En el recent episodi de repressió a Birmània, els mitjans de comunicació tradicionals tenien serioses dificultats per informar de la situació al país. La instauració d’una apagada informativa va ser tan exhaustiva que, en un moment determinat, un blogger solitari que responia a l’àlies de Niknayman era l’única font de notícies en temps real que arribava a l’exterior. La dificultat per silenciar els bloggers va portar la junta militar a bloquejar totalment l’ús d’internet
Però no són només les situacions d’emergència les que evidencien la gran versatilitat i immediatesa del format blog. Als Estats Units (EUA), la influència d’un grapat de blogs polítics és notabilíssima: fan i desfan reputacions, obliguen els partits a pronunciar-se sobre assumptes candents i compten amb una legió de fidels lectors, que sovint es desdoblen com a informadors, proporcionant a l’instant gravacions de la darrera relliscada dialèctica d’un polític.
Per exemple, l’any 2002 un blog que en aquell moment comptava amb uns 8.000 lectors diaris (una audiència petita per als estàndards d’internet) anomenat Talking Points Memo va reproduir unes declaracions racistes de Trent Lott, el líder de la majoria repu-blicana al Senat, efectuades en una obscura celebració. La notícia es va difondre per internet com una autèntica bola de neu fins que l’escàndol va adquirir unes proporcions que van forçar la seva dimissió. Al llibre Free Culture, de Larry Lesig, s’afirma que “la seva dimissió no s’hauria produït de no ser pels bloggers. La notícia havia caigut dels mitjans tradicionals en 48 hores, i van ser els bloggers els qui van seguir investigant-la fins a destapar el seu autèntic abast”.
Blogs a banda i banda
Repassem a continuació quins són els blogs més importants a banda i banda de l’espectre polític. En primer lloc, una rara avis, Wonkette.com. Es tracta d’una curiosa mescla de xafarderies sobre l’establishment polític de Washington i de judicis crítics. El seu moment de glòria va ser la publicació, el 2004, de l’anomenat cas Washingtonienne, la revelació del nom d’una funcionària del Congrés que escrivia sobre múltiples afers sexuals amb alts càrrecs del purità partit republicà.
Al camp de la dreta, els dos blogs més influents són www.instapundit.com i Mi-chelleMalkin.com. El primer ha creat tota una escola estilística basada en les frases lapidàries i la condensació epigramàtica. El segon, menys subtil, es caracte-ritza per les postures ultraconservadores i el personalisme de la seva autora, que protagonitza aparicions freqüents en mitjans tradicionals com Fox News.
Pel que fa a blogs d’esquerra o liberals en el sentit nord-americà, els més influents són www.dailykos.com i www.huffingtonpost.com. El primer rep 24 mi-lions de visites mensuals i compta amb col•laboracions habituals tant de congressistes i de l’expre-sident Carter com de lectors anò-nims. El periodista estrella de la Fox News, Bill O’Reilly (una mena de Jiménez Losantos a l’americana), va afirmar en antena que llegir el Daily Kos era un acte d’adoració satànica. El Huffington Post és el cinquè blog més visitat del món i té el suport de perso-nalitats com Norman Mailer. Ofereix un model basat en múltiples columnistes i en l’incentiu de convertir la secció de comentaris en un autèntic fòrum de debat.
¿Quines lliçons podem extreure de l’èxit dels blogs polítics nord-americans a l’hora d’orientar una estratègia blogger al nostre país? En primer lloc, les entrades d’aquests blogs es caracteritzen per la brevetat: la màxima expressió d’aquest tret són one-li-ners d’Instapundit que barregen informació i judici mordaç en una sola frase. En segon lloc, els blogs polítics solen representar postures més extremes que la línia oficial dels partits. Així, els blogs d’esquerra són majoritàriament favorables a l’impeachment de Bush. El seu to és obertament polemista. Tot i les seves relacions, complexes i subterrànies, amb fonts internes dels partits, els blogs més populars mantenen una distància irònica i no actuen de mera corretja de transmissió de les postures oficials.
Xavier ZambranoEtiquetes de comentaris: Cultura, EUA
