Els comunistes i l’esquerra transformadora queden fora del Parlament i el Senat per primera vegada en la història d’Itàlia
L’esquerra es desploma a Itàlia. La coalició que encapçala Silvio Berlusconi assoleix una àmplia majoria absoluta, tant a la Cambra dels Diputats com al Senat, mentre que el flamant Partito Democratico obté nou diputats menys que els obtinguts per l’Ulivo el 2006, quan es definia netament de centre-esquerra.
En un altre sentit, La Sinistra-l’Arcobaleno [coalició composta fonamentalment pel Partit dels Comunistes Italians (PdCI), Refundació Comunista, els Verds i Sinistra Democratica-escisió dels Democratici di Sinistra que no van acceptar entrar al Partito Democratico] es queda sense cap representant ni al Senat ni a la Cambra de Diputats. Passa de prop del 10% dels vots l’any 2006 (que sumaven entre Rifondazione, PdCI i Verds) a un familiar (per als catalans) 3%. No deixa de ser curiós que el president de la Cambra en l’anterior legislatura, Fausto Bertinotti, no obtingui ni una cadira.
D’altra banda, els resultats electorals també confirmen que l’extrema dreta, La Destra, encapçalada per Santanchè, millora substancialment els seus resultats.
Davant d’aquesta situació, cal fer alguna reflexió. 1) L’aposta centrista del Partit Democràtic de Walter Veltroni ha estat un fracàs. Veltroni ha jugat al doble o res i s’ha quedat amb el res. És paradoxal buscar el recolzament del centre quan va ser precisament el partit centrista UDEUR qui va fer caure el govern d’esquerres de Romano Prodi. El centre-esquerra hauria d’entendre que l’única aliança possible és a la seva esquerra, ja que l’aliança amb el centre estarà sempre condicionada per les propostes de la dreta.
2) Les darreres eleccions a l’Estat Espanyol i a Itàlia han de ser una advertència per a l’esquerra transformadora. Cal una estratègia comuna per evitar el bipartidisme. 3) La constitució d’un nou subjecte sociopolític ha de ser el resultat d’una confluència real en les lluites, i no de la convocatòria d’unes eleccions anticipades. El projecte de L’Esquerra-Arc de Sant Martí, la Sinistra-Arcobaleno és avui més indispensable que mai, però els temps que es van marcar des de Rifondazione Comunista, i en particular des dels sectors de Fausto Bertinotti i Nichi Vendola, no han permès la conformació d’un subjecte polític, sinó d’una marca electoral. I les marques noves, quan no tenen ni un programa sòlid al darrere, ni la publicitat de les marques ja existents, no vénen.
De ben segur ara apareixeran oportunistes que voldran dissoldre la coalició de la Sinistra-l’Arcobaleno, amb l’excusa de recuperar la falç i el martell. També n’hi haurà que voldran accelerar encara més el procés de constitució de l’Arcobaleno i dissoldre els partits que en formen part. Uns i altres estan oblidant les causes que hi ha al darrere del fracàs electoral, que són causes polítiques i socials molt profundes. Pretendre solucionar una qüestió político-social amb propostes electoralistes no és un fenomen nou i deu tenir molt a veure amb allò que es va mal anomenar eurocomunisme, és a dir, l’abandonament de l’anàlisi de classe.
L’esquerra no pot estar tan condicionada pel calendari electoral, és a dir, per l’agenda que va escrivint la dreta en cada moment. L’esquerra ha de ser capaç de marcar la seva pròpia agenda, en la línia de la manifestació del darrer 20 d’octubre; i, paral·lelament, concórrer a les cites de la dreta.
Aliances clares
4) L’esquerra ha de tenir una política d’aliances clara. La basculació de la Rifondazione Bertinottiana, entre fer caure un govern d’esquerra plural i després ser el president de la Cambra del següent govern d’esquerra plural, els dubtes sobre el subjecte revolucionari, passar del movimentisme del 2001 a Gènova als vells moviments socials, etc., fan perdre credibilitat i, a més, són un error ideològic greu. Els i les comunistes hem de fer pedagogia sobre la necessitat d’un front d’esquerres i la seva manifestació institucional; aquesta hauria de ser una de les claus de la nostra lluita ideològica. L’oportunisme bertinottià s’ha demostrat inconsistent a nivell electoral i, el què és pitjor, erroni a nivell ideològic.
5) La pujada de l’extrema dreta (un 8,0% dels vots per a la Lega, un 2% per a La Destra i un 0,26% per a Forza Nuova) està correlacionada amb la davallada de l’esquerra. El discurs xenòfob s’imposa com a alternativa en una societat amb un creixement econòmic del 0,3%, en què els salaris estan congelats des del 2001, mentre que el preu dels productes bàsics augmenta de forma exponencial.
Juntament amb la necessitat de la conformació d’un front d’esquerres, els i les comunistes hem de fer pedagogia sobre les veritables causes de les dificultats econòmiques de la classe treballadora. Cal explicar com augmenten els beneficis del capital financer en comparació amb els salaris.
6) Totes aquestes reflexions són extrapolables a Catalunya i a l’Estat Espanyol, en la perspectiva d’una assemblea d’Izquierda Unida que ha de servir per rellançar el projecte.
Antoni Moragas
Etiquetes de comentaris: Internacional, Italia
