MIQUEL ÀNGEL SÒRIA
Fa un temps que segueixo la marxa dels abundants judicis que, a l'Argentina, es fan contra personatges culpables d'actes contra la Humanitat durant els negres anys de la dictadura militar. I cal dir que no tots són militars, també hi ha una bona mostra de metges, capellans –fins i tot bisbes- i, com no, membres de la judicatura.
Perquè quan els jutges prenen decisions haurien de ser conscients –si és que en tenen, de consciència- de que la Terra, com ja va descobrir Galileu, és la que gira i, per tant, malgrat les seves esperances, els torna a posar davant d'allò que voldrien amagar i que els hi surt de sota de les catifes.
I ara, per complir amb la quota, parlo d'una jutgessa que no té consciència de que el temps, la història, li passaran factura. I si en té de consciència, les nits, en vetlla, deuen ser interminables i plenes de fantasmes reals que són els que fan més por.
Torno a agafar el discurs inicial. Una antropòloga argentina –María José Sarrabayrouse Oliveira- creu que el Poder Judicial té molt "d'adaptació al medi", que és el que es podria estar donant aquí. I així, el que es dóna és el tipus de "consciència pràctica" que ens permet funcionar sense haver de reflexionar en el que s'està fent. Què còmode!
Però és que aquí encara no estem en un règim de terror –tot arribarà, em diu el Ricard, l'altre jo- que t'obligui a fer les coses a la defensiva; el que hi ha és una actitud ideològica, que és molt pitjor i indefensable com es va demostrar a Nuremberg. Aquesta actitud –ja ho he comentat en altres ocasions- em recorda la connivència dels grisos amb determinat jutge que esperaven que estès de guàrdia, Don Andrés de Castro y Ancos (l'any 1973) que enviava a la presó a tots els detinguts.
Un jutge/una jutgessa al servei d'un sistema repressor. Serà una autojustificació?
En tot cas, é un exemple de la justícia del Príncep de la que parlava l'enyorat magistrat Joaquín Navarro Esteva.
