Cal que salvem la indústria. És una necessitat aturar la destrucció del teixit industrial del sud d'Europa. Totes les mesures preses pels governs liberals estan suposant la destrucció massiva de llocs de treball, en un percentatge molt important en el sector industrial. També tenen una conseqüència encara més perversa. Suposen la destrucció, a efectes pràctics, de mitjans de producció estratègics des del punt de vista nacional.
Això comportarà una creixent dependència dels països del sud d'Europa de la indústria estrangera. Signifiquen el subdesenvolupament del sud d'Europa, és a dir, una involució cap a economies perifèriques.
La destrucció d'empreses ha assolit un ritme vertiginós en el període 2008-2013 i en el segon sector és especialment alarmant si és té en consideració la seva importància estratègica. Dins de la indústria catalana el sector de l'alimentació, tèxtil, fusta, paper i edició és el que està patint més durament l'ajust. A Catalunya els treballadors d'aquest sector s'han reduït gairebé a la meitat, des de l'any 2005. La crisi d'aquest sector està estretament lligada a la del sector agrícola i suposa un important cop per a les economies mediterrànies que són riques precisament en aquest tipus de recursos. El sector de maquinària, material elèctric i de transport s'ha reduït en una proporció similar i el sector d'energia, química, cautxú i metal·lúrgia ha patit una caiguda proporcional inferior però força notable. Les dades fora de context sobre la destrucció de llocs de treball podrien ser interpretades en sentits molt diversos però la comparació amb l'evolució de l'Índex de Producció Industrial evidencia que la indústria catalana ha patit un important cop del que potser mai es recuperarà.
La indústria és el sector més important de l'economia en una societat moderna. Per alguna cosa les grans potències econòmiques s'anomenen a elles mateixes els països més industrialitzats del món. Els motius del tancament d'empreses són diversos i ja coneguts en diferent mesura. D'una banda la crisi de crèdit que ofega les empreses, de l'altra la baixa demanda, agreujada per les retallades, l'atur i l'empobriment generalitzat de la Classe Treballadora. Tanmateix, més enllà dels factors caldria començar a buscar responsabilitats.
La responsabilitat del desballestament de la Indústria catalana la tenen, en bona mesura, els nostres empresaris. Malgrat tota la propaganda ideològica sobre els emprenedors, la crua realitat és que els grans empresaris catalans, espanyols i de l'Europa del sud destaquen únicament per la seva avarícia de diner fàcil i ràpid a costa de salaris baixos, no per la innovació o la inversió. El tòpic racista dels mitjans de comunicació alemanys sobre els espanyols, grecs i italians, mandrosos, corruptes i amb predilecció per les martingales és possiblement molt encertat si s'aplica al gran empresariat. Aquí estan els casos amb cognoms de Díaz-Ferrán, Arturo Fernández, Millet, Prenafeta, Bárcenas-Gürtel i les principals empreses de l'IBEX, a mostra d'exemples. I estan els números que demostren l'escassa inversió de l'empresariat espanyol i català en recerca, en millora tecnològica, en un model d'indústria competitiu. Els successius governs s'han gastat milers d'euros en estudis sobre la renovació del model productiu però sembla que han servit només per a justificar despeses. D'altra banda, l'empresariat de l'Europa del nord també la seva part de responsabilitat i és el més directament beneficiat, qui ha treballat amb més ímpetu per arribar a la situació actual. La indústria alemanya, per exemple, guanya competitivitat en relació a la catalana: el tancament de les nostres empreses, fa més competitives les seves, gràcies a l'elevat atur els grups inversors del nord poden collar amb més força els sindicats i fer-los acceptar pitjors condicions. Finalment. en darrera instància, la Classe Treballadora també té la seva part de responsabilitat, en haver-se deixat contaminar pel verí ideològic postindustrialista que veu en les fàbriques els mals de tota la societat.
La desindustrialització forçada que estem patint tindrà efectes devastadors a mitjà termini. Un país sense indústria és una nació empobrida i dependent. Un sud d'Europa sense sector industrial comporta el sotmetiment a les economies del nord. Cal que salvem la indústria, però aquesta no podrà salvar-la l'empresariat. Salvar la indústria del sud d'Europa sol·licita de polítiques veritablement socialistes de planificació i inversió que van molt més enllà de les mesures keynessianes més radicals.
PA
