Miquel Àngel Sòria"El lunes Iquique amaneció cubierta de rumores y augurios de desastre”.Fa un any, la mort del Volodia Teitelboim em va agafar per sorpresa i no vaig tenir temps de dedicar-li l’atenció que es mereixia. Ara, amb el temps com a testimoni, puc aturar-me una estona en el seu record. Fidel va escriure: “Hace unos días mencioné su nombre como ejemplo de militante comunista, cuya lucha dio sentido a su vida...No diré que ha muerto. Pasó a vivir en las ideas”. I les seves paraules fan justícia al veterà comunista xilè.
A Ràdio Moscou, el 12 de setembre de 1973, Volodia anunciava: “Ayer murió Salvador Allende”. Fa un any, l’1 de febrer, aquestes paraules se’m feien paleses recordant el seu autor. Ara, recentment, Ricardo Alarcón de Quesada ens l’ha ressuscitat, aprofitant la dedicació de la Fira Internacional del Llibre de La Habana a Xile: “No recibió otros honores (ja tenia els literaris) porque Volodia fue también uno de los mejores comunistas”.
Els mals averanys anunciats a Iquique es transformaven en crua realitat al rebre la notícia del seu traspàs. Durant un temps la seva acció política i literària la havíem tingut present en aquell disc de Quilapayun, La cantata de Santa María de Iquique, que basat en part en la seva obra Hijo del salitre, ens feia cantar amb els punys serrats per la impotència i la ràbia i la solidaritat a flor de pell:
“Baldón eterno para las fieras/ masacradoras sin compasión/ queden manchadas con sangre obrera/ como un estigma de maldición…”
“Pido venganza para el valiente/ que la metralla pulverizó./ Pido venganza para el doliente/ huérfano y triste que allí quedó”.
La novel·la ja ens havia donat a conèixer la forma com els terratinents xilens i el seu braç executor militar responien a la justa reclamació d’uns treballador de la pampa i les seves famílies. Es donava una terrible continuïtat novel·la-cantata-cop d’estat. Conseqüència lògica de la diagnosi del doctor, personatge d’una altra de les seves novel·les (La guerra interna, Joaquín Mortiz, México, 1979):
“Los chilenos son un pueblo enfermo. Están enfermos de libertitis, de democratitis y otras dolencias no menos graves, continuó diciendo el ahora doctor César Augusto”.
Volodia era un intel·lectual i un analista lúcid: “ El ser humano está reducido a la condición de mercancía, por obra y gracia del dios de estos tiempos, que es el mercado”.
Tornem a la cita de l’inici:
“Miró a Recabarren, a Ruiz, a Jerónimo, a los músicos, y vio que todos ellos eran la canción, corriente profunda, soterrada, napas de Tamarugal que un día dejan de estar ocultas y estallan en el sencillo corazón del pueblo que avanza por las pampas”.Etiquetes de comentaris: Cultura, Les arrels, Volodia Teitelboim
