Text de la conferència de Joan Josep Nuet, secretari general del Partit dels i les Comunistes de Catalunya i coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa, al Col·legi de Periodistes de Catalunya el passat 9 de setembre de 2014.
La tardor de l’any 2014 serà protagonitzada per l’acceleració de la crisi política del model de la segona restauració borbònica que esdevé de forma clara a partir de la primavera del 2010.
Sabem que les forces polítiques, econòmiques i socials que intenten preservar el model d’acumulació i domini sorgit de la Transició del franquisme a la democràcia tenen encara una enorme capacitat de resistència i d’hegemonia de pensament, però ara és el moment de treballar per configurar una nova correlació de forces que possibiliti la resistència i la victòria dels interessos populars.
Les conseqüències de la crisi econòmica, amb les seves accions de despossessió massiva, la crisi de la Monarquia i el sistema dinàstic de partits, així com les repercussions dels cassos de corrupció com “Pujol” i d’altres, afegiran als esdeveniments del 11 de setembre i 9 de novembre un rerefons transcendent enmig d’un cicle electoral de canvi que ha de representar una derrota de les dretes (o no) al llarg del 2015.
Aquesta derrota electoral-institucional de les dretes és necessària perquè els recursos públics gestionats en mans conservadores estan sent d’una banda utilitzats de forma sistemàtica i planificada per enfortir els seus aparells ideològics i polítics (amb corrupció inclosa) i per altra s’acaben privatitzant els espais i serveis públics indispensables per a la tasca socialitzadora del pensament d’esquerres que pensa i repensa les necessitats col•lectives i la cultura del bé comú.
Les relacions laborals i la força del treball ja mereixerien una preocupada reflexió a part, per la consolidació de la desocupació, la precarització, la pobresa i la pèrdua generalitzada de drets de forma ja permanent (i no momentània com encara fins ara s’afirmava) com a característica de la pretesa sortida de la crisi.
No estic plantejant la reedició del Govern d’Esquerres a Catalunya, o un Govern del PSOE a Espanya amb suports de l’esquerra real. Les experiències del passat han mostrat totes les seves limitacions,. Ara cal un govern de la gent per la gent, superant la vetusta dinàmica dels partits que fins ara han estat el pal de paller del sistema dinàstic i on hem d’incloure al PP, al PSOE, a CiU i a les falses alternatives del propi sistema perquè res important canviï, UPyD i C’s.
Hi ha una altra raó necessària per urgir un canvi d’orientació: ens estem quedant sense país; país entès com a projecte col•lectiu que identifica uns béns materials i un projecte social i ambiental de convivència pensat per (a) la majoria de la ciutadania. La crisi està sent utilitzada per canviar el model social i ambiental, també per a una involució democràtica i del model d’Estat que coneixíem fins el moment. Tot indica que la Catalunya, l’Espanya i l’Europa que es projecten res tenen a veure amb els ideals de justícia, llibertat, igualtat i sostenibilitat pels quals van lluitar i van morir els nostres avis i els nostres pares i mares.
Ara fa un any i en aquest mateix lloc llençava la proposta d’una República Catalana com a proposta de Nou Federalisme i afirmava que:
“Catalunya ha de poder decidir lliurement i democràticament llur encaix com a poble amb d’altres pobles d’Espanya i Europa, però com molt bé afirmava el federalista i republicà Pi i Margall: “Entre sobirans només hi pot haver pactes”. Per tant cal dir que igual que dibuixem noves perspectives socials i democràtiques per al nostre poble, és evident que aquest anhela també un nou marc de convivència amb d’altres pobles veïns. I si la restauració borbònica ja no és garantia de desenvolupament social i democràtic, tampoc el marc de l’Estat de les Autonomies ho és de la dimensió nacional de Catalunya. Estic convençut que a Catalunya les esquerres socials i polítiques podem articular una proposta popular que, des d’una República Catalana per a la majoria social del país, obri un nou marc social i polític. També estic convençut que aquesta República Catalana pot establir un nou marc de convivència amb els pobles d’Espanya i influir i aportar una redefinició radical de l’actual procés d’integració europeu.”
La crisi política, una oportunitat per fer net amb el sistema polític sorgit de la Transició. Felip VI i Jordi Pujol
Els casos generalitzats de corrupció corrouen als partits del sistema, al PP a Madrid, Balears, València, Galícia amb Gurtel i Bárcenas; al PSOE amb Pretòria, Mercuri i els ERO d’Andalusia; i CiU ja acumula els casos Treball, ITV, Palau i ara el cas Pujol.
La crisi dels partits dinàstics és la crisi de la Monarquia Borbònica, i la crisi del sistema polític, econòmic i territorial dissenyat al 1978 basat en oblits i silencis còmplices. Es va sacrificar la memòria; es va dissenyar un sistema polític-electoral bipartidista (amb la participació de PNB i CiU); es va desenvolupar un sistema de finançament de partits basat en la corrupció i l’espoli dels béns públics; la cultura especulativa i rendista va substituir bona part de la cultura productiva i el desenvolupament irracional va urbanitzar i cobrir d’infraestructures innecessàries part del nostre territori amb la seves conseqüents corrupteles.
La Monarquia com a garant del sistema. Com afirma el constitucionalista Javier Pérez Royo, el poder constituent a Espanya mai s’ha estès a la institució monàrquica. La Monarquia ha estat sempre un element previ i indisponible per al poder constituent. Abans de 1931 a Espanya no hem tingut un estat constitucional, sinó una monarquia espanyola acompanyada d’una Constitució. Tal i com ell encertadament assenyala, allò que dificulta la supervivència de la monarquia no són tant els errors que aquesta hagi pogut cometre (evidents en el darrer període), sinó l’esgotament del sistema polític amb el qual es va fer la Transició, dissenyat per garantir l’assentament de la Restauració. L’objectiu era la Restauració i per això el tipus de democràcia feble que es va dissenyar estava al servei d’aquesta.
L’exercici del poder constituent del poble espanyol el 1978 va comportar que la Monarquia no va poder sotmetre’s a discussió, només es van poder prendre decisions sobre la seva configuració constitucional.
El text aprovat per les Corts va ser sotmès a referèndum el 6 de desembre de 1978, però no per exigència del propi constituent, sinó perquè el text constitucional tenia el seu origen en la Llei per a la Reforma Política, que havia estat aprovada com a Llei Fonamental del Règim de Franco, i la seva derogació o reforma exigia referèndum. El referèndum del 6 de desembre de 1978 va ser un acte de liquidació de les Lleis Fonamentals, però no de legitimació de la monarquia. Comportava la incorporació de la monarquia a la fórmula de govern que la Constitució establia, però no era aquesta incorporació el que havia estat objecte del debat constituent i el que específicament es sotmetia a referèndum.
La Monarquia, el sistema polític i el model econòmic han esdevingut un tot i ara tot això està en crisi i és qüestionat.
Avui sabem, a partir de les evidències, que com a mínim el PP, el PSOE i CiU han fruït de sistemes de finançament irregular i il·legal que els han permès mantenir la cursa electoral els darrers 35 anys, ajudats per una Llei Electoral feta a mida del bipartidisme com a sistema de repartiment del poder que penetra els poders executiu, legislatiu i judicial.
Avui sabem que en anar-se perdent la força unificadora de la doctrina de la Transició (basada com hem dit en el silenci de la complicitat compartida i en l’opacitat davant l’opinió pública no trencada generalment pels mitjans informatius) anem coneixent episodis sinistres, com per exemple el finançament irregular de la campanya a favor de l’OTAN del PSOE, les xarxes mafioses i corruptes del PP, el finançament de l’operació reformista de Miquel Roca i darrerament la veritable història de la família Pujol.
Els casos de corrupció i l’aplicació sistemàtica de les portes giratòries dins de Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya ja són una evidència en aquest moment. L’únic impediment que aquets afers i d’altres del PP acabin amb judici, condemna i presó és la colonització partidista i la falta de democratització del sistema judicial del nostre país, on els jutges que s’atreveixen a qüestionar la impunitat del franquisme, les xarxes de corrupció entre empresaris i polítics o els negocis de la Família Reial són demonitzats, vetats o sancionats pel propi poder judicial o pels potents mitjans de comunicació de la dreta extrema que crea les condicions d’aïllament social.
El cas Pujol està fent molt de mal a Catalunya i l’hem d’utilitzar per no tornar a cometre com a societat els mateixos errors un altre cop. Per l’assimilació que es va fer des de les institucions governades per CiU i per la societat civil construïda al voltant del discurs i els recursos de la dreta nacionalista de que CiU, Pujol i Catalunya eren la mateixa cosa, es va construir un model de país i de societat que, a canvi d’un increment de l’autogovern, reproduïa un model econòmic, polític i cultural profundament conservador. Tor això amb el suport del PP i PSOE, que obtenien els compromisos d’estabilitat, complicitat i governabilitat que CiU els oferia a Madrid i Europa, com els pactes de la Transició estipulaven.
Tot això s’ha acabat, i encara que l’estratègia de la família Pujol sigui la contaminació de proves defensant el secret bancari – aquell que permet rentar i blanquejar els beneficis de la prostitució, la droga, l’extorsió, el crim organitzat i la corrupció en paradisos fiscals – el referent polític i moral del model de nacionalisme conservador que representa Pujol i CiU estan esgotats. Que la dreta de Madrid i la caverna comunicativa no canti, però, victòria: Pujol és un dels seus, com molt bé assenyalava el diari ABC el 1985 anomenant-lo “espanyol de l’any”, perquè Pujol i CiU formen part d’aquest passat i les formes de robar de Pujol o Bárcenas s’assemblen com dues gotes d’aigua.
Així doncs el futur de Catalunya no pot passar per CiU, com evidentment no passa pel PP o pel PSOE de l’article 135 de la Constitució i la negativa al dret d’autodeterminació. No és possible pensar que CiU lideri res: ni la sortida a la crisi ni el dret a decidir ni res liderat per CiU ha de comptar amb forces socials i polítiques d’esquerres, que quedarien contaminades per un model caduc, fracassat i corrupte.
Cal un nou començament, amb forces socials i polítiques i ciutadania crítica emergent de l’experiència de la crisi i del fracàs del model de la Transició, i de cap manera ajudar i mantenir un model corrupte que gesticula sobre la consulta del 9N per procedir al mateix temps a la privatització de la salut i l’educació, a votar les reformes laborals o a posar com a model l’estat sionista d’Israel. L’esquerra que justifica o participa en aquesta agonia queda contaminada per construir un projecte alternatiu de país.
Cal un nou país en una conjuntura de sortida de la crisi i amb una visió ampla de Catalunya, Espanya i Europa
La desacceleració de l’economia alemanya en el segon trimestre d’aquest any ha resultat força important: el retrocés del PIB ha arribat al -0,2%. Itàlia ha entrat de nou en recessió (també amb un -0,2%) i França ha enregistrat un creixement zero que difícilment serà superat amb l’expulsió del Govern del sector d’esquerres del PSF que qüestionava les polítiques d’austeritat. Les xifres de l’Eurozona són calamitoses i van en contra de totes les previsions oficials del FMI, la OCDE, i la Comissió Europea, que anunciaven una reactivació econòmica que no s’està produint.
Aviat, com sostenen economistes com Gabriel Flores i Vicenç Navarro, i seguint aquestes dades i d’altres que afecten a les economies emergents com a gran part de les economies de la OCDE ,les previsions de l’economia mundial que assenyalaven una acceleració del creixement el 2015 respecte al 2014 seran corregides a la baixa. L’Eurozona previsiblement no superarà el baix i precari creixement actual. Tot apunta, també en l’economia espanyola que ara ha crescut un 0,6%, que el creixement econòmic del 2015 serà igual de mediocre que el del 2014 i més reduïts els dos del que es preveia fins ara. Ni tan sols podem excloure un menor creixement el 2015 que el 2014.
Podríem estar entrant en una nova fase recessiva que, si es produeix, seria la tercera en cinc anys i reforçaria la percepció de la continuïtat de la crisi que el Govern de Rajoy intenta negar a base de propaganda. La desacceleració de l’activitat econòmica a l’Eurozona encara representa una robusta tendència objectiva i en el millor dels casos un baix i precari creixement econòmic.
Això seguirà provocant l’augment de la pobresa i l’exclusió social al conjunt de l’Eurozona (que seguirà afectant especialment als països del sud). No és només a causa de la falta de creixement. Sinó també de les polítiques d’austeritat i devaluació salarial que, a més d’impedir un creixement suficient i de qualitat, pretenen seguir afavorint una redistribució de rendes i de patrimonis que perjudica a la majoria de la societat i intenta paralitzar una contestació i mobilització social clau per aconseguir una alternativa d’esquerres a les polítiques d’austeritat i de retallades.
Aquestes dades contrasten amb les expressades en el darrer informe mundial del Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD), titulat Sostenir el Progrés Humà, Reduir Vulnerabilitats i Construir Resistències, divulgat el passat juliol. Més de 56 milions de persones van sortir de la pobresa extrema a Amèrica Llatina entre 2000 y 2012. Aquest progrés es el resultat de la combinació a bona part d’aquest subcontinent de creixement econòmic, justícia social i polítiques redistributives, i dels canvis polítics progressistes necessaris per facilitar aquestes accions. Tot el contrari del que està passat a la vella i sabia Europa. Per cert, països tan sospitosos com Argentina o Veneçuela lideren aquets reequilibris redistributius.
Per sortir de la crisi, com afirma l’economista Gabriel Flores, Europa ha de deixar de formar part dels problemes i convertir-se en part de les solucions.
Qui pensi que el debat sobre la independència de Catalunya està al marge i és independent de l’evolució d’aquest tema, o practica l’il·lusionisme polític o utilitza el debat sobiranista com a cortina de fum de les seves veritables intencions.
Les polítiques d’austeritat aplicades de forma avantguardista per la dreta catalana han estat connectades de forma plena amb les mateixes polítiques en la seva dimensió europea, i alhora connectades amb l’acció i el discurs conservador que la dreta espanyola desenvolupava a l’Estat Espanyol. Atacs continuats als drets i les conquestes socials, privatització del sector públic i ampli discurs ideològic per poder desenvolupar en l’ambient propens tot tipus de retallades, privatitzacions, agressions i actes de despossessió generalitzada.
A Catalunya s’ha posat en marxa una acció sistemàtica de canvi de model social i territorial i de desballestament planificat i sincronitzat de l’Estat del Benestar i dels Béns Comuns, que té les seves principals fites en:
1. Desfiscalització progressiva de la hisenda pública i augment continuat del frau i l’evasió fiscal. Suport a directives europees i lleis estatals en la línia de l’estabilitat pressupostària i la consolidació fiscal. Sempre han col·laborat en aquest àmbit PP i CiU de forma estreta. Demonització de la despesa pública i foment de nous nínxols de negoci privat en l’àrea pública. El debat sobre el dèficit fiscal s’utilitza en bona mida (existeix un dèficit real) per ocultar el model classista a l’hora d’afrontar la redistribució de la riquesa.
2. Retallades i privatització descarada del sistema públic de salut.
3. Consolidació del sistema educatiu de la doble xarxa amb un traspàs constant de recursos públics del sistema públic a l’escola privada. Retrocés en el sistema públic d’educació infantil i retallades i privatització de la universitat pública.
4. Degradació i pèrdua d’ocupació pública.
5. Degradació per manca de recursos de la xarxa d’ajuda social amb el seu corresponent discurs de criminalització o banalització dels sectors més necessitats. Feminització de la pobresa i retorn al paper subordinat de les dones com a conseqüència de les retallades al sistema públic de cura dels infants i persones grans.
6. Col•laboració plena de la dreta catalana en les polítiques d’agressió als drets laborals.
7. Agressions al territori. Infraestructures de transport, aigua, energia, turisme i polítiques urbanitzadores entre d’altres.
Cal una nova cultura del territori que implica un procés de reapropiació de les nostres vides, i per tant també dels nostres espais vitals. Que aquesta reapropiació ho sigui en clau d’equilibri i contenció no és una qüestió menor, sinó una necessitat de primer ordre. El control de com han de ser els nostres paisatges quotidians, siguin urbans, rurals o naturals, no pot quedar en mans de les grans corporacions privades. El seu encaix requereix una visió integrada del territori. Aquest s’ha d’entendre com un tot dinàmic i no com una simple agregació de peces aïllades.
És per això que cal una planificació democràtica i participativa que neutralitzi el poder absolut que han tingut sobre el territori i els seus habitants les elits econòmiques. El mateix menyspreu que ha operat en part de la cultura empresarial cap als treballadors i que està suposant la destrucció dels drets laborals facilitant la seva explotació salvatge, o cap als veïns empobrits en barris populars sacsejats per l’especulació immobiliària i ara pel turisme massificat sigui a Barcelona, a la Costa Daurada o a la Costa Brava, ha tingut el seu correlat en l’espoliació i destrucció ecològica del territori. Aquest ha estat vist exclusivament com a contenidor d’infraestructures deutores d’un model expansiu i basat en l’acumulació salvatge de capital en poques mans.
Enfront d’això, l’aliança entre moviment social i ciència ha estat clau per a l’aparició d’una ciutadania més sabia, més participativa, més activa, que vol ser protagonista i intervenir en les decisions sobre les dinàmiques i processos que es volen implementar en els llocs on viuen. En molts casos aquests ciutadans organitzats s’han convertit en els autèntics garants dels interessos de tots i del bé comú, per damunt dels interessos privatius. Experiències de lluita contra la MAT, el fracking, la incineració de residus i els abocadors descontrolats o contra les nuclears i els transvasaments representen un model de país avui indispensable per construir l’alternativa, al costat dels que han lluitat per un sistema de salut, d’educació, d’habitatge o de drets laborals i tenen molt clar quin país volen en aquets àmbits.
El programa mínim per governar Catalunya ha de partir de l’experiència de fracàs de les polítiques d’austeritat i retallades i de l’experiència de la contestació i mobilització ciutadana. Qui s’aferri a les lògiques institucionals dels darrers 30 anys, incloent les del tripartit d’esquerres, s’equivoca.
La crisi del 2008 només pot ser entesa com una conseqüència del domini absolut d’una oligarquia que governa l’economia i la política i amb capacitat comunicativa per emmotllar a la seva voluntat les decisions governatives dels Estats i dels organismes internacionals. La progressiva desregulació dels mercats financers, i la separació creixent entre la producció real i els fluxos de capital convertits a si mateixos en mercaderia, expliquen l’espiral sense límit dels productes financers tòxics i la seva perversa lògica de lucre sense mesura, atrapant a empreses i famílies en la trampa del crèdit sense límits.
El resum de tot plegat té a veure amb la democràcia com mecanisme de control, planificació i proposta per organitzar allò que és de tots i totes, allò públic. Com molt bé afirmava en un article recent Joan Subirats, “la democràcia com a –nou- contracte polític i social”.
Es per això que la democràcia es converteix en el pol, en el vèrtex de resposta a la triple crisi que ens ocupa, econòmica i social, política i de model d’Estat. La resposta als tres reptes és més democràcia, i sense més democràcia cap dels tres reptes té solució satisfactòria per a les classes populars.
Algunes propostes per recordar:
1. Combatre l’estratègia de consolidació fiscal. L’estratègia de consolidació fiscal en forma de severs ajustos pressupostaris, per la seva intensitat i terminis, és contraproduent en termes de demanda agregada i ens ha conduït a un estancament econòmic, clarament inestable. Allò sensat en el marc d’aquesta crisi és mantenir l’estímul de la demanda pública i privada fins que l’economia retorni clarament a la senda de la recuperació i assegurar la sostenibilitat de les nostres finances públiques amb una lluita decidida contra el frau fiscal i amb una reforma fiscal en profunditat.
2. Auditoria pública i ciutadana del deute públic. S’entén deute il·legítim com aquell, d’acord amb el dret internacional, contret per l’Estat, la finalitat del qual és fer front a necessitats de tercers privats (com els bancs) sense relació directa amb l’activitat pública normal de l’Estat. Cal incorporar l’aval de l’Estat a operacions vinculades al deute privat com en el nostre cas el rescat bancari. El 2014 el servei del deute que compromet els pressupostos de l’Estat Espanyol arriba a 36.500 milions d’euros.
3. Reforma fiscal progressiva i lluita contra el frau fiscal. El 72% del frau fiscal el realitzen les grans empreses i fortunes. Del frau descobert, hisenda cobra només un de cada sis euros. Cal una reforma fiscal basada en la progressivitat dels trams de l’IRPF, l’equiparació fiscal entre rendes del treball i del capital, la reforma de l’IVA vinculat a un IVA reduït per productes bàsics, la limitació de bonificacions i deduccions fiscals, implementar nous impostos sobre el luxe, implementar un import sobre les transaccions financeres i un impost sobre la riquesa que superi a l’impost sobre patrimoni i modificar el règim de les SICAV i entitats similars. La reforma fiscal del PP és un engany electoral per beneficiar els rics i per donar “moral” electoral a un electorat conservador del PP en declivi.
4. S’ha d’abordar la implementació d’una fiscalitat verda i una nova organització impositiva que, a part dels objectius de progressivitat, sigui articulada com a federalisme fiscal.
Tenim clarament un problema d’ingressos i no de despeses. La crisi, la desfiscalització dels governs del PSOE i del PP (amb la col•laboració i suport actiu de CiU), el frau i l’economia submergida són la base del problema. Ara hem d’afegir la substitució de deute privat per despesa pública, i per tant, per dèficit i deute públic.
Les polítiques d’austeritat pressupostària representen la destrucció de les conquestes de l’estat del benestar i la creació de condicions per a la privatització dels serveis públics. Es tracta de convertir en mercaderies béns que fins ara no ho eren plenament (només en un àmbit reduït). Amb això es recupera la taxa de guany en determinats sectors on ja, amb una visió estratègica, han començat a operar i posicionar-se les grans empreses multinacionals (Acciona, Ferrovial, OHL, etc.), com en els àmbits de la Llei de Dependència, la gestió d’hospitals i d’altres serveis públics de salut, aigua, residus, transport fins ara públic, etc. Aquestes empreses estan ben acompanyades de fons de capital risc estrangers que, per exemple, estan comprant a baix preu als bancs els pisos desnonats per tornar a ser venuts quan el mercat immobiliari repunti.
Ara és el moment de sumar les experiències socials i polítiques de transformació en noves fórmules que superin el caduc model polític de la Transició. Avui les forces polítiques transformadores, les organitzacions socials i la ciutadania crítica han de donar lloc a noves fórmules polítiques de participació política-electoral lligades a la mobilització i amb voluntat d’alternativa a les institucions.
Les forces polítiques transformadores hem de formar part del corrent de fons de canvi, de forma compartida amb milers i milions de persones crítiques que a les eleccions municipals i generals del 2015 han de derrotar a les dretes a pobles i ciutats i també a les Corts de Madrid.
El Parlament de Catalunya i el Govern del país no són diferents, si som capaços de sumar per guanyar pobles i ciutats i si serem capaços de sumar per guanyar el Govern de l’Estat, hem de ser capaços de sumar per guanyar Catalunya. Guanyem Catalunya ha de convertir-se en una realitat política que completi el cicle electoral de canvi, i ha de començar a concretar-se aviat donades les incerteses del calendari electoral català.
11S i 9N, dues fites claus d’aquesta tardor
L’Onze de setembre de 2014 té la fita d’omplir de gom a gom la Diagonal i la Gran Via de Barcelona amb la V multitudinària des d’arreu de Catalunya.
La consulta del 9N es comença a decidir amb la V de l’11 de setembre per poder decidir el proper 9 de novembre i obrir un procés constituent per decidir quin és el país que volem.
La V ha de ser de tots i totes; per tant, és fonamental el compromís participatiu de la ciutadania que expressi el país confrontat a les retallades i a la corrupció i on creixi l’alternativa que el governi de forma adequada a la majoria social realment existent.
No penso ni tinc cap pla alternatiu a votar el 9 de novembre. Crec que especular amb un fracàs de la consulta és una irresponsabilitat. No imagino tampoc cap fet democràtic que pugui substituir l’opinió ciutadana expressada en una consulta i per això s’ha de deixar clar arreu de Catalunya i fora d’aquí que sense consulta no hi ha res i que l’alternativa a la consulta és la consulta.
Deixeu-me que faci avui una crida a les forces socials i polítiques de Catalunya i a la ciutadania crítica diversament organitzada a teixir aliances i complicitats. Aliances i complicitats entre organitzacions i persones que lluiten contra l’austeritat que ens està destrossant i per la oportunitat i respecte a la lliure decisió del poble de Catalunya sobre el seu futur polític. D’aquest tàndem surt l’alternativa a Catalunya, i amb aquest tàndem hem d’operar a la resta de l’Estat espanyol i Europa per trobar les complicitats que ens possibilitin el present i el futur com a societat plena.
Del govern del PP només podem esperar que sigui derrotat: ni les raons ni el diàleg poden estovar la dreta extrema que representa. I aquest és un objectiu polític paral•lel al de la llibertat del poble de Catalunya i una contribució indispensable al conjunt dels pobles d’Espanya i Europa.
La vicepresidenta del Govern del PP Soraya Sáenz de Santamaria ja ho ha deixat clar, d’una banda la democràcia està restringida a la seva interpretació de la Constitució del 78 – “fora de la Constitució no parlem de democràcia” – i per l’altra els garants d’aquesta lectura són “els dos grans partits”, en referència al PP i al PSOE. El Tribunal Constitucional, respecte a la lectura de la llei catalana de consultes i el decret de convocatòria de la consulta, simplement aplicarà de forma displicent aquesta consigna.
Sobre les intencions del Tribunal Constitucional vull recordar les posicions d’Esquerra Unida i Alternativa quan va produir-se la sentencia de juliol del 2010 sobre l’Estatut i les del grup parlamentari de l’Esquerra Plural sobre aquest òrgan.
D’una banda dèiem el juliol del 2010 que el TC no té legitimitat democràtica perquè, en el seu moment, van saltar-se tots els requisits per a la seva renovació. Però sobretot perquè la seva composició obeeix a una tendència viciada pel bipartidisme, que es reparteix bàsicament entre PP i PSOE el nomenament dels magistrats, i per una realitat en què només els poders centrals de l’Estat hi estan representats, no pas els poders locals ni els autonòmics.
L’Esquerra Plural (IU,ICV-EUiA,CHA) ha afirmat i recordat al Congrés del Diputats en el debat sobre el TC citant a un dels pares de la Constitució del 1978 en nom llavors del PCE-PSUC, Jordi Solé Tura:
“Hem creat un organisme que no ha estat elegit per l’electorat, que no és directament controlable, que té una duració en quant a l’exercici dels seus càrrecs per part dels jutges molt superior al d’una legislatura, de manera que podria perpetuar majories no existents, que se situa per sobre de l’electorat i podria acabar invalidant la mateixa activitat del Parlament… Em sembla absolutament contrari a la filosofia de la Constitució que aprovem, que diguem aquí que, efectivament, el centre de gravetat no se situarà allí on han dit els milions d’electors, sinó que se situarà en un tribunal incontrolable”
Dit això el 19 de setembre de 1979, en el Ple del Congrés que debatia les esmenes introduïdes pel Senat a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional.
També és una posició de l’Esquerra Plural apuntar les:
“deficiències de l’article 159 de la Constitució respecte al nomenament dels dotze magistrats del Tribunal Constitucional. La interpretació i execució d’aquesta norma s´ha convertit en un reforçament dels criteris i mecanismes bipartidistes de repartiment, bàsicament entre PP i PSOE dels magistrats que accedeixen al TC, i la pluralitat d’institucions que representen la plurinacionalitat real d’Espanya està vetada en la seva participació real.
La interpretació i execució d’aquest article de la Constitució ha permès que avui la composició del TC obeeixi més a criteris partidistes que a mèrits professionals, com un únic expert en Dret Constitucional i amb currículums de dubtosa trajectòria jurídica especialitzada davant dels reptes dogmàtics als quals el TC està sotmès.
Els aspectes de renovació (o més ben dit la falta de renovació) se sumen al dilatat període en el càrrec i a les mes que dubtoses maniobres de recusació que han ennuvolat el prestigi del Tribunal.
Per tot això podem afirmar que els reptes als quals s’enfronta el TC al nostre país no poden ser resolts ni amb improvisació sense Projecte Constituent de fons ni amb regressions a la mida d’una lectura constitucional que ens retrotrau a períodes anteriors a 1978.
A la passada legislatura el Partit Popular des de l’oposició va intentar i va aconseguir utilitzar al TC com a ariet contra una lectura federalitzant de la Constitució de 1978 en el tràmit de l’Estatut de Catalunya, que evidentment no van aplicar-se, i ens n’alegrem, a d’altres textos estatutaris semblants.
Sense entrar en la campanya prèvia d’assalt contra aquest text estatutari per aconseguir un grapat de vots sembrant la discòrdia i l’enfrontament entre els pobles d’Espanya, la sentència del TC contra l’Estatut referendat pel poble de Catalunya està en l’origen del conflicte de legitimitats que llavors es va produir i que avui persisteix.”
Només afegir a aquest anàlisi de l’Esquerra Plural que avui el debat a Catalunya és el d’expressar, sí o sí com a poble, la voluntat sobirana d’autodeterminar-se. I que l’únic debat que sí s’està disposat a fer no és el d’emprendre o no aquesta acció, sinó el de cercar les formes i les condicions polítiques que dotin a l’acció de plenes garanties democràtiques.
Esquerra Unida i Alternativa va acordar a la seva Conferència Política d’octubre del 2013 proposar a les esquerres socials i polítiques catalanes:
“concretar una Via Federal de Lliure Adhesió com a República Catalana per a la majoria social del país, que obri un nou marc econòmic, social i polític, com a forma de concretar les aspiracions de la Nació catalana en connivència amb la resta de pobles d’Espanya. Aquesta República Catalana ha d’establir un nou projecte de convivència comuna amb els pobles d’Espanya. La relació entre la República Catalana i la República Federal Espanyola ha de basar-se en la lliure adhesió en el marc d’una República Federal… defensem la necessitat d’un procés constituent per avançar cap a un model federal d’Estat plurinacional, pluricultural, plurilingüe i republicà, on els pobles puguin decidir lliurament el seu encaix polític.”
Un Procés Constituent per a una República Federal Plurinacional
Ja hem assenyalat que els pactes de la Transició de 1978 han esgotat el seu impuls; és el moment d’afrontar la crisi econòmica, política i de model d’estat retornant la veu i el protagonisme a la ciutadania.
L’única solució per afrontar els reptes de construir un nou projecte de país és la de no tenir por a la democràcia, i apostar de forma radicalment decidida per un procés que doti de més poder polític l’únic sobirà realment existent al nostre país, el poble.
Un procés constituent per construir noves bases econòmiques, polítiques, socials i territorials sobre les quals assentar un projecte comú de convivència entre pobles lliures i iguals. Aquest projecte ha d’estar basat en el respecte veritable als drets humans, alguns d’ells esmentats a la Constitució del 78 i a l’Estatut del 2010, però malauradament no exercits ni respectats en la pràctica, com el treball, la salut, l’educació, l’habitatge, la llibertat d’expressió i manifestació, la participació política o la lliure determinació dels pobles.
Un nou procés constituent que ja ha començat i que no pot ser restringit a una simple reforma constitucional, i molt menys a una reforma constitucional cosmètica i limitada.
La crisi ha revelat la profunditat dels problemes que ens afecten, una vegada la política s’ha agenollat davant els poders econòmics capaços avui de determinar tots àmbits de la nostra vida i de supeditar l’interès col•lectiu i el bé comú al lucre d’elits restringides que decideixen per tots.
El comandament i la planificació de recursos i sectors estratègics de la nostra economia, la superació de les limitacions de lleis electorals i sistemes bipartidistes de repartiment dels poders públics, la privatització de drets i serveis públics com l’habitatge, la salut o l’educació, per no parlar de l’energia, l’aigua o el sol, ens indiquen que, per poder reconstruir aquest projecte comú que fa aigües per diferents vies, són els interessos dels diferents pobles els que han de protagonitzar l’agenda i les propostes de solució.
Un procés constituent al nostre entendre és un procés federatiu i republicà. República entesa no només com un canvi democràtic del cap de l’Estat, sinó com poder ciutadà organitzat al servei del bé comú.
El projecte federal no solament significa descentralització administrativa i respecte i suport al poder local dels ajuntaments, significa una nova organització política comuna sobre noves bases cooperatives amb respecte a la lliure decisió dels pobles.
Un projecte federal fa una proposta positiva de nova relació entre els diferents pobles d’Espanya i té en compte un canvi necessari en la construcció europea, una nova oportunitat que faci que la cooperació comporti moltes més avantatges que l’allunyament o l’enfrontament. No esperem que això ho facin les dretes: si aquestes lideren el procés el fracàs i l’enfrontament està servit.
A Catalunya s’obre a la tardor un moment polític que ni la dreta nacionalista i conservadora catalana ni la dreta nacionalista i conservadora espanyola poden protagonitzar si volem fer prevaldre els interessos populars. Les dretes que tant han coincidit en el model de les retallades i l’austeritat no poden liderar a Catalunya ni a la resta de l’Estat Espanyol les opcions de construcció del nostre nou model de convivència. Són les esquerres, els moviments socials i la ciutadania crítica els que en un marc constituent han de presentar una alternativa sòlida que doti de capacitat real de decidir als pobles i que al mateix temps plantegi una proposta comuna.
Aquest nou marc constituent és el que pot generar el nou país en el que valgui la pena viure i pel qual valgui la pena lluitar, en funció de les persones que l’habiten i no en funció de les grans fortunes i les seves marques polítiques. La ciutadania ja no espera i ha començat a protagonitzar el canvi.
Guanyem el futur del nostre país. Guanyem Catalunya.
Moltes gràcies.
Joan Josep Nuet
www.nuet.cat
