L’experiència del govern Prodi s’ha vist interrompuda menys de dos anys després de l’ajustada victòria electoral de l’abril del 2006. La Unione -l’àmplia aliança que anava des dels postdemocristians fins als postcomunistes- ha quedat dissolta, com la neu al sol: aquest darrer episodi de frontpopulisme ha passat sense afectar pràcticament una bipolarització a l’alça i a l’espera d’una nova llei electoral en la línia del model alemany o de l’espanyol.
El naixement del Partit Democràtic, liderat per Walter Veltroni, ha obligat l’esquerra italiana a redefinir-se. Refundació Comunista, el Partit dels Comunistes Italians (PdCI), els Verds i Esquerra Democràtica -el sector del partit de Veltroni que es va negar a entrar en el PD- han donat vida a un nou espai: la Sinistra-l’Arcobaleno. Aquest nou subjecte polític reafirma amb força i convicció la centralitat del conflicte entre capital i treball, en una societat que ha oblidat aquesta qüestió. En aquest sentit, Oliviero Diliberto, secretari del PdCI, va enviar un missatge clar amb la seva decisió de no presentar-se com a candidat per tal de cedir el lloc de cap de llista a un treballador i sindicalista de l’empresa Thyssen, Ciro Argentino.
Amb una clara referència al que Enrico Berlinguer va anomenar “diferenciació moral de l’esquerra”, Diliberto no es va cansar de repetir que aquesta era una opció decisiva contra la tendència de la campanya electoral al vot útil i del mal menor, fenòmens que ja havien demostrat els seus efectes en les eleccions espanyoles del 9 de març.
Els interessos que l’esquerra ha representat en el passat, i que representa en el present, la centralitat del treball, la pau, el dret a la llibertat i a la igualtat, estan en primer terme en l’agenda política del PdCI. “Aquests interessos -escriu Diliberto a La Rinascita- no són superats per un capitalisme de la jungla que, avui com ahir, oprimeix la majoria amb salaris indecorosos, pensions indignes, amb la mort quotidiana dels que treballen, amb la negació de les llibertats -des de l’avortament fins a la negació del reconeixement de les unions civils-. Tot això dóna lloc a una precarietat vital”.
Crítica del revolucionarisme revolucionari
Podem trobar una aportació de més espessor teòrica en el sector d’RC anomenat Ser comunistes. Alberto Burgio, diputat d’RC al Parlament italià durant la darrera legislatura i professor d’història de la filosofia a la Universitat de Bolonya, s’ocupa des de fa anys d’aquesta qüestió i critica el que es coneix com a revolucionarisme revolucionari, que proclama la necessitat de la desarticulació de les organitzacions del moviment obrer i l’èxode de la política. Burgio, contràriament, sosté que el temps de la lluita de classes no ha passat i que les evocacions rituals i superficials de la crisi del marxisme i de la mort de la política són inútils i perjudicials.
Segons Burgio, mai com avui el treball assalariat havia estat en el centre dels mecanismes de reproducció del conflicte entre capital i treball; mai no havia representat amb més evidència el terreny decisiu per a la reconstrucció del moviment de classe. Aquesta evidència indica la necessitat d’endinsar-se en el cor del desenvolupament capitalista per fer-ne explotar les contradiccions i per realitzar-ne les potencialitats progressives.
Un cop més, per a una esquerra que sembla haver perdut l’orientació resulta indispensable retornar a Marx i a les bases de la crítica marxiana, tal com va fer Lenin prèviament a la Revolució d’Octubre, en aquella suma de pensament marxista que és Estat i Revolució.
Etiquetes de comentaris: Internacional, Italia
