UN ANTONI TÀPIES NOSTRE
Ara que tothom –o gairebé- parla de l'Antoni Tàpies, no vull deixar passar l'ocasió de recordar aquells aspectes que queden amagats al bagul perquè –amb els temps que corren- poden no ser políticament correctes.
En altres moments he fet ús del seu llibre de memòries "Memòria personal", publicat l'any 1977 pel seu amic Xavier Folch. I ara he de tornar perquè crec que és important deixar constància, a part de l'aspecte artístic, del component polític de l'artista i la seva relació amb el PSUC.
"Algunes de les nostres amistats de la gent de l'oposició començaren a venir del costat del PSUC, de vegades perquè el nostre amic Francesc Vicens, des de París, ens enviava algun dels seus companys. Però recordo que va ser per en Pere Portabella i en José Mª Moreno Galván que vaig conèixer un dels militants joves amb qui em vaig avenir de seguida molt i que he arribat a estimar com a un germà. Es tracta de Xavier Folch.
Sempre recordaré el moment de la nostra trobada. [...]
Veig encara el moment en què tornàrem a casa en el meu aleshores flamant Mercedes acompanyats d'en Xavier. Amb el seu parlar tan humà i sempre amb bons arguments a punt, ens captivà de seguit tant a la Teresa com a mi. [...]
"Hi ha un fet il·lustratiu en aquest sentit que he pogut completar molts anys més tard i que encara em commou. Un dia de no recordo exactament quin mes de l'any 1962, se'ns presentà a casa un home de cara ferrenya però que traslluïa una gran noblesa i escalf humà. Va fer servir el nom de Francesc Vicens per introduir-se. La seva visita era per explicar-me que aviat es celebraria un nou Congrés de la Pau, aquest cop a Moscou, que presidiria Bertrand Russell. Havia de girar al voltant del desarmament general i la pau. El nostre visitant venia a suggerir-me que seria molt bell que jo formés part de la comissió d'intel·lectuals i artistes catalans que hi anirien. I afegí que, si no podia fer-ho, seria igualment bell que escrivís a Russell donant-hi la meva adhesió.
Vaig comprendre que aquell home tenia la bona voluntat d'anar fent tot un pelegrinatge de visites, per a ell perillosíssimes, amb la finalitat de sol·licitar una cosa que en el fons era un honor per a aquells a qui ho proposava, i que, si no hagués estat pel seu interès, a mi no se m'haguera acudit mai de fer. Després d'escriure a Bertrand Russell, que jo tant admirava, vaig tenir el premi de l'amable contestació autògrafa del gran filòsof anglès. En canvi, quinze anys més tard he sabut que el meu visitant, poc després de sortir de casa, va ser detingut per la Brigada Social. El seu premi va ser una condemna de vint-i-tres anys de presó. Ara sé el seu nom: Pere Ardiaca. [...]
"Però no tracto de mostrar casos de simpatia personal. El que vull és recordar que la lluita dels comunistes catalans, ja des dels anys més durs del franquisme, no es limitava a ser solament la lluita normal de tot partit, sinó que sobretot volia promoure la unió de tots els esforços pel bé general de la societat, i concretament dels catalans, amb campanyes per la més àmplia defensa de la democràcia, per la reconciliació pacífica, per les accions no violentes, per l'amnistia, per la defensa dels drets humans..., per la reconquesta de la nostra autonomia... [...]
"Ningú que tingués un mínim d'honestedat podia negar que aquells homes, durant els anys més difícils, van ser els que a Catalunya s'enfrontaren amb més claredat al franquisme i la seva policia, els que més heroicament, de fet, transformaven els judicis a què se'ls sotmetia en veritables processos al règim, els que amb més lucidesa i constància clamaren per la democràcia, per les llibertats nacionals catalanes... I hauria estat indigne, quan es veia ben clar que s'ho jugaven tot amb aquesta finalitat, dubtar que mereixien tota la nostra confiança i respecte."
Què més puc afegir-hi?
