Jordi RibóEl capitalisme està mostrant la seva cara més negra, ara que es comencen a fer visibles les conseqüències d’aquesta crisi. Una crisi que no es conjuntural, es una crisi del model, una crisi producte de l’especulació i de la derrota de la burgesia industrial front l’oligarquia financera. Es una crisi internacional, amb repercussions a totes les branques de l’economia i que afectarà tots els països sense excepcions.
El procés de globalització capitalista ha conduit a que totes les inter-relacions financeres subordinin tots els preus de les matèries primeres com dels productes manufacturats i també els serveis. Tot això afecta a tothom, i en major mesura als països dependents, alguns d’ells son a prop d’una crisi alimentaria sense precedents, i en els països industrialitzats ests caient l’ocupació i sectors sencers industrials, sense massa perspectiva de resposta, donat que els bancs estan molts d’ells descapitalitzats gràcies a les grans obres d’enginyeria financera que permeten que grans fortunes estiguin en els anomenats paradisos fiscals.
El capitalisme està mostrant la seva cara més negra, ara que es comencen a fer visibles les conseqüències d’aquesta crisi. Una crisi que no es conjuntural, es una crisi del model, una crisi producte de l’especulació i de la derrota de la burgesia industrial front l’oligarquia financera. Es una crisi internacional, amb repercussions a totes les branques de l’economia i que afectarà tots els països sense excepcions. El procés de globalització capitalista ha conduit a que totes les inter-relacions financeres subordinin tots els preus de les matèries primeres com dels productes manufacturats i també els serveis. Tot això afecta a tothom, i en major mesura als països dependents, alguns d’ells son a prop d’una crisi alimentaria sense precedents, i en els països industrialitzats ests caient l’ocupació i sectors sencers industrials, sense massa perspectiva de resposta, donat que els bancs estan molts d’ells descapitalitzats gràcies a les grans obres d’enginyeria financera que permeten que grans fortunes estiguin en els anomenats paradisos fiscals.
A Espanya i Catalunya, a més tenim problemes específics: hem tingut un model de creixement injust, amb febleses estructurals. Un creixement que s’ha basat en la precarietat laboral i en salaris baixos, que s’ha centrat en la construcció, en l’especulació inmobiliaria i en sectors de baix valor afegit, com denuncia amb justícia CCOO de Catalunya en el seu IX Congrés.
Diuen que aquesta crisi ha agafat a tota l’esquerra desorientada. Aquesta afirmació, com a mínim diu mitges veritats. Es possible que una part de l’esquerra, aquella que en Juny negava la crisi, avui no sàpiga si ha de participar de la re fundació del capitalisme, o bé si ha d’aprofundir en un model d’Europa que tingui com referències la subordinació a l’oligarquia financera. Els exemples de la situació a França, Itàlia amb espurnes feixistes o Alemanya que posa en qüestió les conquestes socials, son prou eloqüents.
Hi ha una part de l’esquerra, minoritària avui a la qual la crisi no ha agafat de sorpresa. No ha agafat de sorpresa a IU, que recentment ha presentat en un document mesures d’urgència per combatre els seus efectes, no ha agafat de sorpresa a EUiA que ha participat corresponsablement i fa seus els plantejaments de IU, no ha agafat per sorpresa als sindicats, especialment a CCOO, només cal consultar els documents dels darrers congressos, i el que és més important: l’actitut dels seus quadres dirigents a les empreses, mobilitzant en contra dels plans de les direccions de les empreses i aconseguint aturar una part del cop, i dels seus quadres dirigents, que s’han plantat davant les exigències de la patronal de reduir encara més els drets contractuals i les garanties front els acomiadaments-
Als comunistes del PCC, no ens que ens agafi de sorpresa, es que ja havíem anunciat el que podia passar, com conseqüència de la globalització capitalista, però sobre tot de la enorme divisió al sí de la classe obrera, de la seva manca d’organització a tots els nivells i de la debilitat de les esquerres transformadores. Varem dir al CC d’abril de 2008 que calia organitzar el nou partit per que el cop que vindria si les bases econòmiques trontollaven seria una crisi semblant a la de l’any 1929, i que per això calia organitzar partit, organitzar EUiA i organitzar sindicat en els sectors emergents de la nova classe obrera.
Avui ens trobem en la fase d’organitzar la mobilització i de construir alternatives i respostes concretes. Sabem que aquesta crisi no serà la revolució, per que no hi ha prou consciència ni prou organització, per que encara no estem preparats- Així doncs, cal preparar les respostes, no puntuals, sostingudes en el temps i en els territoris i sectors. Cal guanyar una majoria social contra la crisi, i aquí entra la manifestació del 14 de Març convocada pels sindicats més representatius entre els quals estan les nostres CCOO, que sí dibuixaren una alternativa de 8 punts en el seu IX Congrés, aprovada per unanimitat:
-Política fiscal avançada i anticíclica i un nou model de finançament
-Polítiques públiques expansives
-Incentiu al consum responsable de les persones i les famílies
-Fer front a les pràctiques empresarials oportunistes, millorar els Serveis Públics d’ocupació i adequar les polítiques actives
-Pla per garantir el dret a l’habitatge
-Pla per la millora de l’educació i de la formació i foment de la recerca i la innovació
-Recursos públics suficients per desenvolupar les polítiques socials bàsiques i de cohesió social
-Regulacions i controls internacionals que reforcin i revisin els mecanismes de govern econòmic i polític existents i la participació activa de les organitzacions sindicals internacional
Aquesta crisi l’hem de transformar en una oportunitat per aprofundir en valors com la solidaritat, es a dir en un expedient de regulació d’ocupació, quan hi ha acomiadaments no hem de mirar cap un altre lloc, al contrari, hem d’ajudar, ens hem de posar al servei dels treballadors, hem de mostrar que el partit es útil, es una eina que tenim per lluitar políticament contra el sistema capitalista.
Així doncs, el 14 de Març tots i totes a la manifestació, el PCC amb els treballadors afectats per la crisi.Etiquetes de comentaris: Crisi, Treball i Economia
