Avant

PREMSA EUIA

El senador d'EUiA adscrit al grup de l'Entesa, Joan Josep Nuet, ha declarat avui que per a la seva formació "els crims del franquisme són delictes contra la humanitat", per tant "ni prescriuen ni són amnistiables". En el dia en què s’acompleixen 33 anys de la mort del dictador, Nuet ha retret tant al PP com al PSOE que argumentin que la llei d'amnistia va tancar les responsabilitats, i ha afegit que "tot i que s'hagi doblegat la mà a Garzón, tardarà més o menys però el tema tornarà a aparèixer". Així, ha recordat els casos de Xile i Argentina, països on els familiars dels desapareguts han hagut d'esperar molts anys per a què, finalment, s'investiguessin els crims de les respectives dictadures militars.


La impunitat dels crims franquistes

El dirigent d'EUiA ha sentenciat que "no es tancarà la transició a Espanya fins que això passi". I la conclusió que en treu de la reacció davant les diligències del jutge Garzón és que "el poder judicial s'ha de democratitzar més" i que els pactes entre el PSOE i el PP no ho afavoreixen. Nuet també ha posat com exemple de què aquesta institució "és poc democràtica", la seva "inadaptació" davant el fet plurinacional.

Per acabar, Nuet ha volgut encoratjar totes les associacions de la memòria històrica: "No és una derrota, la lluita continua i segur que trobarem noves vies per jutjar els crims del franquisme", ha assegurat, basant-se en el fet que "el temps ha demostrat que tot i les lleis de punt final, la justícia acaba triomfant". I ha tancat el tema llançant una pregunta: "Pot un país democràtic tenir al voltant de 150.000 persones desaparegudes enterrades a les seves cunetes i seguir dient que és un país democràtic?"

Etiquetes de comentaris: EUA, Memòria Històrica

REDACCIÓ

Després de prop de dos anys de campanya centrada en qüestions marginals, finalment arriba el moment de les urnes als Estats Units. Noam Chomsky, un dels intel·lectuals socialistes més actius i reconeguts del món, ens dóna algunes de les claus per entendre un procés polític més propi del món de l'espectacle que de l'autèntica democràcia

Guanyi qui guanyi el proper 4 de novembre, les eleccions presidencials nord-americanes no es poden considerar cap exemple de democràcia. En primer lloc, els candidats amb possibilitats de guanyar són candidats que han necessitat immenses sumes de finançament privat, la major part de les quals ha estat proporcionat per grans empreses. Tots dos són, per tant, candidats beneïts per les classes dominants i poc representatius de la majoria del poble nord-americà. Les enquestes d'opinió demostren contínuament que la classe política nord-americana se situa molt a la dreta de la població en la majoria de qüestions importants, com ara la sanitat.

En la sessió inaugural de la Universitat Progressista d'Estiu, Noam Chomsky va donar algunes claus importants per entendre el caràcter escassament democràtic de les eleccions presidencials. Chomsky citava els resultats d'unes enquestes que evidenciaven el grau d'alienació de la població respecte a les institucions: un 80% de la població dels EUA creu que el país es mou d’acord amb “uns pocs grans interessos que només miren per a ells mateixos”, i no tenint en compte el benefici de la població, mentre que un 95% de la població pensa que el govern hauria de parar més atenció a l’opinió pública.

La violació del dret a la informació és un dels aspectes més cridaners de les eleccions. Chomsky féu referència a un estudi de la fundació de recerca Pew sobre la cobertura de les eleccions per part de la premsa durant les eleccions primàries. La història principal va ser la dels sermons de l'antic reverend d’Obama, Jeremy Wright. La segona, la de l'actitud dels “superdelegats” (representants directes dels partits en les convencions, no escollits en les primàries obertes), i la tercera, la discussió sobre si Obama havia estat més o menys encertat amb el seu comentari sobre l’“animadversió” de l’electorat pel que fa a l’economia. Els temes irrellevants i marginals acaparen el protagonisme mediàtic i estimulen l'apatia i el cinisme entre la població.

McCain, heroi imaginari o perill real

Chomsky sap ser molt eloqüent a l'hora d'explicar perquè McCain és un altre exemple de creació d’una imatge-propaganda molt efectiva: El seu heroisme i el seu coneixement i estratègia es basen en el fet que ell va bombardejar una sèrie de gent des de 10.000 metres d’alçada i que li van disparar. No està bé que el torturessin, no hauria d’haver passat, va ser una acció criminal, etc. Però això no el converteix en cap cas en un heroi de guerra o en un especialista en política exterior. Més enllà dels èxits de màrqueting en la campanya de McCain, el cert és que la seva elecció podria comportar un enduriment de la política imperialista nord-americana. Si bé Obama no comparteix l'extremisme de McCain en aquesta qüestió, el cert és que tots dos se situen a la dreta de la immensa majoria del poble nord-americà.

El cas d'Iran n'és un bon exemple. Tant Obama com McCain afirmen que s'ha de mantenir l’amenaça de la força contra l’Iran, mantenint així les opcions obertes, malgrat que aquesta postura és contrària a la Carta de les Nacions Unides. L’opinió de l’elit dóna a entendre que els EUA hauria de ser un país fora de la llei i els mitjans de comunicació presenten aquesta opinió com a unànime. Les enquestes, però, reflecteixen una majoria contrària a aquesta opinió. La gran majoria del públic nord-americà afirma que els Estats Units no haurien d’anar sempre amb amenaces sinó que haurien d’utilitzar la diplomàcia. Gairebé un 75% sosté que l’Iran té els mateixos drets que qualsevol altre signant del tractat de no-proliferació: el dret a enriquir urani per a energia nuclear, però no per a armes nuclears. També és majoritari el suport a una zona lliure d’armes nuclears en aquella regió, incloent-hi l’Iran, Israel i les forces americanes desplegades a la zona.

Cuba és un altre bon exemple de la diferència d'opinió entre les classes dominants i la majoria de la població nord-americana. Fa més de 40 anys que el govern nord-americà castiga el poble cubà a través de l'embargament comercial i de la violència terrorista. Tal com ens recorda Chomsky, aquest objectiu no es va ni dissimular. Arthur Schlesinger, el biògraf semioficial de Robert Kennedy i un assessor de Kennedy, ha deixat escrit que a Bobby Kennedy se li encarregà portar “els terrors de la terra” a Cuba. Malgrat el consens anticubà entre l'elit, aproximadament dues terceres parts del públic és partidari d’iniciar relacions diplomàtiques normals amb Cuba, tal com ho demostren diverses enquestes fetes des dels anys 1970.

El fenomen Obama, un full en blanc

Malgrat la seva total desconfiança cap al Partit Demòcrata, Chomsky considera que el fenomen Obama és una reacció interessant contra l'establishment polític. La campanya d'Obama, més que emfatisar propostes concretes de canvi, ha creat una imatge que és bàsicament com un full en blanc. Hi sonen paraules buides de significat com esperança, canvi, unitat, de tal manera que cadascú pot projectar-hi el que li sembli. Això no treu que el suport que ha rebut Obama és un fenomen popular, que reflecteix l’alienació de la població de les institucions. És difícil anticipar què passarà en cas que Obama sigui escollit president. Malauradament, no és del tot improbable que la seva sigui una presidència semblant a la de Kennedy, és a dir, una administració que combini un excel•lent funcionament de les relacions públiques amb una política ultrareaccionària. En efecte, cal no oblidar que l’administració Kennedy va ser el primer grup dirigent que va entendre el poder de la televisió i va crear un tipus de carisma molt eficaç i que ha quedat incorporat en la memòria popular: la imatge de Camelot, un indret meravellós, on passen coses meravelloses amb un gran president. Chomsky mai no s'ha cansat de recordar que fou el mateix Kennedy el president que, entre altres coses, va envair el sud del Vietnam, va llançar un gran atac terrorista contra Cuba i va posar les bases per a l’establiment d’una dictadura neonazi a Brasil.

L'esperança ve del poble

El sistema polític nord-americà, igual que l'europeu, és un sistema mixt: unes quantes escletxes de participació democràtica conviuen amb un alt grau d'oligarquia. En aquestes condicions, no és realista xifrar les esperances d'autèntic canvi social en el candidat menys reaccionari d'un sistema estretament bipartidista. També seria inadequat caure en el pessimisme propi d'aquells que limiten les seves anàlisis polítiques als processos electorals. Malgrat certs tòpics, Estats Units és un país on, avui en dia, l'activisme progressista té una força extraordinària. Per a Chomsky, l'activisme actual és més fort que el dels anys seixanta, especialment en els moviments de solidaritat internacional: això és quelcom totalment nou en la història de l’imperialisme, i té l’origen en els corrents de gent normal i corrent als EUA. Des de les esglésies rurals, evangèliques, gent convencional, milers de persones, van decidir anar a l’Amèrica Central per viure amb les víctimes de les guerres terroristes de Reagan, per ajudar-los, per intentar protegir-los, etc.; eren milers o desenes de milers de persones. (...) Ningú a França va anar mai a viure en un poblet d’Algèria per ajudar-ne la gent, per protegir-los de les atrocitats dels francesos.

Chomsky també destaca l'esperançador desenvolupament del moviment de justícia global als Estats Units, el malanomenat “antiglobalització”. Tot i així, alerta de no empassar-se els mites que pretenen situar l'inici del moviment en les mobilitzacions de Seattle de 2000. Situar el seu inici als Estats Units és una altra manera de seguir amb la lògica imperialista segons la qual si centenars de milers de pagesos a l’Índia assalten el parlament, no és un fet rellevant.

Etiquetes de comentaris: Democràcia, EUA, Internacional

ANDREU ESPASA

El Mount Rushmore és un monument conegut arreu del món, especialment des que Alfred Hitchcock hi rodà una mítica escena a North By Northwest (1959). Els rostres de quatre presidents nord-americans, esculpits sobre granit i de 18 metres de llargària, commemoren els 150 primers anys d'història dels Estats Units. Tal com explica Bernard-Henri Lévy a American Vertigo (Ariel, 2007), és molt probable que la majoria de visitants ignorin dos aspectes que enfosqueixen la història del celebèrrim monument.



En primer lloc, l'afiliació política de l'arquitecte, Gutzon Borglum. Membre eminent del Ku Klux Klan, Borglum va deixar a mitges un projecte memorialístic molt similar als afores d'Atlanta, dedicat a tres protagonistes de la Guerra Civil nord-americana. En aquest cas, però, els homenatjats eren herois del Sud esclavista. L'altre aspecte fosc és l'enclavament. El Mount Rushmore és al bell mig de Black Hills, un lloc sagrat per als indis de la nació lakota, que els va ser expropiat malgrat l'existència del Tractat de Fort Laramie (1868), que garantia la sobirania lakota sobre el territori a perpetuïtat.
La història del Mount Rushmore posa de relleu, un cop més, el paper històric del racisme als Estats Units. Com és sabut, el racisme fou la principal arma ideològica de les classes dominants nord-americanes a l'hora de construir un pròsper imperi continental. A més d'exterminar els indis, el racisme també va permetre esclavitzar els negres, arrabassar territoris als mexicans i mantenir permanent-ment dividida la classe treballadora.

És interessant que justament una escultura memorialística evidenciï el racisme amagat sota la retòrica dels ideals il•lustrats nord-americans. Tota política preocupada per la construcció d'una autèntica memòria democràtica ha d'incloure el reconeixement urgent dels crims racistes de cada nació. En aquest sentit, sembla que alguna cosa es mou darrerament. Des de febrer de 2007, l'Estat de Virgínia s'ha convertit en el primer Estat de la Unió que ha demanat disculpes per l'esclavitud. És un gest insuficient, però útil. El penediment públic i oficial pot ser un primer pas en vistes a eventuals mesures de reparació simbòlica i material.
A Catalunya ens queda pendent l'exercici d'aprofundir en la història del racisme català i reconèixer-hi la pròpia barbàrie. L'exemple més lacerant té a veure amb la destacada participació d'empresaris catalans en el tràfic d'esclaus africans cap a Amèrica. És per això que, des de fa anys, Esquerra Unida i Alternativa de Barcelona reclama el canvi de nom de la plaça Antonio López, marquès de Comillas, així com la retirada del monument erigit a la memòria d'aquest famós negrer. Més enllà de la política de símbols, sembla evident que també caldria exigir recompenses econòmiques per a aquells països africans que haguessin estat víctimes preferencials dels esclavistes catalans.

En comptes d'iniciar aquesta necessària tasca de regeneració democràtica, el PSOE fa passos en la direcció contrària. L'últim episodi -l'aprovació de la Directiva de la Vergonya al Parlament Europeu- fins i tot està creant problemes diplomàtics entre Espanya i nombrosos països llatinoamericans. No podia ser d'altra manera, ja que la política d'immigració del govern espanyol, irrespectuosa amb els drets humans més elementals, està animada per un esperit colonialista pútrid i obcecat.

Etiquetes de comentaris: Catalunya, Democràcia, EUA, Racisme

Etiquetes de comentaris: Bolivia, EUA, Intervenció CIA

M. Àngels Martínez Castells

Des de que l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán va dir que els europeus hauríem de poder votar el president dels Estats Units, articles com el de l’amic i company Iñaki Escudero (http://iescudero.blogspot.com/2008/07/jo-mo-em-crec-lobama.html)que recomano, queden justificats.... Però l’Iñaki està en bona companyia i sintonia… El número d’agost de Le Monde Diplomatique (http://www.monde-diplomatique.fr/2008/08/HALIMI/16160) obre la seva edició francesa amb un article crític sobre Obama de Serge Halimi.

Halimi creu que Barak Obama té molta sort. Podrà succeir a un dels présidents mes impopulars de l’historia del seu país, a més, ens diu, és jove, mestís, i sembla que tot el planeta esperi que ocupi la Casa Blanca per « renovar el liderat americà en el món ». Però Serge Halimi ens crida l’atenció sobre les darreres intervencions d’Obama. Pel que fa a l’ Afganistan en concret, destaca les seves declaracions : « Construiré un exèrcit del segle XXI i una aliança tant poderosa com l’anticomunista que va guanyar la guerra freda, amb l’objectiu que estiguem per tot arreu a l'ofensiva, des de Djibouti fins a Kandahar . » De fet, Obama ja ha dit que s’inspira en política exterior en els plantejaments de George Bush- pare, de John Kennedy i, en certs aspectes, de Ronald Reagan ». Halimi conclou que, dissortadament, el multilateralisme no és per demà, i que l’imperialisme amb Obama potser serà més suau, més hàbil, i menys assassí, encara que els 8 anys d’embargament de la presidència Clinton varen ser responsables de moltes morts a l’Irak.

I Halimi acaba dient que el famós « Yes, we can » s’ha convertit en « Sí, podem criticar que el Tribunal Suprem prohibeixi l’execució dels violadors no culpables d’assassinat ; sí, podem pronunciar davant el lobby pro-israelita un discurs que fa costat a les posicions més inflexibles del govern d’Ehoud Olmert ; sí, podem associar sistemàticament creativitat i sector privat, completar la missió de redefinició de progressisme de Clinton i Anthony Blair, impulsant una aliança de classes en la que els directors d’empresa i els quadres tècnics en serien els actors clau. »
Precisament pel paper que Obama dona a aquests “quadres” (http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2008) Barbara Ehrenreich el veu també "girar a la dreta", i explica el seu desengany quan el candidat demòcrata va escollir Jason Furman com assessor econòmic, "que està a l’extrema dreta del partit Demòcrata i déu la seva reputació a haver sigut un dels defensors de Wall-Mart (la cadena minorista denunciada per l’autora en el seu famós llibre Nickel and Dimed, un informe molt real i cru sobre les dificultats de la classe obrera dels Estats Units).

Etiquetes de comentaris: EUA, Internacional, Opinió

Xavier Zambrano 
 

"Privatitzar els beneficis, socialitzar les pèrdues", aquesta és la consigna que sembla regir la política econòmica del govern nord-americà. En una completa inversió del neoliberalisme del laissez faire, la nova doctrina neocon és tapar els forats ocasionats pels deliris financers dels banc d'inversió amb carretades de diner públic.

Bancs hipotecaris com Fannie Mae i Freddie Mac són, sota qualsevol variant d’escrutini comptable, tècnicament insolvents. Així ho afirma, entre d’altres, William Poole, expresident de la Reserva Federal de Saint Louis. Aquesta situació equival a un completa disfunció del sistema financer, ja que aquestes entitats garanteixen el 40% de tots les hipoteques dels EUA. Com poden doncs obrir les oficines cada matí amb aquest gegantí forat comptable a la rebotiga? L’explicació cal cercar-la en l’anomenada "discount window" o finestreta amb descompte, el mecanisme que permet a la Reserva Federal prestar diners a curt termini a entitats financeres per fer front a problemes de liquidesa. Aquesta finestreta, reservada fins ara a bancs tradicionals i situacions d’emergència s'ha obert ara, amb llarguesa inusitada, a bancs d’inversió i bancs hipotecaris. La Reserva Federal presta diners a aquests bancs amb un interès que ronda el 2%, xifra que, atesa l’actual inflació, equival a regalar-los diner gratis.  
Ben Bernanke ja havia advertit en una conferència de novembre de 2002 que no tindria miraments a l’hora d’imprimir diners. Va afirmar que, si és necessari per estimular l’economia, el govern ha de "llançar diners des d’helicòpters". El problema és que els helicòpters de Bernanke darrerament només sobrevolen certs barris, concretament certs carrers com ara Wall Street. En una altra conferència d’octubre de 2004, "Helicòpter Ben" com se’l coneix des de la famosa boutade, va afirmar que "l’especulació és bona per la societat. En el cas del petroli l’activitat especuladora garanteix que una part del petroli produït es retira de circulació i es guarda per possibles interrupcions o escassetats del subministrament". Certament, Gordon Gekko, el personatge emblema dels yuppies dels vuitanta a la pel·lícula Wall Street estaria orgullós d’aquesta versió moderna dels seu "greed is good" ("la cobdícia és bona"). 

La conseqüència de tanta impressió de diners és una inflació galopant que també estem patint a Europa. Sota aquest angle, podríem definir la inflació com un impost sobre la classe mitja i baixa que permet un flux continu de diner gratis cap els bancs d’inversió. El preu de no deixar fer fallida al grapat de bancs que han assumit riscos immoderats és deixar l’economia domèstica en un defalliment absolut.

Etiquetes de comentaris: Economia, EUA, Internacional

Toni Barbarà

Inexorablement, com en la més clàssica de les tragèdies, ens apropem al desenllaç, al disbarat que s’anuncia com la IX Assemblea general d’IU. I tanmateix encara estem a temps de forçar una sortida realment en positiu.



S’han vingut consolidant tres opcions, manifestos, equips, terços en la seva accepció més àmplia, sensibilitats... hipersensibilitats. Durant setmanes han anat conformant-se tres maneres de rellançar IU, macerades per molt singulars aportacions transversals, per llistats d’afeccions i anuncis de desafeccions, tres banderes amb variacions formals a cada lleu gir de calidoscopi. Anem llançats a tota velocitat, amb un ímpetu digne de millor causa, cap a una meta assembleària que molts entenem situada just al caire del precipici i sense espai possible de posterior assossec ... - no et fot el profeta!- I tanmateix podem, i hem, canviar guió tan funest.



Per desencallar l’actual escenari serien necessàries algunes condicions, alguns compromisos des de ja, a tot nivell, a tota extensió, a total i plena honestedat, com sabem exercir, quan volem, els homes i les dones d’IU.



Saber-nos i reconèixe’ns el que d’altra banda són quatre obvietats: Que tots i totes tenim alguna raó i no tota la raó. Que cada bandera gaudeix d’una parcial veritat històrica, però no de tota ella. Que cadascú i cada que ha encertat i errat en el seu cas i moment. Que totes i tots disposem de "hooligans", d’avaladors, d’àvia i nebots. Que en totes les famílies hi ha comptes i cicatrius pendents d’un passat que es resisteix a passar. Que majoritàriament tenim una alta autoestima, nobles sentiments, meravellosos valors com la dignitat, l’altruisme, la solidaritat, la generositat ... i també demostrada mala llet quan ens sentim pressionats o creiem que ens volen tocar la boina. Que no haguéssim de continuar donant-nos cops de cap a cop de República, ni puntades de peu censals, ni escopinades federals, ni exhibicions de contundència verbal anticapitalista, ni més desafiaments en forma de diligents expulsions per activa, per passiva o en reciprocitat. Que en aquesta batalla no hi haurà, no hi pot haver, uns vencedors sobre altres perdedors, ni viceversa, ni fins i tot menys ningú que "destrossi" ningú, a risc de quedar-se sol en la seva victòria inútil, i tan sol aconseguint que l’ humiliat s’exiliï al seu interior, o a la seva quotidianitat banal, a la claudicació o al grupuscle.



Així les coses, els sobra raó als i les companyes i tanmateix a amics i amigues quan saluden i exposen que quan volem, es vegi cas de l’alcalde de Seseña, ens surt el millor de la nostra IU. No només estic d’acord, sinó que aquesta reflexió m’anima a afegir, amb tanta modèstia com a energia que no només és possible la conciliació i la racionalitat, sinó que si volem veure-les ja tenim algunes experiències irrefutables.
Estic parlant d’això, lamentablement tan poc considerat en els nostres menesters polítics, que es diu Europa. Del -PEE - Partit de l’Esquerra Europea en concret i particular. És ben sabut que des de la seva fundació fa més de tres anys, tres organitzacions polítiques i sobiranes de l’Estat Espanyol, - TRES- conformem i participem de ple dret i activitat. I el que en els seus inicis era contemplat des d’Europa com el "cas =problema" espanyol amb tres veus, sigles i famílies, ha anat evolucionant, amb treball i responsabilitat, cap a un exemplaritzant estatus d’interrelació civilitzada, complementària, i si em permeteu camaraderil, amb freqüència amable i sempre respectuosa.



Malgrat l’obvietat deixeu-me recordar els qui representen aquestes tres formacions: En el Comitè de Presidents: Gaspar Llamazares, (IU.), Paco Frutos (PCE) i Jordi Miralles (EUiA). En el Comitè Executiu: Isabel López Aulestia, Javier Alcazar; Maite Mola i J.L. Centella ; Àngels Tomás i el que subscriu aquesta nota. Pedro Marset va ser reelegit tresorer en l’últim i 2n Congrés de Praga, i jo mateix vaig ser posteriorment integrat al Secretariat. Recordar encara que al PEE sempre s’actua per consens, que significa que en aquest Secretariat m’honra atendre o que representar - tal com va ser explícitament acceptat- les tres organitzacions espanyoles. Els amics i camarades europeus han sabut agrair i correspondre al canvi de xip, al canvi de l’esbroncada, el vet i la crispació per la suma, a la complementarietat, al no antagonisme, al respecte en la pluralitat. Així que quan llegeixo algun comentari que situa el paral·lelisme del cas Itàlia en l’horitzó, vull contraposar que l’exemple a seguir no és avui el d’aquell convuls país germà sinó el d’Espanya, almenys en i pel que respecta al PEE.



No és ja que una hipòtesi, és una realitat que afirmo i corroboro. I això, encara pertanyent a la parròquia d’ EUiA i per tant des de l'inevitada polèmica de la catalanitat, que com gairebé sempre és nacional, mestissa, sobirana, solidària, internacionalista i xarnega. Cadascú creix i es fa en el seu propi ecosistema social i polític, i professa la lleialtat que pensa es mereix la seva història particular, com ha de ser. Però després, a més, tots i totes som capaços, si volem, de treballar junts i juntes, de tancar files en el noble objectiu de trobar i de facilitar solucions per a la nostra gent, el nostre verdader sentit profund de lluita i d’existència.



Per acabar, no puc ni vull evitar-lo, una línia de l’humor imprescindible quan es tracta de coses tan serioses. Com diu el meu amic cubà: "el bo que té la cosa, és el dolent que està la cosa". Som a temps de fer prevaldre la dignitat, la justícia, la raó, la solidaritat, la fraternitat, l’emancipació, la llibertat, el respecte, l’esperança: aquesta ha de ser IU., o si me l’accepteu UI. : Unint Esquerres!

Salut!

Etiquetes de comentaris: Esquerra Unida, Estat espanyol, EUA, EUiA

Els Estats Units es troben en risc de col•lapse econòmic, mentre el seu exèrcit continua penosament empantanegat a l'Iraq. El descontentament popular fa que la victòria del Partit Demòcrata a les presidencials d’enguany sigui altament probable. La incertesa és més gran a l’hora de determinar si el candidat demòcrata serà una autèntica garantia de canvi

Els centres penitenciaris dels Estats Units (EUA) acullen més de dos milions de presos, deu vegades més que fa trenta anys. Quaranta-sis milions de ciutadans nord-americans no tenen assegurada cap assistència mèdica, ni pública ni privada. Dotze milions de treballadors immigrats malviuen sense papers ni esperança d’aconseguir-ne. La revolució conservadora iniciada per Richard Nixon a principis dels 70 ha fet miques gran part del contracte social. Les classes populars als EUA viuen en una situació cada cop més difícil i insegura, desmoralitzades pels efectes de la desindustrialització i l’amenaça de la presó.

El regnat de George W. Bush ha accentuat les contradiccions d’un sistema potencialment explosiu. El creixement de les desigualtats socials s’ha agreujat. S’acumulen els indicis d’una catàstrofe econòmica per a la qual l’economia política del militarisme no té resposta. Totes les enquestes revelen que hi ha àmplies majories de nord-americans que consideren la guerra de l’Iraq un gran error i volen retirar les tropes sense gaire miraments. Més significatius encara són els resultats d’una enquesta recent de Democracy Coros, on s’assenyala que l’afirmació preferida entre els votants descontents per explicar tots els mals del país és la següent: “La gran empresa aconsegueix tot el que vol a Washington”.

Reforma o col•lapse

“És hora d’afrontar que la creixent desigualtat és a causa dels enormes beneficis d’una estreta oligarquia”, afirma Paul Krugman, economista liberal i col•laborador habitual de The New York Times. Amb aquest panorama, qualsevol candidat del Partit Demòcrata serà capaç de derrotar els republicans sense gaire esforç. Ara bé, la victòria estarà realment assegurada si el guanyador de les eleccions primàries del partit és un candidat que encarna una clara voluntat de ruptura. Un candidat capaç d’aglutinar la classe treballadora i la classe mitjana al voltant d’un programa de reforma social que eviti el col•lapse econòmic i rebutgi els compromisos amb les indústries militar, farmacèutica i financera, que actualment governen el país”.

Entre els candidats demòcrates amb possibilitats, John Edwards és probablement qui ha apostat de manera més decidida per canalitzar l’onada de descontentament i frustració que reflecteixen totes les enquestes. Mentre Hillary Clinton representa clarament la dreta del Partit Demòcrata, les calculades ambigüitats de Barack Obama fan sospitar una eventual claudicació davant els interessos de les grans empreses. Per contra, Edwards ha aconseguit el suport de nombrosos sindicalistes, ha promès enfrontar-se a les grans empreses i ha declarat que la política exterior nord-americana hauria de centrar-se en el respecte als drets humans. Els comentaristes dels grans mitjans de comunicació no han trigat a titllar-lo de populista. Cal tenir en compte, però, que les campanyes electorals dels EUA cada cop estan més influïdes per l’activisme polític dels usuaris d’internet, mitjà on Edwards gaudeix d’un gran suport.

Esquerra i dreta al cor de l’imperi

Pel que fa als estàndards europeus, Estats Units són un país molt conservador. Una mostra d’això és l’escassa rellevància dels socialdemòcrates nord-americans. Dividits en dues organitzacions, el Socialist Party of the USA i el Democratic Socialists of America, només el segon té el reconeixement de la Internacional Socialista. Des del 2006, el Senat dels EUA compta amb el primer senador independent que s’autodeclara socialista, Bernie Sanders, per l’Estat de Vermont.

La pena de mort és una altra qüestió en què es manifesten les diferències polítiques entre els Estats Units d’Amèrica i la Unió Europea. Molts analistes van atribuir l’èxit electoral de Bill Clinton el 1992 a les posicions presumptament “moderades” o “centristes” que l’aleshores governador d’Arkansas mantenia en qüestions de llei i ordre. En plena campanya electoral, Bill Clinton va fer un parèntesi per tornar a Arkansas i aprovar l’execució d’un pres negre i deficient mental. Actualment, cap candidat demòcrata amb possibilitats d’èxit qüestiona la pena capital.

Andreu Espasa

Etiquetes de comentaris: EUA, Internacional

En el recent episodi de repressió a Birmània, els mitjans de comunicació tradicionals tenien serioses dificultats per informar de la situació al país. La instauració d’una apagada informativa va ser tan exhaustiva que, en un moment determinat, un blogger solitari que responia a l’àlies de Niknayman era l’única font de notícies en temps real que arribava a l’exterior. La dificultat per silenciar els bloggers va portar la junta militar a bloquejar totalment l’ús d’internet

Però no són només les situacions d’emergència les que evidencien la gran versatilitat i immediatesa del format blog. Als Estats Units (EUA), la influència d’un grapat de blogs polítics és notabilíssima: fan i desfan reputacions, obliguen els partits a pronunciar-se sobre assumptes candents i compten amb una legió de fidels lectors, que sovint es desdoblen com a informadors, proporcionant a l’instant gravacions de la darrera relliscada dialèctica d’un polític.

Per exemple, l’any 2002 un blog que en aquell moment comptava amb uns 8.000 lectors diaris (una audiència petita per als estàndards d’internet) anomenat Talking Points Memo va reproduir unes declaracions racistes de Trent Lott, el líder de la majoria repu-blicana al Senat, efectuades en una obscura celebració. La notícia es va difondre per internet com una autèntica bola de neu fins que l’escàndol va adquirir unes proporcions que van forçar la seva dimissió. Al llibre Free Culture, de Larry Lesig, s’afirma que “la seva dimissió no s’hauria produït de no ser pels bloggers. La notícia havia caigut dels mitjans tradicionals en 48 hores, i van ser els bloggers els qui van seguir investigant-la fins a destapar el seu autèntic abast”.

Blogs a banda i banda

Repassem a continuació quins són els blogs més importants a banda i banda de l’espectre polític. En primer lloc, una rara avis, Wonkette.com. Es tracta d’una curiosa mescla de xafarderies sobre l’establishment polític de Washington i de judicis crítics. El seu moment de glòria va ser la publicació, el 2004, de l’anomenat cas Washingtonienne, la revelació del nom d’una funcionària del Congrés que escrivia sobre múltiples afers sexuals amb alts càrrecs del purità partit republicà.

Al camp de la dreta, els dos blogs més influents són www.instapundit.com i Mi-chelleMalkin.com. El primer ha creat tota una escola estilística basada en les frases lapidàries i la condensació epigramàtica. El segon, menys subtil, es caracte-ritza per les postures ultraconservadores i el personalisme de la seva autora, que protagonitza aparicions freqüents en mitjans tradicionals com Fox News.

Pel que fa a blogs d’esquerra o liberals en el sentit nord-americà, els més influents són www.dailykos.com i www.huffingtonpost.com. El primer rep 24 mi-lions de visites mensuals i compta amb col•laboracions habituals tant de congressistes i de l’expre-sident Carter com de lectors anò-nims. El periodista estrella de la Fox News, Bill O’Reilly (una mena de Jiménez Losantos a l’americana), va afirmar en antena que llegir el Daily Kos era un acte d’adoració satànica. El Huffington Post és el cinquè blog més visitat del món i té el suport de perso-nalitats com Norman Mailer. Ofereix un model basat en múltiples columnistes i en l’incentiu de convertir la secció de comentaris en un autèntic fòrum de debat.

¿Quines lliçons podem extreure de l’èxit dels blogs polítics nord-americans a l’hora d’orientar una estratègia blogger al nostre país? En primer lloc, les entrades d’aquests blogs es caracteritzen per la brevetat: la màxima expressió d’aquest tret són one-li-ners d’Instapundit que barregen informació i judici mordaç en una sola frase. En segon lloc, els blogs polítics solen representar postures més extremes que la línia oficial dels partits. Així, els blogs d’esquerra són majoritàriament favorables a l’impeachment de Bush. El seu to és obertament polemista. Tot i les seves relacions, complexes i subterrànies, amb fonts internes dels partits, els blogs més populars mantenen una distància irònica i no actuen de mera corretja de transmissió de les postures oficials.

Xavier Zambrano

Etiquetes de comentaris: Cultura, EUA