Entrevista a l’Albert Claret, Responsable d'Organització Interna de l'Associació d'Estudiants ProgressistesQuina evolució ha experimentat el moviment Estudiantil des del 2006 fins l'actualitat?Per ser precisos, el cicle actual del moviment estudiantil s'inicia l'estiu del 2005, amb la preparació del que seran les jornades de lluita del 17 de novembre d'aquell any, decidint situar les reivindicacions en una data assenyalada i reconeguda internacionalment (Dia Internacional de l'Estudiant). Allà s'hi havia arribat després d'una trajectòria força satisfactòria amb les campanyes contra la LOU del PP i la guerra de l'Iraq, que havien mobilitzat milers de persones. I això és rellevant, perquè a partir del curs 2005-2006 es va començar a enfocar tota la problemàtica de la reforma universitària que nosaltres, estudiants, vam batejar com a "Procés de Bolonya", amb una actitud i alguns mètodes llegats de l'etapa anterior, en què era molt senzill treure la gent al carrer.
Això va fer que en un primer moment les expectatives fossin altes, hi hagués una revigorització de la PMDUP (Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública, que aplega assemblees d'estudiants de les universitats públiques de Barcelona i els sindicats AEP i SEPC) i es tingués en cap una estratègia molt marcada per la mobilització i la visibilització pública del rebuig estudiantil, al carrer i als mitjans. A poc a poc, es van fer evidents uns certs símptomes d'estancament. En cada mobilització no aconseguíem que hi hagués més gent que a l'anterior (ans al contrari, de vegades fins i tot n'érem menys), i això va motivar que ens plantegéssim un canvi en el discurs, que s'apropés més a les problemàtiques quotidianes de l'alumnat: beques, pràctiques, horaris, desaparició d'assignatures i de carreres, etcètera. Això va donar fruits, a partir del curs 2007-2008, amb la vitalitat que es va demostrar a les setmanes de lluita i manifestacions del 15 de novembre i del 6 de març. A més, el fet que a la Universitat Autònoma es produissin diversos incidents de gravetat, molt especialment l'entrada dels Mossos d'Esquadra a la Facultat de Lletres i la posterior càrrega contra estudiants asseguts al terra, va facilitar que la crida es fes extensiva a més persones i que la vaga i la manifestació fossin més exitoses.
Tanmateix, el moviment estudiantil continua enquistat en unes formes de fer que demostren molt poca profunditat política, i sense abordar de forma seriosa una sèrie de debats que són imprescindibles i que ja s'han ajornat massa vegades: la comunicació, interrelació i cooperació amb el professorat i el personal laboral de la universitat; la reflexió crítica i seriosa sobre política universitària, amb voluntat d'establir tesis i estratègies que vagin més enllà de "la mobilització per la mobilització"; l'abandonament de la faceta més estètica, sectària i excloent de la protesta estudiantil que ens condemna en una ocasió i en una altra a l'aïllament i ens imposa un sostre de mobilització contra el que ja ens hem topat prou... I sobretot, la fi necessària de les lluites fratricides i de l'avantguardisme infantil en el si de les assemblees estudiantils i entre les organitzacions d'estudiants, tot entenent que des de posicions divergents en alguns aspectes i mètodes es pot avançar vers el mateix objectiu, en base al respecte als acords col•lectius, la tolerància i la definició conjunta de punts a assolir.
Quin impacte ha produït en la societat, i en concret en els estudiants, el procés de Bolonya? Han aconseguit els estudiants alguna cosa?
Pel que fa a l'impacte produït, el que ha aconseguit el moviment estudiantil fonamentalment ha estat la irrupció amb força en l'escenari mediàtic i polític (molt més en el primer que no pas en el segon) del debat sobre política universitària, fent més evident la contraposició d'idees existents entorn al model d'universitat i al futur de l'ensenyament superior que existeix entre forces polítiques, gerències i direccions de centres universitaris i, més perillós que els altres, el sector empresarial. Les reiterades mobilitzacions i campanyes de sensibilització de les reformes han fet inevitable que se'n parlés, fins i tot aconseguint en algunes ocasions quotes prou altes de presència als mitjans de comunicació (editorials i articles d'opinió als diaris, aparició en televisió i ràdio, etcètera).
Tanmateix, considero que els i les estudiants no hem sabut fixar de forma adequada els paràmetres d'aquest debat en funció dels nostres interessos. Sovint ha primat massa la posició irreductible i bastant infantil de la confrontació absoluta a tots els elements i sectors inclosos en el complex procés de reformes, evitant així la possibilitat d'establir aliances tàctiques amb determinats sectors entorn a aspectes centrals: finançament, beques, accés universal, qualitat de la docència, model d'estudiant... El fet que s'hagi optat, no sense friccions internes, per una posició de cara a l'exterior que es traduïa en un "amb nosaltres o contra nosaltres", des de posicions irreconciliables amb ningú altre, ha perjudicat la potencial força expansiva que el moviment estudiantil havia aconseguit després de les mobilitzacions de tres anys seguits (entre el 2005 i el 2008). S'ha perdut la possibilitat d'incloure més estudiants que puguin convergir amb el projecte de tranformació de la universitat en qüestions concretes, s'ha ignorat la possibilitat de dialogar amb professorat i fins i tot algunes direccions de Facultat en la via de trobar mitjans de pressió més eficients i representatius de cara a la institució i a l'Administració... en definitiva, s'ha apostat per una posició tan lloable i purista com estèril i inoperant a la llarga. Si els èxits dels estudiants només es medeixen numèricament a partir de la gent participant en les seves estructures d'organització, sense transcendir en un autèntic moviment social que aglutini més enllà de les aules, sempre tindrem les de perdre.
Quines expectatives de futur té el moviment Estudiantil contra el Pla Bolonya?
Aquesta és una pregunta perillosa. És perillosa perquè planteja allò que abans comentava, el "tot-o-res", els estudiants contra el món. Malauradament, a aquestes alçades no sóc tan optimista com ho era quan va començar el canvi de cicle en el moviment estudiantil. Les opcions més irreductibles favorables a aturar absolutament qualsevol bri de la reforma no responen a una anàlisi rigorosa de la realitat. Hi ha massa dimensions, massa autors implicats, i massa batalles per combatre, i nosaltres no hem sabut conduir un procés d'acumulació de forces suficient per plantejar-nos un pols seriós amb tots els sectors que tiren endavant les múltiples facetes de la reforma.
Un cop assumida aquesta bufetada de realitat, considero que malgrat tot les expectatives podrien ser àmplies, en el camí d'aconseguir posar el dit a la nafra en les nombroses instàncies en què s'acorda el rumb dels canvis, aprofitant tota la capacitat de decisió, negociació i pressió que es pugui: en les comissions pels nous plans d'estudi (que ara mateix i a curt termini són el forat més negre de tot el panorama), en els òrgans de direcció de les universitats (que es mostri, de forma evident, el rebuig estudiantil a determinades decisions que no han tingut un origen ni una acceptació democràtica) i, evidentment, al carrer. Però la via no ha de ser la que veníem fent, d'actors messiànics i coratjosos que s'enfrontaven sols contra el gegant. Crec que seria molt més útil i fructífer plantejar-se d'una vegada les aliances amb altres sectors-professorat, PAS, deganats-, tenint molt clar que això implicaria la renúncia a alguns objectius i a moltes exigències de màxims, però que possibilitaria unir més forces per a garantir el caràcter públic de la universitat i la seva dimensió social.
Aquest és l'objectiu fonamental, i és una qüestió que ens transcendeix i que implica la nostra generació i totes les que vindran després. La importància de la seva consecució ha de passar per sobre de qualsevol interès corporativista o d'actitud estètica. Fins que no despertem d'aquest joc de nens i ens plantegem l'escenari com una conjuntura històrica crucial per a la continuïtat de la universitat pública, no entendrem la necessitat d'enfocar la lluita d'una forma madura, conseqüent i autènticament revolucionària.
+info: www.aepcat
Etiquetes de comentaris: manifestació contra LOU, Universitat
