per Manuel Delgado
El passat dilluns 31 de març, vaig anar a declarar a l'Audiència Nacional pel tema dels fets al Parlament de Catalunya el juny de 2011, quan la gent del 15M va decidir traslladar la seva protesta a les portes del Parlament de Catalunya, amb motiu de la sessió plenària que havia d'aprovar els pressupostos de 2012.
El que vaig donar és el meu testimoni del que havia vist aquell matí, sobre tot la meva sorpresa davant que els parlamentaris es veiessin forçats a entrar de peu a la seu parlamentari sense cap protecció, travessant una munió de manifestants que acabaven de ser víctimes de diverses càrregues policials. També vaig explicar que no vaig veure cap acte de violència i que si algú protegia als parlamentaris eren els propis manifestants, dels que vaig recordar els seus crits de "no els toqueu, no els toqueu!". Em va semblar clar—i així ho vaig compartir— que si els manifestants haguessin estat tan violents com se'ls acusava, haguessin massacrat literalment a uns polítics que semblava que haguessin estat llençats allà deliberadament per a que una massa ferotge els fes bocins.
Vaig explicar que si estava allà era perquè el grup de recerca que coordino fa anys que fa un seguiment exhaustiu de totes les deambulacions rituals que es produeixen a Barcelona. No sols civils, sinó també religioses, festives, esportives, etc. En aquest sentit vaig explicar que teniem fitxes de totes les activitats d'aquesta mena que s'havien produït a Barcelona entre 1951 i 2000, una feina arxivística i hemerogràfica immensa que ens havia servit per fornir Carrer, festa i revolta. Els usos simbòlics de la trama urbana a Barcelona (1951-2000), un projecte patrocinat per l'Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya i que va publicar el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya el 2004.
Es d'aquest material que em vaig permetre oferir al tribunal un cas ben interessant. Es tracta de la manifestació que Convergència i Unió va convocar a les portes del Parlament, bloquejant-lo, per donar suport al aleshores President de la Generalitat, Jordi Pujol, amb motiu de l'afer Banca Catalana. Va ser el 30 d'octubre de 1984. Vaig aportar un full de La Vanguardia de l'endemà, on es relataven els fets.
El més significatiu pel cas és que, en aquella oportunitat, els manifestants van assetjar de manera en extrem agressiva als parlamentaris del Partit Socialista que, en sortir, va ser escridassats —amb crits de "Mateu-los, mateu-los!". Segons La Vanguardia van ser Pasqual Maragall, Anna Balletbó i, sobre tot Raimon Obiols els que van rebre més insults. El cotxe d'aquest darrer va ser saccsejats. La situació va ser extremadament tensa i sols la presència d'un centenar de mossos d'esquadra. va evitar mals majors.
En fi, que em va semblar interessant evocar allò, per si el tribunal volia tenir en compte aquest precedent d'assetjament de parlamentaris catalans per part de manifestants violents.
Del
bloc de Manuel DelgadoEtiquetes de comentaris: Democràcia, Justícia, Manuel Delgado, parlament
