A finals del passat mes de febrer es donava a conèixer el document Una altra veu d’Església. És el resultat de la reflexió d’entitats, grups, comunitats i moviments cristians de Catalunya que volen mostrar la seva preocupació per les pràctiques de la Conferència Episcopal Espanyola i per la seva relació amb la societat. La posició que manifesten en aquest text unitari és clara i contundent. Propugnen un nou marc que respecti la llibertat religiosa, que faci efectiva la laïcitat en la societat i l’eliminació de qualsevol tipus de privilegis per a les diferents tradicions religioses.
Bona part dels col·lectius signants d’aquest document estan en la línia de l’Església que durant el franquisme, enfrontant-se al nacionalcatolicisme, va treballar per difondre una altra manera d’entendre la religió catòlica i per la construcció d’una nova societat més justa. Els seus membres intentaven transformar la institució des del seu interior i, a la vegada, participaven com un més en les activitats que es realitzaven als barris o a les fàbriques. No ho van tenir fàcil, van xocar amb companys, superiors, la mateixa jerarquia, les institucions de la dictadura, les forces econòmiques i, fins i tot, van haver de convèncer una part dels fidels que calia trencar amb determinades convencions.
Aquesta Església tenia clar que la caritat no era el camí, que calia transformar. No n’hi havia prou amb les bones intencions, amb repartir almoina. Feia falta plantejar alternatives concretes per a la consecució de millores estructurals en les condicions de vida de la població. Ho van fer des de l’activisme en els moviments ciutadans (associacions veïnals, organitzacions polítiques), i aconseguiren resultats.
Actualment, sembla imprescindible que es torni a produir un diàleg de forces transformadores. Els motius no falten. Poden haver canviat, com ho ha fet la societat, però no han desaparegut. El comunisme ja no és aquella força dominant entre els sectors antifranquistes. L’Església pobra, evangèlica i revolucionaria també és minoria. El capitalisme ja no rep la contestació que uns i altres podien originar i ha anat creixent. Els seus propis valedors queden aterrits davant determinades manifestacions de la seva essència. En moments de recomposició de forces, de diàspora, cal tornar a les arrels que donen vida i als punts de trobada.
Jordi Mir García
Etiquetes de comentaris: Treball
