Toni BarbaràInexorablement, com en la més clàssica de les tragèdies, ens apropem al desenllaç, al disbarat que s’anuncia com la IX Assemblea general d’IU. I tanmateix encara estem a temps de forçar una sortida realment en positiu.
S’han vingut consolidant tres opcions, manifestos, equips, terços en la seva accepció més àmplia, sensibilitats... hipersensibilitats. Durant setmanes han anat conformant-se tres maneres de rellançar IU, macerades per molt singulars aportacions transversals, per llistats d’afeccions i anuncis de desafeccions, tres banderes amb variacions formals a cada lleu gir de calidoscopi. Anem llançats a tota velocitat, amb un ímpetu digne de millor causa, cap a una meta assembleària que molts entenem situada just al caire del precipici i sense espai possible de posterior assossec ... - no et fot el profeta!- I tanmateix podem, i hem, canviar guió tan funest.
Per desencallar l’actual escenari serien necessàries algunes condicions, alguns compromisos des de ja, a tot nivell, a tota extensió, a total i plena honestedat, com sabem exercir, quan volem, els homes i les dones d’IU.
Saber-nos i reconèixe’ns el que d’altra banda són quatre obvietats: Que tots i totes tenim alguna raó i no tota la raó. Que cada bandera gaudeix d’una parcial veritat històrica, però no de tota ella. Que cadascú i cada que ha encertat i errat en el seu cas i moment. Que totes i tots disposem de "hooligans", d’avaladors, d’àvia i nebots. Que en totes les famílies hi ha comptes i cicatrius pendents d’un passat que es resisteix a passar. Que majoritàriament tenim una alta autoestima, nobles sentiments, meravellosos valors com la dignitat, l’altruisme, la solidaritat, la generositat ... i també demostrada mala llet quan ens sentim pressionats o creiem que ens volen tocar la boina. Que no haguéssim de continuar donant-nos cops de cap a cop de República, ni puntades de peu censals, ni escopinades federals, ni exhibicions de contundència verbal anticapitalista, ni més desafiaments en forma de diligents expulsions per activa, per passiva o en reciprocitat. Que en aquesta batalla no hi haurà, no hi pot haver, uns vencedors sobre altres perdedors, ni viceversa, ni fins i tot menys ningú que "destrossi" ningú, a risc de quedar-se sol en la seva victòria inútil, i tan sol aconseguint que l’ humiliat s’exiliï al seu interior, o a la seva quotidianitat banal, a la claudicació o al grupuscle.
Així les coses, els sobra raó als i les companyes i tanmateix a amics i amigues quan saluden i exposen que quan volem, es vegi cas de l’alcalde de Seseña, ens surt el millor de la nostra IU. No només estic d’acord, sinó que aquesta reflexió m’anima a afegir, amb tanta modèstia com a energia que no només és possible la conciliació i la racionalitat, sinó que si volem veure-les ja tenim algunes experiències irrefutables.
Estic parlant d’això, lamentablement tan poc considerat en els nostres menesters polítics, que es diu Europa. Del -PEE - Partit de l’Esquerra Europea en concret i particular. És ben sabut que des de la seva fundació fa més de tres anys, tres organitzacions polítiques i sobiranes de l’Estat Espanyol, - TRES- conformem i participem de ple dret i activitat. I el que en els seus inicis era contemplat des d’Europa com el "cas =problema" espanyol amb tres veus, sigles i famílies, ha anat evolucionant, amb treball i responsabilitat, cap a un exemplaritzant estatus d’interrelació civilitzada, complementària, i si em permeteu camaraderil, amb freqüència amable i sempre respectuosa.
Malgrat l’obvietat deixeu-me recordar els qui representen aquestes tres formacions: En el Comitè de Presidents: Gaspar Llamazares, (IU.), Paco Frutos (PCE) i Jordi Miralles (EUiA). En el Comitè Executiu: Isabel López Aulestia, Javier Alcazar; Maite Mola i J.L. Centella ; Àngels Tomás i el que subscriu aquesta nota. Pedro Marset va ser reelegit tresorer en l’últim i 2n Congrés de Praga, i jo mateix vaig ser posteriorment integrat al Secretariat. Recordar encara que al PEE sempre s’actua per consens, que significa que en aquest Secretariat m’honra atendre o que representar - tal com va ser explícitament acceptat- les tres organitzacions espanyoles. Els amics i camarades europeus han sabut agrair i correspondre al canvi de xip, al canvi de l’esbroncada, el vet i la crispació per la suma, a la complementarietat, al no antagonisme, al respecte en la pluralitat. Així que quan llegeixo algun comentari que situa el paral·lelisme del cas Itàlia en l’horitzó, vull contraposar que l’exemple a seguir no és avui el d’aquell convuls país germà sinó el d’Espanya, almenys en i pel que respecta al PEE.
No és ja que una hipòtesi, és una realitat que afirmo i corroboro. I això, encara pertanyent a la parròquia d’ EUiA i per tant des de l'inevitada polèmica de la catalanitat, que com gairebé sempre és nacional, mestissa, sobirana, solidària, internacionalista i xarnega. Cadascú creix i es fa en el seu propi ecosistema social i polític, i professa la lleialtat que pensa es mereix la seva història particular, com ha de ser. Però després, a més, tots i totes som capaços, si volem, de treballar junts i juntes, de tancar files en el noble objectiu de trobar i de facilitar solucions per a la nostra gent, el nostre verdader sentit profund de lluita i d’existència.
Per acabar, no puc ni vull evitar-lo, una línia de l’humor imprescindible quan es tracta de coses tan serioses. Com diu el meu amic cubà: "el bo que té la cosa, és el dolent que està la cosa". Som a temps de fer prevaldre la dignitat, la justícia, la raó, la solidaritat, la fraternitat, l’emancipació, la llibertat, el respecte, l’esperança: aquesta ha de ser IU., o si me l’accepteu UI. : Unint Esquerres!
Salut!
Etiquetes de comentaris: Esquerra Unida, Estat espanyol, EUA, EUiA
