Les forces que han guiat fins ara el debat sobre el dret a decidir de Catalunya l'han portat a un carreró sense sortida.
D'una banda, perquè s'està evidenciant que el pla de treball que s'ha plantejat és una penosa travessa de declaracions, recursos judicials i marejos burocràtics que serà lenta i tediosa o, fins i tot, inútil. Tota estratègia legalista dels sobiranistes topa i toparà sempre, no només amb l'immobilisme d'un govern del PP en majoria absoluta, que podria ser conjuntural, sinó també amb el blindatge franquista de les institucions de l'Estat Espanyol, que és profundament estructural. En realitat, quan des d'alguns sectors es parla d'esgotar totes les vies legals per legitimar el procés, se'ns està plantejant una estratègia que pot durar dècades o que pot no acabar-se mai. Senzillament ni l'Estat Espanyol ni la mateixa Unió Europea disposen de mecanismes legals per a portar a terme un procés en els termes que es planteja perquè ambdues són institucions al servei del capital. Ambdues estan molt allunyades del que haurien de ser unes veritables institucions democràtiques representants de la sobirania popular. Les forces polítiques que aposten per aquesta via forçosament han de ser conscients d'aquesta realitat, per la qual cosa, podríem sospitar que l'únic que pretenen és tenir-nos entretinguts tan temps com puguin amb aquest joc melodramàtic.
D'altra banda, el govern de CiU i ERC ha entrat en contradicció amb el seu mateix plantejament legalista en haver iniciat la seva grotesca fundació d'allò que pomposament anomena "estructures d'Estat propi" i "Consell Nacional de Transició". Ambdós plantejaments xoquen fins al punt que amenacen la cohesió interna dels mateixos partits que els defensen. L'existència dels dos discursos és l'enèssima mostra de la contradicció de la burgesia catalana entre el seu somni històric d'esdevenir una burgesia nacional i el seu interès immediat de sobreviure com a burgesia compradora, vassalla del capitalisme imperialista. És, com diríem popularment, la darrera versió de la puta i la Ramoneta de la burgesia catalana de sempre, però en la forma d'una patologia psicològica, d'un conflicte d'identitat i d'interessos.
En tercer lloc, parlar de sobirania en el marc de la UE, reclamació que va motivar el lema de la manifestació multitudinària de l'11 de setembre de 2012, ha esdevingut simplement ridícul. Quina sobirania aspira a tenir Catalunya? La que té Grècia? La que té Itàlia? La que té l'Estat Espanyol mateix? Si alguna cosa podem concloure de la UE en els seus anys de vida és que totes les seves estructures han estat dissenyades per a executar un programa ultraliberal de destrucció de l'Estat del Benestar i les sobiranies populars. El control de la UE per part del capital és tal que les seves institucions no tenen ni tan sols capacitat d'aturar les polítiques d'austericidi que les estan portant a la seva autodestrucció.
Finalment, cal fer front a la imparable devastació social, al criminal saqueig de la riquesa productiva i industrial dels pobles del sud d'Europa que s'està portant a terme amb l'excusa de la crisi per part de l'Europa del nord. De quin patriotisme ens està parlant la burgesia catalana mentre permet el desballestament complet de la indústria? De quin patriotisme parlen CiU i ERC quan es neguen a pujar impostos als qui més tenen, mentre malgasten la riquesa pública en campanyes estèrils de propaganda i en premis a defraudadors d'impostos? De quin patriotisme ens parlen mentre retallen a tort i a dret i esquincen en allò més fonamental per a fer prosperar un país? A quin patriotisme es refereixen mentre aboquen els serveis públics a la privatització o l'extinció? Quina mena de Catalunya podrem construir sense una educació pública, una universitat de qualitat i una sanitat universal?
Si el que reclamem els catalans i les catalanes és sobirania, queda clar que mai l'aconseguirem sota el lideratge de la burgesia catalana. Cal que el Dret a Decidir camini de manera conseqüent, per tant, cap al Dret a Decidir l'economia, cap al dret a dictar les polítiques econòmiques, cap a la Democràcia de la Classe Treballadora. Una qüestió és veritablement indestriable de l'altra.
FG
