Recupero una recensió que vaig fer del seu llibre de memòries en el
moment de la publicació.
EL ENCARA PROLÍFIC EXILI REPUBLICÀ
Miquel Àngel Sòria
"Gentes con las que uno
se encuentra en la vida que, con
los años, se va
llenando de ausencias. Pero, ¿es posible
llenar algo con
ausencias? Con el tiempo nada se llena
de otra cosa".
Carlos
Blanco Aguinaga, De mal asiento.
Carlos Blanco Aguinaga (Irún, 1926) –"un culo de mal asiento" en
paraules de sa mare- ens deixa arribar, afortunadament, al seus
records. Records que en els seus inicis són una part important de la
recent història cultural de Mèxic i més tard dels Usamèrica de parla
espanyola i de tota la literatura castellana.
Consultava aquella Historia Social de la Literatura Española que
escrita conjuntament amb Iris M. Zabala i Julio Rodríguez Puértolas,
havia publicat Castalia el 1978, per a desesperació d'alguns crítics
puritans, localitzats destacadament a El País. Un puritanisme que ja
marcava una línia clara cap al seu futur: no estava gens ben vist
polititzar algunes disciplines -"neutres"- que trenquessin la "pau
social" de la sacrosanta Transició. Actituds que –com agrair-ho?- em
van forçar a deixar de considerar-la com una obra de consulta.
Ara, en la seva nova obra, les absències de les que parla es
converteixen en presències aclaparadores, vives, un monument a
l'amistat. Personatges com Juan Rulfo, Cortàzar, Carlos Fuentes,
Emilio Prados (l'oblidat del 27) o especialment, Herbert Marcuse, per
citar alguns, resten reflectits en aquest sentit, a les seves pàgines.
A l'opinió favorable del mateix Juan Rulfo al seu assaig "Realidad y
estilo de Juan Rulfo", respon: "Siempre he creído que se trataba de un
acto de auténtica y profunda humildad; siempre he creído que Juan
Rulfo, uno de los escritores más sabios de nuestro tiempo en cualquier
lengua, pensaba que lo suyo era un don... ".
Amic dels seus amics, no calla allò que no vol callar i ens retrata
Octavio Paz ("profundamente antiespañol" i "venenosamente
anticomunista" –estem parlant dels anys 50-) com "uno de los hombres
de mayor vanidad baboseante que haya conocido en mi vida. Pretencioso,
grosero y mal educado".
Altres que no es lliuren de la seva observació crítica: Álvaro Mutis,
Felipe González o l'actual César Alonso de los Ríos.
Una atenció especial rep la seva tasca docent a la Universitat de
Califòrnia San Diego, la secció hispànica de la biblioteca la qual va
iniciar. Allà viu moments fonamentals en la història recent: la lluita
universitària contra la guerra de Vietnam, l'inici del moviment
"chicano", del que es converteix en valedor o les dificultats per
aconseguir la convivència amb el moviment afroamericà dels Panteres
Negres. Moments que viurà intensament en estreta col·laboració amb el
matrimoni Marcuse o Àngela Davis.
Impressiona l'ésser humà contingut en el recipient Carlos Blanco
Aguinaga. De la seva asistència al Chicano Moratorium del 29 d'agost
de 1970, on es denunciava el fet de que sent només el 6 % de la
població, representaven el 20 % dels morts a la guerra imperialista de
Vietnam, em quedo amb la reflexió que es fa davant l'expressió
d'impotència d'un alumne seu -"Pero, profe, look around (mira a
nuestro alrededor), ¡cómo vamos a ganar nada si somos puro lumpen!"-:
"Curioso cómo, con todo lo que ocurrió aquel día y con lo larga que es
toda mi vida, se te queden frases sueltas de gentes de bien que pueden
revelar emociones importantes de momentos que te han hecho ser quien
eres".
