Per Manuel Delgado
La veritat és que no em considero un fi analista polític ni res per l'estil, però em permetré, sense que serveixi de precedent, compartir una percepció personal sobre el que està passant a Catalunya i el que crec que passarà.
Em refereixo clar al per tants enutjós assumpte de l'anomenat procés sobiranista, que ja contemplo com senzillament irrevocable i que conduirà en mesos a un nou estat a Europa.
Jo el que no entenc és com no es reconeix que totes les etapes per les quals transcorre aquesta dinàmica estaven i estan del tot previstes i segueixen una lògica que diposita la seva potencialitat en l'enrocament del govern de Madrid a l'hora de negociar res i emetre aquesta imatge d'immobilisme que no fa més que reforçar els arguments independentistes que mostren una Espanya dogmàtica i fanatitzada, enfrontada directament amb la suposada idiosincràsia negociadora i dialogant del poble català.
Crec que tota l'estratègia fa que, realment, el referèndum del qual ahir es va plantejar data i pregunta NO es pugui realitzar. És més, ni tan sols s'intenti. De fet, curiosament, l'única esperança que tindrien les opcions que anomenaríem unionistes serien la de la celebració de la consulta en què l'expectativa independentista obtindria una minsa majoria o podria fins i tot arribar a perdre. Ara bé, si no hi ha consulta, el que hi haurà és independència. Per això es repeteix que només se celebrarà el referèndum si és legal, és a dir, no se celebrarà. Aquí està el parany.
La jugada em sembla clara i crec que és la que va estar prevista des del principi. És que realment el govern central, el parlament espanyol, determinades decisions judicials o el que sigui impedeixin la celebració d'aquest referèndum. Què passarà llavors ? Col·locats davant el tancament de tota via legal cap a la independència, l'opció no pot ser una altra que convocar eleccions anticipades que inevitablement tindrien naturalesa plebiscitària. No dubti que el resultat serà, com fins ara, una majoria absoluta dels partits independentistes i un Parlament que tindrà tota la legitimitat democràtica, encara que no la legalitat, per proclamar unilateralment la independència, cosa que sens dubte farà. És a dir, en lloc d'una derrota o una victòria molt discreta que procurarien un referèndum a la causa independentista, es passaria a una majoria propera als dos terços del Parlament que la concretaria en una declaració solemne que donaria naixement a un nou Estat sobirà: la república catalana. Aquest objectiu exigeix, insisteixo, que la consulta sigui inviable i no es realitzi. L'obstinació de Rajoy i Rubalcaba és la peça clau perquè el procés desemboqui en la fi desitjat: la secessió.
Què pot fer el govern central davant aquest o qualsevol altre moment posterior en el procés? Resposta: res. La suspensió de l'autonomia catalana és inconcebible, perquè plantejaria un problema administratiu colossal que ningú sap com es podria resoldre, començant per la destitució del President de la Generalitat i la seva substitució per...., per qui? I com ? Un desembarcament de milers de funcionaris que ocuparien un sistema burocràtic que molt probablement es negaria a obeir als que apareixerien com usurpadors?
Tampoc el govern central pot posar esperances excessives en què els països estrangers corrin en el seu suport en cas d'una determinació política a Catalunya que comptés amb un amplíssim suport parlamentari. És clar que l'amenaça de l’"expulsió" d'Europa de set milions dels seus ciutadans no es produir,à entre d’altres coses perquè aquests ciutadans autosegregats d'Espanya no perdrien per això la seva nacionalitat com a espanyols, almenys si es compleix l'article 11.2 de la Constitució. D'altra banda, no us oblideu que, com sempre, la posició internacional que acabarà resultant determinant no és la dels països europeus, sinó dels Estats Units, a qui li té sense cura l'eventual disgust del govern espanyol davant d'una postura que no doni suport els seus interessos. La visita recent d'Artur Mas a Israel podria tenir alguna relació amb la recerca indirecte de suport final per part de la principal potència mundial al resultat d'un procés pacífic i democràtic. La manera com la premsa internacional està reflectint tot el procés sobiranista. en qualsevol cas, no hauria de tranquil·litzar massa a les posicions unionistes.
D'altra banda, en tota aquesta història s'està oblidant un diferencial estratègic, que és el que tot el procés sobiranista està sent impulsat, animat i mantingut des de baix per la qual cosa en una altra època no haguéssim dubtat a qualificar-lo com un moviment de masses; avui diríem un ampli moviment ciutadà de base que tampoc s'ha de dubtar que es mobilitzaria i no trigaria ni dos minuts a sortir als carrers, com ha vingut fent de manera tan espectacular quan s'ha autoconvocat. A diferència del Quebec o Escòcia, el moviment sobiranista no apareix com la conseqüència d'una voluntat política expressada i actuant des de dalt, sinó al contrari. Són els partits polítics els que estan sent arrossegats per un estat d'ànim col·lectiu que ja no controlen i que compta amb les seves pròpies estructures organitzatives.
En aquesta circumstància, l'opció unionista només té una via possible d'actuació. Negant-se a negociar, incapaç fins i tot tècnicament d'aplicar l'article 155 de la Constitució, només li caldria l'aplicació de l'article vuitè, és a dir una intervenció armada que tragués la policia militartizada - la Guàrdia Civil- o directament les tropes al carrer, és a dir la mateixa que va prendre el govern de la República durant el bienni negre, el 1934, bombardejant la Generalitat. Només que ara hi hauria moltíssima més gent al carrer impedint pacíficament l'ocupació per l'exèrcit del centre de Barcelona. Això si és que no es produeix algun motí militar al marge i contra el govern central en nom del compliment no només de la llei, sinó del sagrat deure dels militars de defensar la unitat de la nació espanyola. En aquest supòsit, l’escàndol internacional seria majúscul i implicaria el total descrèdit d'un projecte polític unitari per a Espanya que sembla només possible per la força de les armes.
Resumint. No hi haurà referèndum, l'única opció raonable amb què compten els unionistes. Serà aquest factor el que farà legítima la declaració unilateral d'independència i serà tal eventualitat què només podrà ser frustrada per la via habitual, és a dir per la força de les armes. Veurem l'exèrcit al carrer. En aquest supòsit- i de fet ja ara -els dubitatius haurem de triar tard o d'hora entre els nacionalistes i els nacionals. Em temo que jo ja he triat.
Manuel Delgado és professor d’antropologia social a la Universitat de Barcelona i milita a la Cèl·lula Ramon Casanellas del Partit dels i les Comunistes de Catalunya ( EUiA )
Article del bloc de Manuel Delgado:
El cor de les aparences
Enllaç:
http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.esEtiquetes de comentaris: Autodeterminació, Catalunya, Manuel Delgado, Opinió
