 1971, sobre les acusacions d’heterodòxia d’alguns sectors de les esquerres, va dir a la premsa: “para nosotros existe una aplicación táctica de acuerdo con la realidad chilena. Y, si acaso rompiéramos la virginidad de los ortodoxos pero hiciéramos las cosas, me quedo con lo segundo”.

A pesar d’aquestes discrepàncies amb d’altres esquerres, un altre valor a reivindicar d’Allende és la seva vocació unitària (fundador del PS, ministre del Front Popular, fundador de la Unidad Popular) i la seva perseverança contra les actituds sectàries, inclús quan l’extremisme d’esquerres utilitzarà la violència (per prendre fàbriques o ràdios, o per respondre als grups terroristes de l’extrema dreta) i el govern allendista es negarà a utilitzar la força per reprimir-los. Però el pitjor enemic d’Allende va ser, a més de l’oligarquia xilena, l’imperialisme americà, que no podia permetre un govern socialista en un país amb els recursos naturals de Xile, que les seves empreses explotaven fins a la nacionalització decretada per Allende. La intervenció dels Estats Units va ser intensa per derrocar el govern de la UP. Van intentar primer dinamitar l’entesa entre Allende i Tomic per forçar la investidura del candidat conservador Alessandri. Un cop frustrada aquesta opció, es va passar a desestabilitzar econòmicament i política el pais, per propiciar finalment, un cop d’Estat militar que “redrecés” la situació, com va acabar succeint.

Com a reflexió final, faria dos paral•lelismes enllaçant l’exposat amb el present. Primer, tenir sempre en compte la necessitat d’adaptar el procés de construcció del socialisme al temps i l’espai en el qual es produeix, amb la participació de la majoria social més àmplia possible, i amb el ritme que permeti acompassar l’avenç de totes les classes socials que hi participen. Sense ànim de jutjar, posaria el referèndum fallit a Veneçuela com a exemple del contrari: un càlcul no acurat del tempo i de les classes que l’han d’acompanyar. I segon tema, però a partir del primer raonament: no desestimar la capacitat de l’imperialisme americà per desestabilitzar governs de progrés, amb l’ajuda de les oligarquies autòctones. Les provocacions americanes a Equador, Bolívia, i Veneçuela, amb l’ajuda de la Colòmbia d’Uribe, son flagrants.

Etiquetes de comentaris: Amèrica Llatina, Opinió, Socialisme

M. Àngels Martínez Castells

Des de que l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán va dir que els europeus hauríem de poder votar el president dels Estats Units, articles com el de l’amic i company Iñaki Escudero (http://iescudero.blogspot.com/2008/07/jo-mo-em-crec-lobama.html)que recomano, queden justificats.... Però l’Iñaki està en bona companyia i sintonia… El número d’agost de Le Monde Diplomatique (http://www.monde-diplomatique.fr/2008/08/HALIMI/16160) obre la seva edició francesa amb un article crític sobre Obama de Serge Halimi.

Halimi creu que Barak Obama té molta sort. Podrà succeir a un dels présidents mes impopulars de l’historia del seu país, a més, ens diu, és jove, mestís, i sembla que tot el planeta esperi que ocupi la Casa Blanca per « renovar el liderat americà en el món ». Però Serge Halimi ens crida l’atenció sobre les darreres intervencions d’Obama. Pel que fa a l’ Afganistan en concret, destaca les seves declaracions : « Construiré un exèrcit del segle XXI i una aliança tant poderosa com l’anticomunista que va guanyar la guerra freda, amb l’objectiu que estiguem per tot arreu a l'ofensiva, des de Djibouti fins a Kandahar . » De fet, Obama ja ha dit que s’inspira en política exterior en els plantejaments de George Bush- pare, de John Kennedy i, en certs aspectes, de Ronald Reagan ». Halimi conclou que, dissortadament, el multilateralisme no és per demà, i que l’imperialisme amb Obama potser serà més suau, més hàbil, i menys assassí, encara que els 8 anys d’embargament de la presidència Clinton varen ser responsables de moltes morts a l’Irak.

I Halimi acaba dient que el famós « Yes, we can » s’ha convertit en « Sí, podem criticar que el Tribunal Suprem prohibeixi l’execució dels violadors no culpables d’assassinat ; sí, podem pronunciar davant el lobby pro-israelita un discurs que fa costat a les posicions més inflexibles del govern d’Ehoud Olmert ; sí, podem associar sistemàticament creativitat i sector privat, completar la missió de redefinició de progressisme de Clinton i Anthony Blair, impulsant una aliança de classes en la que els directors d’empresa i els quadres tècnics en serien els actors clau. »
Precisament pel paper que Obama dona a aquests “quadres” (http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2008) Barbara Ehrenreich el veu també "girar a la dreta", i explica el seu desengany quan el candidat demòcrata va escollir Jason Furman com assessor econòmic, "que està a l’extrema dreta del partit Demòcrata i déu la seva reputació a haver sigut un dels defensors de Wall-Mart (la cadena minorista denunciada per l’autora en el seu famós llibre Nickel and Dimed, un informe molt real i cru sobre les dificultats de la classe obrera dels Estats Units).

Etiquetes de comentaris: EUA, Internacional, Opinió