L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
Jose García Vidal Secretari General de la Secció Sindical de CCOO de la Fàbrica de Martorell
En quina situació es troba la vostra empresa?
En aquests moments ens trobem en una situació semblant al de la resta del sector, tenim una fàbrica preparada per fer més de 500.000 unitats i en aquests moments, segons les últimes previsions, fabricarem 320.000. Les plantilles actuals estan preparades per fabricar 400.000 unitats, tenim en marxa dos expedients de regulació d'ocupació: el primer afecta a 750 treballadors en tandes de 2 mesos fins al mes de juliol i el segon de tancament de línies de producció per reduir volum de fabricació.
Per què creus que s'ha arribat a aquesta situació?
En part per la crisi financera internacional i la sobreproducció del sector que s'agreuja per la caiguda del consum i la falta de préstecs a les persones. Tot i que també té molt a veure amb la política comercial del grup Woslkvagen, que restringeix els mercats on Seat podria vendre pràcticament el 80% de la producció. És a dir, el gruix del que produim és per a l'exportació i gairebé tot va dirigit al mercat d’Europa Central que és on es dóna l'epicentre de la crisi actual. Seat, essent una marca d'automòbils, no té capacitat de decisió ni en els models a fabricar ni en la venda d'aquests en els mercats internacionals. Hi ha una total dependència a la multinacional, tot plegat més agreujant que la pròpia situació de crisi.
Quin és el paper que juguen els sindicats a la vostra empresa?
Els sindicats tenen més del 82% d’afiliació a SEAT. Hi ha representació de quatre sindicats: UGT, CCOO, CGT, SPC. Aquests, participen a través del comitè d'empresa en diferents comissions (productivitat, assumptes socials, salut laboral, valoració de llocs, llocs protegits, menjadors i trasport i del secretariat del comitè d'empresa); això quant a la feina del comitè unitari i on també està present l'empresa. D'altra banda el paper de les seccions sindicals és que intervenen en tot allò que considerin oportú. Els sindicats, a través del Comitè Intercentres, negocien en l'àmbit del grup d'empreses de SEAT. En aquests moments s'han trobat posicions semblants respecte al tema del Q-3 d'Audi, que es va aprovar en referèndum on la plantilla ha votat una proposta diferent a la de l'empresa com a condició sindical per a l'acord de fabricar el model nou. Quin és el paper del govern en aquesta situació?
La posició política no és dolenta perquè aposta per mantenir el teixit industrial i l'ocupació. El Govern de la Generalitat en aquest procés ha condicionat igual com l'estatal els ajuts al manteniment de l'ocupació, però tot i així no és suficient amb aquesta mesura, hauria de donar un pas més agosarat en el control dels diners públics per saber si s'administren correctament, o si aquests serviran per ajudar a esbandir els comptes dels darrers resultats de les empreses.
Ets optimista amb el futur del vostre sector?
No molt, perquè és un sector que té limitacions. Primer, perqueè els cotxes van dirigits cap a una part (fins i tot minoritària de la població mundial). Segon, perquè s'ha de centrar en altres vies de desenvolupament més sostenible investigant en vehicles que utilitzin combustibles menys contaminants. I tercer, perquè els grans grups automobilístics actuen a escala mundial com a monopolis on la única regulació és el mercat i no s'utilitza cap planificació mundial de les produccions i de repartiment dels mercats condicionant el mercat a les necessitats. En aquest sentit, estem condemnats a repetir de forma cíclica la crisi de sobreproducció.
Va vèncer la por, va vèncer el xantatge, va vèncer la divisió sindical al servei dels interessos empresarials... els treballadors i treballadores de SEAT han acceptat reduir els seus salaris en els termes que plantejava UGT (sense masses garanties de res, pel que ara es veu, escolta i s'ha d'empassar)... Va vèncer "estrènyer-se el cinturó" per estèril convenciment o per impotència, però no prou per a l'avidesa de l'empresa que ja es rellepa --sense temps de recuperació-- amb nous aferrissaments.
"Vençuda i trencada la que era considerada avantguarda obrera de Catalunya..." Així podria resar l'informe de victòria del president del consell de Seat i vicepresident del grup VW, Francisco Javier García Sanz, que segons la premsa espanyola va obtenir una remuneració de 9,5 milions d'euros l'any passat, davant els 2,8 milions de 2007, en embossar-se 6,5 milions en "stoc options". Mentre es redactaven els termes del referèndum de la vergonya sobre la disminució de salaris, el consell del grup alemany es va triplicar el sou l'any passat, passant de 16,4 a 45,3 milions..
Però ara volen més, al marge de la substanciosa ajuda que des del Ministeri d'Indústria i de la Generalitat se'ls oferirà a fons perdut (ara es parla de 100 milions d'euros per a SEAT, però fa unes setmanes s'assegurava que la xifra era de més del doble... i pot ser que ho sigui). Com més aconsegueix la patronal de SEAT, més vol: més subvencions, més humiliació dels treballadors i treballadores i els seus sindicats... i més insolència...
Així no se surt de la crisi i tot el món ho sap... Com se'ls deixa --com els deixem-- tractar amb tant menyspreu a les persones, als diners dels nostres impostos i als Governs elegits democràticament?
Potser valgui la pena recordar una vegada més tres punts que considero fonamentals sobre l'actual crisi econòmica:
1) Com causa i agreujant de la crisi és tan important la desbocada desregulació financera i el comportament dels poderosos que es van aprofitar --i es continuen aprofitant d'ella-- com el comportament restrictiu i a la baixa dels salaris, en especial en els últims vint anys.
2) Davant de les acusacions "urbi et orbe" de malbaratament, és necessari puntualitzar que l'ús del crèdit que va inflar la bombolla creditícia no va ser indiscriminat, i ni tan sols no es pot comparar. No va ser el mateix el comportament dels especuladors o la majoria de les institucions financeres que el de les petites i mitjanes empreses o el de les famílies o persones treballadores. Els grans especuladors van jugar amb els marges, van crear les seves "piràmides" més o menys dissimulades, van intentar vendre molt cars els seus productes financers escombraries, i van utilitzar a fons les possibilitats dels paradisos fiscals per ocultar beneficis i escamotejar imposats. Per a algunes petites i mitjanes empreses "professionals" va significar una possibilitat de renovar equip i intentar campanyes comercials i d'exportació; el canvi en les condicions de finançament quan l'esforç empresarial no havia conclòs va incrementar la seva necessitat de liquiditat i les està posant en serioses dificultats. Per als treballadors i treballadores, els crèdits fàcils i barats publicitats al costat del detergent i la consola de videojoc significaven el necessari "arranjament" a uns salaris minvants i que permetien un consum una mica menys (però molt poc menys) restrictiu que el que els salaris i la precarietat laboral permetien.
3) Els esforços que ara es reclamen per sortir com abans d'aquesta crisi no sorprenen a tot el món en igualtat de forces --, ni com és obvi, de condicions. Per als molt poderosos segueix sent una oportunitat de continuar engreixant els seus comptes, rebanyant-ne més dels salaris i dels ajuts dels disintos governs. Per als treballadors i treballadores --i molt especialment per a les dones treballadores-- poden significar l'esgotament de les seves forces físiques i mentals... pot significar la pèrdua del seu ús, de casa seva, i la precarización irremeiable de la seva salut.
Jose García Vidal