En un recent discurs als seus súbdits, el rei Guillem Alexandre va comunicar al poble holandès un missatge procedent del Govern: l'Estat del benestar del segle XX ha arribat a la seva fi, en el seu lloc està emergint una "societat participativa" en la qual tothom ha de responsabilitzar-se del seu propi futur i ha de crear les seves pròpies xarxes socials i financeres de protecció, amb menys ajuda del govern nacional. Tots sabem el que això significa: menys escola pública, menys salut, menys universitat, menys pensions, menys ajuda als més pobres i més privatitzacions, més austeritat, més impunitat per als rics.
Amb aquest pervers eufemisme se’ns estava advertint que l’oligarquia imperialista està completament disposada a portar fins al límit la seva política neoliberal i acabar amb tota idea de polítiques socials. La crisi és ja només un pretext gastat amb el que se segueix justificant un atac sistemàtic a la Classe Treballadora. Estem assistint al desenvolupament d’un pla neoliberal per acabar amb la sanitat i l’educació públiques, per abandonar en la misèria la gent gran, per empobrir àmplies capes de la població i abocar la majoria de la Classe Treballadora a l’atur i la desprotecció social.
Ho volguem o no, la Classe Treballadora de tota Europa tenim al davant una realitat indefugible: la socialdemocràcia ha fracassat, l’Estat del Benestar, ara amenaçat, mai ha estat res més que un somni, l’única alternativa al capitalisme és el socialisme. No hi ha res, doncs, que poguem fer per salvar la vella societat que s’enfonsa, el que cal és ser valents per caminar cap a la superació de l’actual sistema econòmic. Els i les comunistes volem molt més que l’Estat del Benestar que mai vam tenir. No volem ja polítiques socials caritatives, exigim polítiques socialistes, que fiscalitzin als qui més tenen i redistribueixin la riquesa per a la majoria.
En aquest context cal reconèixer que, malgrat ser repugnant per a qualsevol persona amb una mínima consciència social, el discurs de Guillem Alexandre conté alguns elements de veritat aterridora. L’Estat del Benestar ha arribat a la seva fi, en el seu lloc està emergint una societat (més injusta i menys democràtica) en la qual tothom ha de responsabilitzar-se del seu propi futur i optar entre el silenci de l’esclavitud o la veu de la revolta.
