ROGER MARTÍ I SOLER
Fa just unes setmanes el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ha publicat un informe sobre l’emancipació dels joves a l’Estat espanyol. Una de les dades més comentades ha estat que en l’última dècada la taxa d’emancipació ha augmentat més de 10 punts. Això significa que, tal com mostra el gràfic, avui hi ha aproximadament un 12% més de joves entre 16 i 29 anys que viuen fora de casa de forma autònoma, que el 1996.
El títol del llibre que ha publicat el CIS -La emancipación precaria- ja ens comença a advertir que el que es deriva de l’informe no és l’optimisme que podria augurar la dada de la taxa d’emancipació. Vegem algunes de les raons que justifiquen aquesta falta d’optimisme.
En primer lloc, l’informe constata que una de les principals raons de la millora en la taxa d’emancipació ha estat l’adopció d’estratègies per part de les famílies per facilitar l’emancipació dels seus fills. Això vol dir que més que una millora en les condicions del mercat o en les polítiques públiques dirigides als joves, el que hi ha hagut és un aprofundiment i sofisticació de l’esforç que fan les famílies perquè els seus fills aconsegueixin un habitatge propi. Unes estratègies que van des del suport econòmic més explícit fins a suports menys tangibles de tipus funcional (cuidar dels néts, rentar la roba el cap de setmana o l’estès tupper del dinar de diumenge). El fet que la càrrega del procés d’emancipació recaigui sobre les famílies és, en sí, un contrasentit ja que l’emancipació significa precisament l’adquisició d’autonomia respecte de la família d’origen.
Un aspecte derivat d’aquest paper familiar és la importància de les situacions de semi-dependència. Si considerem que l’emancipació no és només una qüestió residencial, sinó també econòmica (que el jove no depengui econòmicament de la seva família d’origen), l’emancipació no és completa fins que el jove no és autònom tant pel que fa al seu habitatge, com pel que fa als seus ingressos. El segon gràfic ens mostra com evolucionen els diferents tipus de dependències al llarg dels anys de joventut. Veiem, per exemple, que als 29 anys, menys de la meitat de la població espanyola està completament emancipada de la seva família d’origen. Les situacions de semi-dependència (dependent econòmic però no residencial o viceversa) representen més del 50% dels joves. Així, alguns dels joves que sovint –socialment i en les estadístiques- considerem emancipats, en realitat continuen necessitant de l’ajuda familiar.
El mercat de l’habitatge, com és lògic, també juga un paper importantíssim en constrènyer o facilitar l’emancipació. A l’Estat espanyol en els últims anys els preus de compra d’habitatges s’han disparat i el lloguer segueix jugant un paper ben secundari. Davant d’aquestes condicions difícils del mercat hauríem de veure una disminució de les taxes d’emancipació. I no és així. El que ha passat és que en paral·lel a l’augment dels preus, els bancs i caixes han esmolat la creativitat en l’oferta de productes financers especialment dirigits a joves que han fet possible comprar habitatges a preus desorbitats.
Aquest sistema, però, ara sembla que tremola. Des de mitjans dels anys 90 hem viscut un cicle econòmic expansiu que ha facilitat aquestes enginyeries financeres i una certa millora en el mercat laboral juvenil. Però, què passarà ara que canviem de cicle econòmic? A l’informe del CIS s’adverteix que justament els dos factors que han afavorit l’augment de la taxa d’emancipació són les estratègies familiars i la bonança econòmica. En un moment de crisi, d’una banda els problemes de precarietat i exclusió en el mercat laboral sempre ataquen amb més força els col·lectius amb menys garanties, en aquest cas els joves. D’altra banda, pel que fa a les facilitats de compra d’habitatge, en el millor dels casos els bancs congelen la seva “generositat” hipotecària, i en el pitjor dels escenaris, les hipoteques signades en aquests anys d’eufòria poden saturar econòmicament moltes famílies joves.
En aquest context no només es posen les coses difícils per a aquells joves que comencen el seu camí cap a l’emancipació, sinó que es poden donar situacions de reversibilitat de les trajectòries. És a dir, que joves que havien marxat de casa estrenyent-se el cinturó, ara no tinguin més remei que tornar a la llar familiar.
Font: Jiménez Roger, Beatriz; Martín Hernández, Álvaro; Navarrete Ruiz, Jimena; Pinta Sierra, Patricia; Soler i Martí, Roger; Tapia Raya, Ángela Mª (2008) La emancipación precaria. Transiciones juveniles a la vida adulta en España a comienzos del siglo XX. CIS, Madrid
Etiquetes de comentaris: Economia, Joventut
