per Laura R. Sigüenza
Durant els últims anys són molts els espais de lluita en els quals he pogut participar, alguns més dinàmics i il.lusionadors que d’altres. La Plataforma d’Afectats/des per la Hipoteca n’és un, i amb diferència, el més emocionant i difícil de definir.
Si bé el 15M va ser la combustió espontània de la societat davant la crisi econòmica, política i de valors que estàvem patint, la PAH és l’arbre de tronc fort que neix de les cendres del moviment dels indignats. És l’escola on aprendre el concepte de col.lectiu, de lluita, de solidaritat, on desintoxicar-se de l’egoisme i l’individualisme hegemònics. La PAH és retrobar-se amb un sentiment que uneix molt més que qualsevol altra cosa: sentir-se part d’una comunitat de persones amb qui comparteixes uns interessos, una cultura, una mateixa condició d’oprimits. Tornem a intuïr qui som després de dues dècades de conciències narcotitzades, on hem deixat de ser subjectes de canvi per esdevenir subjectes de consum, una metamorfosi que ens ha impedit veure i reaccionar a temps a la involució que ara estem patint.
Questionar-se les regles del joc, la propietat privada, el concepte de violència, el propi sistema no és gens fàcil. No obstant, les persones que formen la PAH ho fan de forma contundent, sense hores de discussió al darrere i sense lloc a dubtes. L’explicació sí que és ben senzilla: el sistema econòmic i polític els ha girat l’esquena, els ha enganyat, els ha dut al límit de la seva resistència, els ha destrossat psicològicament fins creure que són culpables d’haver de demanar diners, o menjar sempre macarrons de la veïna o cigrons de serveis socials, de viure sense llum, sense calefacció, de veure sortir de l’escola els fills amb les sabates foradades. Alguns no troben la sortida i acaben amb el patiment saltant d’un cinquè pis. D’altres s’apropen a una assemblea d’afectats i afectades en la seva mateixa situació i el terror que sentien, de sobte esdevé esperança.
La PAH ha aconseguit alló que semblava impossible no fa gaire temps: identificar perfectament l’enemic. L’enemic és el sistema econòmic, que el formen bancs, que tenen oficines on una persona amb noms i cognoms amb qui existia una relació de confiança mentre les condicions econòmiques eren favorables, els va convèncer per signar una hipoteca abusiva a la qual ara no és possible fer front. Un sistema econòmic que el sostenen unes elits polítiques corruptes que van legislar una llei hipotecària que protegeix aquests bancs enlloc de protegir el dret constitucional a l’habitatge. Atacant l’enemic des de tots els fronts, la PAH ha posat sobre la taula la vulnerabilitat de les institucions i la capacitat dels moviments socials d’influïr en les decisions polítiques. Denunciant als jutjats (pero aquesta llei hipotecària els desampara judicialment), fent peticions als governants (sense resposta), manifestant-se (essent reprimits o ignorats), paralitzant desnonaments (essent de nou reprimits), recollint signatures i presentant una Iniciativa Legislativa Popular (rebutjada) i finalment, l’escratxe, trencar la baralla amb la convicció de tenir la raó i haver esgotat totes les vies possibles. Així es crea el poder popular i així neix el “sí se puede”.
És difícl definir la PAH, però més difícil és entendre com ha pogut resistir els atacs externs i les tensions internes que existeixen a tota organització. La PAH és imPAHrable i en la meva humil opinió, poder tastar el gust de la victòria ha estat la clau. El mèrit d’aquestes victòries és la lluita col.lectiva per casos individuals. La motivació per apropar-se a una assemblea sempre és individual. Alló veritablement revolucionari és veure com aquesta motivació individual acaba convertint-se en conciència col.lectiva amb el pas del temps i poder comptar amb persones que ja van guanyar la seva batalla però continuen organitzades, acompanyant altres afectats, animant, assessorant i lluitant amb la resta colze a colze.
De la revista
RevolucióEtiquetes de comentaris: PAH
