Kosovo ha declarat la seva independència respecte a Sèrbia. Així es tanca definitivament el parèntesi de la història que significà l’existència de Iugoslàvia com un intent de solució política racional a la complexa situació ètnica, religiosa, lingüística i social dels Balcans.
Aquells que en la dècada dels 90 atiaren els focs de tots els fanatismes, brinden avui a les seves cancelleries un cop acabada l’obra. Poques vegades la diplomàcia ha estat tan útil en la història i la violència, tan partera. D’un Estat, fer-ne sortir sis països. I si en algun moment no va ser suficient, els avions de l’OTAN, els que bombardejaren Belgrad, eren ben a prop. Calia rematar amb urani empobrit l’experiment. Per si de cas algú, en un futur, s’atrevia a alçar-se. A recordar que a l’antiga Iugoslàvia es casaven els uns amb els altres. A intentar la racionalitat altre cop.
Ha nascut un nou estat: Kosovo. Que fa fallida abans de nàixer. Travessat per les màfies, traspassat per la corrupció. Punt intermodal de la distribució de la droga de l’Orient cap a diferents rutes a Occident. Seran els aguerrits guerrillers de la UCK, alliberadors finançats per la CIA, l’espina dorsal del nou exèrcit i de la nova policia? Bé, en qualsevol cas, seran els que quedin per Prístina. L’altra part són fora del país per motius laborals. Un cop acabada la guerra, les operacions es traslladen a les urbanitzacions del Sud d’Europa.
Però sí, ha nascut un Estat. I ho fa amb la benedicció de George Washington Bush. Que aconsegueix situar al bell mig d’Europa una nova base militar estratègica. Més de 6.000 homes que han de servir per estovar russos, turcs i serbis. Per fer-los memòria de qui mana.
I ho fa també, qui ho diria, amb la benedicció de França, Itàlia i Alemanya, que accepten l’existència d’un Estat mafiós al centre d’Europa, amb pretensions territorials sobre altres països de la Unió (temps al temps). És la lògica suïcida d’unes oligarquies europees sense projecte polític, subordinades.
Vénen a la memòria els versos d'Espriu: Arnat, menjat / de plagues, / sense parar llepava / l’aspra mà / que l’ha fermat / des de tant temps / al fang. / Li hauria estat / senzill de fer / del seu silenci mur / impenetrable, altíssim: / va triar / la gran vergonya mansa / dels lladrucs.
Però bé, felicitem-nos. Que ha nascut un nou Estat. I això és sempre una victòria de la democràcia. O no?
Xavier Cutillas
Etiquetes de comentaris: Internacional, Kosovo
