Avant

TONI SALADO

Aquest setembre s’ha commemorat el 35 aniversari de la mort de Salvador Allende, a més, coincidint amb el centenari del seu naixement. Crec necessari destacar algunes idees-força del pensament i l’acció d’Allende que segueixen d’actualitat.

La primera seria la constatació de la necessitat de superar el capitalisme, i el paper central de les forces del treball (en aliança amb d’altres, com les forces de la cultura) en el procès de construcció del socialisme. En les seves pròpies paraules: “Al Estado corresponde orientar, organizar y dirigir, pero de ninguna manera reemplazar la voluntad de los trabajadores. Tanto en lo económico como en lo político los propios trabajadores deben detentar el poder de decidir. Conseguirlo será el triunfo de la revolución. Por esta meta combate el pueblo. Con la legitimidad que da el respeto a los valores democráticos.” (Intervenció al Congrès de Diputats, com a President, el 21 de Maig de 1971). Aquesta afirmació, que defensa els drets civils i polítics com a drets inherents al socialisme, i la negació de l’autoritarisme com a mitjà per desenvolupar els canvis socials, seran senyals d’identitat de la batejada pel propi Allende com via xilena al socialisme, i el tret diferenciador amb d’altres experiències emancipatòries coetànies.

Un altre valor a destacar del pensament d’Allende és la seva visió del marxisme com una filosofia de la praxi que s’ha d’adaptar al temps i l’espai del procés històric de cada país, en un difícil equilibri per no frustrar les esperances del poble amb objectius massa ambiciosos, però evitant caure en una nova versió del reformisme, en quedar sobrepassat per la gestió quotidiana. En el mateix discurs del 21 de Maig, Allende afirmava: “Y nuestras obras no sacrificarán la atención de las necesidades de ahora en provecho de empresas ciclópeas”; “porque ningún valor universal merece ese nombre si no es reductible a lo nacional, a lo regional, y hasta a las condiciones locales de existencia de cada familia”. Aquesta visió oberta d’Allende, mereixerà les crítiques dels sectors més ortodoxos de les esquerres. De fet, uns dies desprès, el 25 de Maig de 1971, sobre les acusacions d’heterodòxia d’alguns sectors de les esquerres, va dir a la premsa: “para nosotros existe una aplicación táctica de acuerdo con la realidad chilena. Y, si acaso rompiéramos la virginidad de los ortodoxos pero hiciéramos las cosas, me quedo con lo segundo”.

A pesar d’aquestes discrepàncies amb d’altres esquerres, un altre valor a reivindicar d’Allende és la seva vocació unitària (fundador del PS, ministre del Front Popular, fundador de la Unidad Popular) i la seva perseverança contra les actituds sectàries, inclús quan l’extremisme d’esquerres utilitzarà la violència (per prendre fàbriques o ràdios, o per respondre als grups terroristes de l’extrema dreta) i el govern allendista es negarà a utilitzar la força per reprimir-los. Però el pitjor enemic d’Allende va ser, a més de l’oligarquia xilena, l’imperialisme americà, que no podia permetre un govern socialista en un país amb els recursos naturals de Xile, que les seves empreses explotaven fins a la nacionalització decretada per Allende. La intervenció dels Estats Units va ser intensa per derrocar el govern de la UP. Van intentar primer dinamitar l’entesa entre Allende i Tomic per forçar la investidura del candidat conservador Alessandri. Un cop frustrada aquesta opció, es va passar a desestabilitzar econòmicament i política el pais, per propiciar finalment, un cop d’Estat militar que “redrecés” la situació, com va acabar succeint.

Com a reflexió final, faria dos paral•lelismes enllaçant l’exposat amb el present. Primer, tenir sempre en compte la necessitat d’adaptar el procés de construcció del socialisme al temps i l’espai en el qual es produeix, amb la participació de la majoria social més àmplia possible, i amb el ritme que permeti acompassar l’avenç de totes les classes socials que hi participen. Sense ànim de jutjar, posaria el referèndum fallit a Veneçuela com a exemple del contrari: un càlcul no acurat del tempo i de les classes que l’han d’acompanyar. I segon tema, però a partir del primer raonament: no desestimar la capacitat de l’imperialisme americà per desestabilitzar governs de progrés, amb l’ajuda de les oligarquies autòctones. Les provocacions americanes a Equador, Bolívia, i Veneçuela, amb l’ajuda de la Colòmbia d’Uribe, son flagrants.

Etiquetes de comentaris: Amèrica Llatina, Opinió, Socialisme

Concloem l’entrevista amb la diputada veneçolana, que expressa les seves opinions sobre Hugo Chávez i en dibuixa el perfil polític i humà
S.M.

“La gran virtut d’Hugo Chávez va ser heretar una societat disgregada, totalment escèptica amb el paper dels partits polítics i les organitzacions socials, i amb una esquerra completament dis-gregada com a conseqüència de la derrota política i militar dels anys setanta, i haver aglutinat un ampli moviment popular. No només això, sinó que va saber convertir-lo en una alternativa real a un projecte que ja havia fet aigües, el de la Quarta República, que havia estat controlat per dos partits, els adecos i els copeianos. Chávez va tenir la capacitat de liderar un poble que el 27 de febrer de 1989, tot i que els mitjans de comunicació ens tenien totalment idiotitzats i ens pensàvem que vivíem en el país de les meravelles, es va trobar amb el sistema esquerdat. Va ser la primera expressió social, d’exhauriment del projecte històric que va néixer després de la dictadura de Marcos Pérez Jiménez, i que aquests sectors, que representaven els interessos de les elits, havien segrestat”.


Tot dintre de la constitució
“Independentment de la seva professió, Hugo Chávez ha demostrat que un home format en l’acadèmia militar pot treballar amb els codis de l’art militar en el camp polític. Ha demostrat ser un gran dirigent polític. Ha tingut la capacitat no només de dirigir un poble que ja s’enfilava cap a la violència, sinó d’enamorar-lo, per iniciar un projecte de manera pacífica i democràtica. També ha demostrat tenir paciència i manegar la democràcia com un valor del desenvolupament de la societat humana, que es tracta de preservar al màxim en la seva totalitat. Com ell diu: Tot, dintre de la constitució i les lleis. Ell mai no pren decisions al marge de la llei o de la constitució, ben al contrari dels sectors de la ultradreta, que d’un sol cop van intentar dissoldre els nous poders”.

Caràcter caribeny
“A l’Amèrica Llatina hi ha diferències en la idiosincràsia dels pobles i, tot i que des del punt de vista de la geometria del poder a Veneçuela se la classifica com un país andí, la seva idiosincràsia és molt caribenya. Ens assemblem als cubans, als porto-riquenys, als panamenys als dominicans; i tenim allò que s’anomena el realisme màgic i, per tant, utilitzem molt l’humor, ens riem de nosaltres mateixos, de l’adversitat, i utilitzem molt les metàfores, l’humor negre... Si hi ha hagut un president que s’assembli a Veneçuela i que passi per alt les formalitats del càrrec, aquest és Hugo Chávez”.


Paciència amb els provocadors
“Nosaltres diem: Més poder per a la societat, perquè aspirem a una societat conscient i organitzada, capaç de controlar l’Estat, i no a la inversa. I creem les eines jurídiques per fer-ho. Chávez va crear més institucions, com ara la defensoria del poble, i instruments com el referèndum revocatori. I va tenir paciència davant els cops d’Estat i les provocacions de la ultradreta, que té grans suports internacionals. A tall d’exemple, només cal recordar que la banda presidencial que el president de Fedecámaras, Pedro Carmona, es va col·locar al cop d’Estat del 12 d’abril de 2002, es va fabricar a Espanya.

Els revolucionaris respectem Chávez i el seu lideratge té una gran autoritat moral, perquè tot el que planteja és coherent amb les seves actuacions. Diu a tothom cap a on va. Ha defenestrat mites, ha elevat l’autoestima del poble, i dels pobles de l’Amèrica Llatina”.

Etiquetes de comentaris: Amèrica Llatina, Internacional