Nosaltres patim d’una transició que va substituir d’una forma fal•laç el trencament. Però a Portugal van fer una revolució que no va trigar massa a ser traïda. Zeca Afonso, el creador de Grândola, vila morena, va morir, malalt, oblidat, l’any 1987. Aquest era el reconeixement que rebia la integritat d’aquell artista, d’aquella persona.
O povo é quem mais ordena s’havia convertit en un tòpic.
José Gomes Ferreira denuncia:
“La Revolució
sembla de vegades que s’atura
o que recula
tornant més fonda la foscor
i la nit menys clara
-com si qualsevol Mà Màgica
apagués el sol dins de la lluna.
(...)
No. La nostra Revolució
encara no ha acabat
ni ho farà tan aviat
-com a l’alta mar
no es congela cap onada
al sol de l’Estiu.
(...)
Vam fer la Revolució sense estudiar. De memòria.
Resultat: vam fallar i va ser una pena.
La Història quedarà retallada.
En una altra ocasió ho farem millor,
inclús sense posar la mort en escena
(...)
¿I va ser per aquesta farsa
que es va fer la revolució d’Abril, capitans,
al so de les cançons de Lopes-Graça?”
El govern del general Vasco Gonçalves va patir la pressió del gran capital i dels militars que, majoritàriament conservadors, dominaven la Junta de Salvació Nacional. El novembre del 1975, aquests van comptar amb un aliat important: el Partir Socialista Portuguès, amb Mário Soares al capdavant. Per a Vasco Gonçalves, aquest va encapçalar la part civil de la contrarevolució. En aquesta apreciació coincideix amb Alvaro Cunhal, aleshores secretari general del PCP: “Mário Soares i el PS van participar amb una important contribució en la formació de la gran aliança contrarevolucionària anticomunista i anti MFA" (Moviment de les Forces Armades, embrió de la Revolució d’Abril).
Mário Soares va marxar cap a Oporto amb els diputats socialistes, en un intent d’arrossegar els dels partits de centre i de dreta, creant un buit polític a la capital i així llançar l’exèrcit contra el que anomenaven la Comuna de Lisboa. Es va trobar sol i la crisi es va solucionar per la via política, la qual cosa no els va agradar gens. Galvão de Melo cridava perquè tots els comunistes fossin llençats al mar i Jaime Neves considerava que el problema es resolia amb la presó de Cunhal.
Però la dreta ja havia assolit el seu objectiu.
Miquel Àngel Sòria
Etiquetes de comentaris: Cultura, Les arrels
