JORDI RIBO I FLOS.CE PCC
Voldria arriscar-me a donar la meva visió de “por donde pueden ir los tiros”, com diu una vella dita espanyola. Crec que és pitjor quedar-se mut, i més val parlar, encara que el que us digui té el risc de no ser compartit...o potser si! Us parlo des de la meva experiència d’estar des de fa més de trenta cinc anys a CCOO i en els darrers vuit anys en la màxima direcció d’aquest sindicat, el més gran i més de classe de Catalunya, amb les meves mancances i algunes virtuts, però des de la tradició sindical de casa nostra i, òbviament des d’un punt de vista de militant comunista, que sempre m’acompanya i que, sens dubte m’ajuda.
De fet, en la lluita sindical, el fons de la qüestió segueix sent el mateix: el sindicat es l’autoorganització dels treballadors per defensar els seus interessos de classe, i això passa normalment per tres estadis: defensa front les agressions de la patronal, conquesta de nous drets i bastiment d’una alternativa econòmica que respongui als interessos del conjunt de la classe treballadora i als treballadors de cada centre de treball on els sindicats estiguin constituïts. Es a dir, el futur passa pel sindicalisme de classe entès com a unió del conjunt de treballadors i treballadores, aquells que viuen de la venda de la seva força de treball.
Començant pel final, avui el que cal plantejar en primer lloc és el sindicat de caràcter general, aquell que defensa el conjunt de treballadors i treballadores, amb independència del seu origen, de si es tracta d’homes o dones, del seu vincle contractual, es a dir siguin precaris, en atur, jubilats o fixos, de si són joves o grans, de si són treballadors amb qualificació superior, mitjana o sense qualificació...és a dir, defensar el sindicat general és trencar una llança en favor de la lluita contra la divisió de la classe obrera per recuperar la unitat dels treballadors.
En segon lloc, el sindicat ha d’accentuar la seva vocació internacionalista i solidària. El nou internacionalisme passa per relacionar els sindicats d’arreu del món per cercar solucions alternatives a la crisi neoliberal. Les organitzacions obreres no poden mirar cap a un altre lloc quan una empresa multinacional comença a tancar plantes; l’“a mi no em toquen, i per tant no faig res”, en una multinacional no és garantia de res. Avui és una planta lluny de casa nostra i demà pot ser on jo treballo, hauria de ser un plantejament assumit per la majoria de treballadors...i desgraciadament no es així! Ja sabem que la principal responsabilitat és del capitalisme global, de l’oligarquia financera que s’enriqueix amb aquestes maniobres especulatives, però les respostes seran molt més eficaces si la coordinació entre sindicats d’una mateixa multinacional dóna una resposta unitària enfront de les decisions de la seva junta de direcció, consell d’administració o qui mani. Es troba en falta, per exemple, pel que fa a les empreses multinacionals que es troben a Catalunya, una resposta també al conjunt de països on aquesta hi té presència, especialment al seu país d’origen. També cal ajudar a la construcció de sindicats arreu del país, de l’estat i de la UE, perquè si el moviment sindical es fort en el conjunt del món, més fàcil serà defensar-nos i conquerir drets.
En tercer lloc, cal treballar la vessant sociopolítica del sindicat. Els treballadors no perden la seva condició de classe quan surten del lloc de treball, i menys en una societat que comença a parlar de teletreball, amb l’aplicació de noves tecnologies de la comunicació i la informació. Tot el que té a veure amb el salari indirecte, els serveis als treballadors, la sanitat, l’educació, els transports, l’habitatge...tota aquesta vessant que, sense trepitjar el terreny de les associacions de veïns, fan que el caràcter de confederació d’interessos prengui rellevància en el món. De fet, molts sindicats d’Amèrica Llatina s’interessen molt per la definició i el paper sociopolític del sindicat a casa nostra i estudien la nostra experiència.
En quart lloc, el sindicat transmet valors, tots ells continguts en aquelles ideologies que ajuden a la presa de consciència: la solidaritat, la germanor i la unitat de tota la classe, la lluita contra l’explotació i per tant tot el que té a veure amb la denúncia de problemàtiques, la cultura antibel•licista, internacionalista... la mateixa lluita per la llibertat i la democràcia...Saber qui és i on es troba l’enemic és fonamental. Amb l’amic es pot discrepar, a l’enemic però l’hem de combatre.
En un món dominat avui per les forces imperialistes, els sindicats son una peça clau en la construcció d’alternatives, sobretot econòmiques, però també socials i polítiques. Els sindicats han de fer sentir la seva veu en política i tota alternativa d’esquerres, amb un projecte de transformació social, ha de tenir en compte la veu i l’opinió dels treballadors i treballadores organitzats, que són la seva base social. En termes de Gramsci, l’hegemonia de la classe es construeix des de les majories organitzades de treballadors, amb objectius senzills però clars i definits.
Que els cal als sindicats actuals per jugar el paper que els requerirà la nova situació política mundial?
-Perdre la síndrome de la guerra freda i mostrar-se com a organitzacions unitàries, de suma d’interessos concrets de classe, amb total independència de poders polítics i econòmics.
-Guanyar el terreny del pensament crític alternatiu, amb perspectiva transformadora de l’actual sistema.
-Desenvolupar un sindicalisme global, a les empreses i en el terreny sociopolític. Més relacions interempresarials per compartir polítiques, defugint de la “diplomàcia sindical”.
-Ser organitzacions més flexibles, que permetin proximitat amb els problemes dels treballadors i les treballadores per tal d’organitzar-los, vincular les responsabilitats directament amb la base social, amb coneixement mutu dels problemes i compartint les solucions: més autoorganització i més democràcia.
Si a poc a poc anem construint aquesta organització a tots els nivells, haurem donat sens dubte un pas molt important en la transformació democràtica i socialista que necessiten els treballadors i treballadores, un pas que no podem donar tots sols, ni territorialment ni sectorialment: és a dir, no ho farem sols només des de Catalunya, ni ho faran només els treballadors industrials.
Etiquetes de comentaris: Catalunya, CCOO
