ANDREU ESPASA
El Mount Rushmore és un monument conegut arreu del món, especialment des que Alfred Hitchcock hi rodà una mítica escena a North By Northwest (1959). Els rostres de quatre presidents nord-americans, esculpits sobre granit i de 18 metres de llargària, commemoren els 150 primers anys d'història dels Estats Units. Tal com explica Bernard-Henri Lévy a American Vertigo (Ariel, 2007), és molt probable que la majoria de visitants ignorin dos aspectes que enfosqueixen la història del celebèrrim monument.
En primer lloc, l'afiliació política de l'arquitecte, Gutzon Borglum. Membre eminent del Ku Klux Klan, Borglum va deixar a mitges un projecte memorialístic molt similar als afores d'Atlanta, dedicat a tres protagonistes de la Guerra Civil nord-americana. En aquest cas, però, els homenatjats eren herois del Sud esclavista. L'altre aspecte fosc és l'enclavament. El Mount Rushmore és al bell mig de Black Hills, un lloc sagrat per als indis de la nació lakota, que els va ser expropiat malgrat l'existència del Tractat de Fort Laramie (1868), que garantia la sobirania lakota sobre el territori a perpetuïtat.
La història del Mount Rushmore posa de relleu, un cop més, el paper històric del racisme als Estats Units. Com és sabut, el racisme fou la principal arma ideològica de les classes dominants nord-americanes a l'hora de construir un pròsper imperi continental. A més d'exterminar els indis, el racisme també va permetre esclavitzar els negres, arrabassar territoris als mexicans i mantenir permanent-ment dividida la classe treballadora.
És interessant que justament una escultura memorialística evidenciï el racisme amagat sota la retòrica dels ideals il•lustrats nord-americans. Tota política preocupada per la construcció d'una autèntica memòria democràtica ha d'incloure el reconeixement urgent dels crims racistes de cada nació. En aquest sentit, sembla que alguna cosa es mou darrerament. Des de febrer de 2007, l'Estat de Virgínia s'ha convertit en el primer Estat de la Unió que ha demanat disculpes per l'esclavitud. És un gest insuficient, però útil. El penediment públic i oficial pot ser un primer pas en vistes a eventuals mesures de reparació simbòlica i material.
A Catalunya ens queda pendent l'exercici d'aprofundir en la història del racisme català i reconèixer-hi la pròpia barbàrie. L'exemple més lacerant té a veure amb la destacada participació d'empresaris catalans en el tràfic d'esclaus africans cap a Amèrica. És per això que, des de fa anys, Esquerra Unida i Alternativa de Barcelona reclama el canvi de nom de la plaça Antonio López, marquès de Comillas, així com la retirada del monument erigit a la memòria d'aquest famós negrer. Més enllà de la política de símbols, sembla evident que també caldria exigir recompenses econòmiques per a aquells països africans que haguessin estat víctimes preferencials dels esclavistes catalans.
En comptes d'iniciar aquesta necessària tasca de regeneració democràtica, el PSOE fa passos en la direcció contrària. L'últim episodi -l'aprovació de la Directiva de la Vergonya al Parlament Europeu- fins i tot està creant problemes diplomàtics entre Espanya i nombrosos països llatinoamericans. No podia ser d'altra manera, ja que la política d'immigració del govern espanyol, irrespectuosa amb els drets humans més elementals, està animada per un esperit colonialista pútrid i obcecat.
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Democràcia, EUA, Racisme
