Tanquem aquesta edició de l’Avant poc després de la celebració de la IXa Assemblea Federal d’Izquierda Unida. Seguim per tant pendents de l’elecció del nou coordinador o coordinadora de la formació i de la configuració definitiva de la nova direcció. Tanmateix, no volem renunciar a realitzar una primera valoració sobre els resultats polítics de l’Assemblea ni a apuntar algunes consideracions en relació al procés de “refundació” que tot just s’acaba d’encetar.
No és cert que ens trobem en el mateix punt que abans. Tot i la persistència d’algunes posicions ancorades encara en dinàmiques del passat, hi ha alguns elements que s’han imposat amb força i amb ampli consens en el debat assembleari. En primeríssim lloc, l’aposta pel caràcter unitari d’IU i per fomentar-ne l’obertura cap a sectors progressistes ideològicament diversos. En segon lloc, la constatació de la necessitat de recuperar l’activitat mobilitzadora i de vincular-la a l’activitat institucional. I, finalment, la recuperació d’un vincle estret i orgànic amb el món del Treball.
Però hi ha un aspecte sobre el qual resulta complicat establir un consens explícit i que té a veure amb dues formes distintes de concebre l’acció política. D’una banda tenim la que podríem anomenar “política de pronunciaments”, que situa en primer terme i de forma un tant abstracta, la coherència entre les preses de posició i el propi ideari. Des d’aquest punt de vista s’acostuma a considerar que els debats es poden guanyar simplement pel fet de comptar amb els arguments més justos. O, encara més ingènuament, que a més inflexibilitat en els propis plantejaments, millors resultats. Aquesta pràctica política resulta poc dialèctica i acostuma a dificultar, entre d’altres coses, la participació en governs de caire plural, arran de les fortes contradiccions s’hi poden generar.
Alternativament, hi ha una concepció de la política que posa al centre els resultats i les conseqüències que comporta cada decisió presa, cada acció realitzada, cada vot emès. Des d’aquest plantejament, té poc sentit adoptar postures en termes abstractes i el que cal és prendre en consideració sempre quines són les condicions en què s’ha de produir la presa de decisions. Quina és la correlació de forces? Quin ha estat el grau de participació i mobilització popular en relació al que es debat? I, sobretot, quina decisió representa, globalment, un avenç més gran per als interessos dels treballadors i les treballadores?
Aquesta “política d’intervenció” resulta òbviament més laboriosa, en tant que exigeix sempre anar més enllà de la crítica, amb propostes no només justes sinó sobretot viables i aplicables a curt, mig i llarg termini. Alhora, parteix de la convicció, no per crua menys certa, que els en la lluita política, els debats no els guanya qui té més raó sinó qui compta amb més forces. I, per suposat, aquesta pràctica política és indestriable del reforçament dels mecanismes de treball i de debat col•lectius, que són els que permeten que la percepció de les problemàtiques no es produeixi en base a trets generals sinó que esdevingui especialitzada i fonamentada.
Lluny de voler caure en postures possibilistes, quan parlem d’”intervenció” ho fem en relació a totes les esferes on s’exerceix el poder: la política, però també la social, l’econòmica o la cultural. En totes elles cal marcar objectius i per a qualsevol decisió se les ha de prendre totes en consideració. Així, per exemple, si en relació a una qüestió no hi ha hagut capacitat mobilitzadora ni cap mena de pressió social, pot resultar convenient recolzar una reforma legislativa que suposi petits beneficis per als treballadors i les treballadores. En canvi, si el grau de participació social ha estat elevat i s’ha produït un increment de l’organització dels treballadors i les treballadores, possiblement convingui prendre una altra postura, per evitar-ne la desmobilització i poder aspirar a objectius més ambiciosos.
La política d’intervenció resultarà sens dubtes contradictòria i exigirà un esforç creatiu més gran. Però és l’únic antídot per defugir de postures maximalistes o parlamentaristes i dotar de significat allò de ser “una força útil per als treballadors i les treballadores”.
Etiquetes de comentaris: Editorial, IU
