Un article de Luís Juberías
El procés de la Revolució Ciutadana de l'Equador és una rara avis en molts aspectes: entronca amb un moviment social a finals dels 90 que va ser capaç de derrocar governs aprofitant les contradiccions entre l'Assemblea Nacional i la Presidència; un ministre dimissionari que vertebra l'alternativa política i esdevé president; i també pel fet de ser un país amb un estat històricament deficient triturat pel neoliberalisme i dependent de la renda petrolera (40% del pressupost gubernamental). Tots els processos polítics i socials ho són d’excepcionals, en tant que trajectòries úniques i contingents. Estudiar les seves peculiaritats i trajectòries és apassionant.
No obstant, em permeto aquí una provocació: invocar el seu caràcter universal, allò que ens interpel·la i sedueix d'una manera intensa i diferent de com ho fan altres experiències revolucionàries del Tercer Món.
En primer lloc, l'experiència revolucionària a Equador certament és una extensió i condensació del procés politic regional latinoamericà de construcció d'alternatives al neoliberalisme, una experiència valuosa pel món que resisteix al capitalisme financer i vol obrir una perspectiva postneoliberal. És extensió dels processos polítics de reacció al neoliberalisme que es van iniciar amb l'impuls d'Hugo Chávez a Venezuela, però també dels governs del PT al Brasil. En ser una de les darreres expressions (2006) és també condensació de moltes de les seves virtuts i limitacions.
a) Són virtuts d'aquestes experiències llatinoamericanes: a) la construcció d'amplis blocs sòcio-polítics en base a projectes nacionals democràtics interclassistes antineoliberals i antiimperialistes; b) nou constitucionalisme postneoliberal i construcció de democràcies participatives, perspectiva ecologista, reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat i dels drets humans; c) la seva concepció de procés regional llatinoamericà per resistir la intervenció imperialista nordamericana i per cercar una millor posició en la seva inserció a l'economia mundial; d) construcció d'estats més eficaços, que intervenen en l'economia i adopten mesures socialitzants per garantir drets bàsics
Les seves limitacions passen a) pel protagonisme de l'estat, dirigit de manera presidencialista, com a agent i eix del canvi; b) convivència amb la oligarquia que veu limitat i intervingut el seu poder parcialment; c) desenvolupisme depredador del medi ambient i/o adopció del fetitxe de l'economia del coneixement,així com inserció en l'economia global capitalista, principalment com a exportador de primeres matèries.
En segon lloc, a més, l'experiència equatorina anticipa- i connecta- amb fòrmulacions polítiques utilitzades per estrats mitjans urbans en els moviments democràtics que estan essent una resposta a la gestió de la crisi del capitalisme financer en benefici de les oligarquies financeres. En aquest sentit recupera del caràcter subversiu dels conceptes de ciutadania i democràcia. Per uns connecta amb amb una realitat nova i la superació de vells esquemes, per d'altres simplementpent es tracta d'una reconnexió amb la vella tradició democràtico-republicana, un cop finalitzada l'anomalia històrica que va suposar la Guerra Freda.
Avui l'internacionalisme pren una nova dimensió, en tant que les experiències es fan més properes. Les polítiques d'austeritat i el xantatge amb el deute públic, utilitzats en el Tercer Món les darreres dècades, s'utilitzen avui a les perifèries metropolitanes (i fins i tot als propis centres). A Equador es van treure els banquers del control de l’estat, van fer una auditoria del deute i una gestió de la recompra del deute per aturar l'especulació i la sagnia del servei al deute-. El missatge que arriba des d'Equador ens interpel·la: si allà van poder, això vol dir que SÍ QUE ES POT.
