JUANMA PATÓN
Els i les comunistes sabem que la lògica democràtico-liberal s’assenta més sobre la base dels aspectes procedimentals de la participació que no per la translació de poder cap a la ciutadania organitzada. Sabem, també, que una gran part de les esquerres catalanes es troba actualment molt còmoda dins d’aquesta lògica merament procedimental, que promou i/o consolida l’allunyament de les persones –mitjançant la lògica representativa- respecte dels espais on té lloc la presa de les decisions polítiques.
"És en la gestió pública d’àmbit local on –per la seva proximitat a la ciutadania- més clarament podem observar com la perspectiva procedimental de la democràcia ha vingut prioritzant el principi de representació, atorgant a la participació social efectiva un paper merament subsidiari. Veiem com la participació sovint és utilitzada només com a mecanisme per a la gestió i resolució de conflictes d’interessos, davant dels quals regularment es troben els responsables de l’àmbit local. I, en la majoria d’ocasions, aquestes experiències de participació s’han vist i es veuen reduïdes a una funcionalitat merament instrumental, centrada en el curt termini –les properes eleccions- i sense cap estratègia de referència adreçada a l’empoderament de la gent.
El joc polític democràtico-liberal –i el sistema jurídico-institucional que li dóna cobertura formal- no aporta incentius suficients per a la promoció de la participació real i genuïna, és a dir, entesa com a translació de poder a la gent per a la resolució dels seus propis problemes. La perspectiva del conflicte mai no és desitjable per als governants en el marc del sistema institucional de la democràcia representativa. I és per això que, des dels governs, gairebé sempre es dóna més valor a les oportunitats del procediment participatiu per a la major comoditat en la gestió pública dels professionals de la política, que no als outputs organitzatius que podrien derivar-se com a resultat dels processos d’implicació i responsabilització directa de la ciutadania.
No ens hauria de sorprendre, en coherència, el fet que molts responsables de l’àmbit local –molts d’ells situats ideològicament dins l’espai de les esquerres i fins i tot de l’esquerra transformadora- adoptin avui dia una predisposició favorable a la introducció de certes “noves formes/fórmules participatives” que desplacen l’atenció cap al principi de representació, lluny del foment d’una participació responsable i efectiva dels treballadors i les treballadores. Cal preguntar-se, en aquest sentit, fins a quin punt les formes d’innovació democràtica que afavoreixen una participació ciutadana desorganitzada o bé mínima (Nuclis d’Intervenció Participativa), contribueixen alhora a desactivar i/o desincentivar formes potencialment més profundes d’acció social col•lectiva de tipus més aviat “tradicional” (com, per exemple, el moviment veïnal). De fet, les formes “tradicionals” d’acció social col•lectiva són normalment observades, amb prou desconfiança, com un obstacle per a les funcions de govern dels ajuntaments, raó per la qual el control –i la instrumentalització electoralista- dels espais d’organització de la societat civil ha estat sempre un objectiu de primer ordre per als partits del sistema o que principalment actuen sota la lògica del sistema.
Tanmateix, com és sabut, la relació i la dependència mútua entre organització social i consciència col·lectiva és una constant en les teoritzacions marxistes relatives al sorgiment i desenvolupament de la consciència de classe. Les reflexions de MARX, que tendeixen a diferenciar entre la “classe en si” i la “classe per a si”, han deixat constància de la diferència entre els interessos socials anomenats “objectius” i l’eventual presa de consciència “subjectiva” d’aquests interessos per part de les persones a través dels processos d’organització i mobilització. En coherència, els i les comunistes apostem per una superació de la idea de democràcia com a procediment per a la presa de decisions. I proposem la idea –molt més dinàmica- de democràcia com a acció col•lectiva organitzada i ciutadania permanentment mobilitzada en la defensa dels seus interessos com a treballadors/es (com a veïns/es, com a pacients, com a estudiants, etc.).
En l’estratègia comunista, la perspectiva de referència per a la introducció de mecanismes de participació és la d’augmentar la percepció subjectiva de l’eficàcia de les formes d’intervenció organitzada, fomentant la responsabilització de la ciutadania i promovent l’empoderament de la gent. És per això que creiem en l’organització autònoma de les persones per a la defensa dels seus propis drets i interessos, sense instrumentalitzacions, mediatitzacions o tuteles político-electorals. I és per això que estem convençuts que la millor manera de fer avançar la democràcia no és fent servir les plataformes participatives com a catapulta electoral –la qual cosa sempre genera contradiccions importants en l’àmbit institucional- sinó promovent que tots nosaltres, els treballadors i les treballadores ens organitzem per a la defensa d’allò que tenim en comú. Dues paraules expressen ben clarament la nostra perspectiva. La paraula comunisme remet a la posada en comú de les nostres necessitats i interessos. I la paraula democràcia es refereix ineludiblement a la redistribució del poder entre totes les persones. Nosaltres som comunistes i lluitem per la democràcia. No ens agrada la idea d’un poble que es deixa governar, sense més, pels uns o pels altres. I és per això que amb governar no en tenim prou. S’entén prou bé. Però la gent només ens creu quan ens veu."
Etiquetes de comentaris: Comunisme, participació
