Tamaia Dones contra la Violència compleixen quinze anysPer Lucía FloresEs van posar en marxa a principis dels anys noranta, conscients de la preocupant manca de recursos de les dones que patien situacions de maltractament. Ara,Tamaia torna a les pàgines de l’Avant amb dues fites per celebrar: els seus primers quinze anys d’existència i la publicació de Ni príncipes ni perdices. Set històries de dones que diuen prou. D’aquestes i altres coses parlem amb Beatriu Masià, fundadora i codirectora de Tamaia, que afirma amb contundència que hi ha un dia desprésQuin és el perfil dels professionals que treballen a Tamaia?
És molt divers. Tenim en comú una formació específica en matèria de violència contra les dones. Hi ha gent del camp de la psicologia, de l’educació social... És important dir que el problema de la violència es va començar a tocar des de la preocupació dels grups de dones, i després des d’una perspectiva de la intervenció social. D’alguna manera, els psicòlegs no se n’han començat a preocupar fins ara. El fet de ser psicòleg, sense cap altra formació específica, no capacita. És important destacar que des de l’àmbit social és des don s’han començat a treballar tots aquests temes. Per tant, nosaltres, coherents amb aquesta idea, no demanem perfils específics, sinó una formació específica.
El que sí que cal, imagino, és una qualitat humana especial, d’entrada, molt empàtica.
És necesari estar sensibilitzat amb els temes relacionats amb el gènere, amb les dones i amb el feminisme. Sense el feminisme, sense les organitzacions de dones, aquest tema no seria on és. En un moment en què els recursos es diversifiquen i entren altres intervencions professionals, no hem d’oblidar que les aportacions més interessants es fan des d’aquesta percepció de les anàlisis de gènere i el pensament feminista.
En aquests quinze anys, s’ha avançat el que calia? És suficient?
Hi ha diferents lectures, però és evident que s’ha avançat. Fa quinze anys era impensable tenir una llei específica contra la violència de gènere com la que es va fer al 2004. Era impensable que entrés al Parlament de Catalunya una futura llei per als drets de les dones front a la violència masclista, amb el consens de tots els grups parlamentaris. Hem avançat, d’una banda, en el tema legislatiu, la qual cosa no vol dir que sigui suficient, però aquestes lleis han ajudat a donar una percepció diferent del problema. Ara, el problema ha sortit de l’esfera privada. Una altra cosa és com el tracten els mitjans de comunicació. Les dones, ara, saben que tenen més possibilitats que fa quinze anys, i que poden demanar ajudes, tot i que és cert que són desiguals i no estan ben repartides en el territori.
Les traves burocràtiques poden fer enrere una dona en un procés de denúncia o separació?
Pot continuar passant. Hi ha jutjats més eficaços que d’altres, i moltes vegades també depèn de les persones. Teòricament, amb els jutjats especialitzats, no hauria de passar.
Vols dir que és una loteria?
Els mecanismes reguladors es poden activar millor que fa quinze anys, i requereixen molt esforç, però abans no es podia activar res. És molt important no creure que les coses estan igual, perquè no és així. Fa quinze anys era impossible que moltes dones poguessin demanar ajudes, o posar denúncies. Les denúncies augmenten de manera important, i això vol dir que les dones estan utilitzant els recursos que es posa al seu abast. També és diferent a nivell de percepció social, i el tema té un lloc dintre de les polítiques públiques.
Les dones maltractades solen interioritzar que són culpables del maltractament que pateixen.
Sí, però també hi ha dones que, malgrat tot, resisteixen, sobreviuen i demanen ajuda.
Hi ha moltes formes de maltractament, a banda del físic: la humiliació, el menyspreu... I les dones sovint les resisteixen durant molt de temps. Per què?
És important no focalitzar el tema en la capacitat de resistència de la dona. Hem d’obrir la mirada. Les dones intenten trobar sortides de moltes maneres. El que passa és que molt sovint aquestes maneres no són les que estan pautades socialment. I moltes vegades, quan les dones demanen ajuda, el que se’ls ofereix no té a veure amb el que necessiten.
Per exemple?
Una dona que vagi a demanar algun tipus de recurs econòmic o psicològic, i que se li posin condicions, com ara la denúncia o la separació. Aquesta dona no ens demana això! És ella qui ha de fer el seu procés, no l’hi podem imposar des de fora. A vegades es posa molt èmfasi en la resistència de les dones, però és cert fins a un punt. Mentre viuen aquesta situació, la majoria de vegades no deixen de fer altres coses: els fills, la casa, buscar els recursos... És important veure quins són els elements que fan que aquella dona no trobi la manera de sortir-se’n.
Les dones que venen a Tamaia tenen la denúncia com a prioritat?
Mai convencem ningú perquè denunciï. Des de la nostra perspectiva de treball, denunciar no és una prioritat si no ho és per a la dona, o si no hi ha una situació de risc molt greu. Perquè la denúncia no garanteix que la situació no es tornarà a repetir. Hi ha dones que continuen a casa seva i aconsegueixen posar límits al seu home, i, quan creuen que és el moment, se’n separen. La denúncia és un procés legal, i la separació és un procés personal i emocional. Nosaltres insistim molt que les dones siguin les ames del seu procés, perquè ja venen d’un procés en què algú altre no les ha deixat decidir. Nosaltres les acompanyarem en la seva decisió.
Sobre Tamaia
“El motor real de la nostra activitat és l’atenció a dones maltractades”. Així defineix l’equip de Tamaia l’eix d’una organització que l’any passat va atendre 415 dones i va fer 1.030 atencions presencials. Tamaia van començar fa quinze anys amb el suport de Ca la Dona i la Comissió contra les Agressions a les Dones de Barcelona. Mica en mica, a mesura que el projecte es va anar ampliant i la percepció social en va anar canviant, diversos ajuntaments, organitzacions privades i la Generalitat de Catalunya s’hi han anat sumant.
Aquestes són algunes de les dades que ofereixen, i que tiren per terra molts dels mites i estereotips que, de tan assumits, formen part del nostre imaginari. Per exemple , que el 60% de dones que atenen són de Barcelona, i el 40% restant, d’altres indrets d’arreu de Catalunya; que representen totes les franges d’edat, amb un 34% d’entre 31 i 40 anys, un 28% d’entre 41 i 50 i un 16% d’entre 51 i 60; que hi ha un 40% de dones universitàries, un 38% amb estudis secundaris i un 22% amb estudis primaris. Que pateixen les seqüeles de la violència no només mentre dura la relació amb el maltractador, sinó molt de temps després de separar-se’n. I que aquestes seqüeles “dificulten el seu desenvolupament com a persones i ciutadanes”. Tamaia treballa també la prevenció, mitjançant tallers en diferents instituts, i la formació a professionals que atenen dones maltractades. El seu telèfon d’atenció és 93 412 08 83.
Set princeses
“Em veig i no em reconec. M’havia degradat físicament i psíquicament. Havia de fingir que tot anava bé perquè em deixés moure’m amb llibertat. M’havia de deixar besar i reprimir el moviment del meu cos en repelir el seu contacte, perquè no ho notés”. Fragment de la història d’Ana, titulada A fuego lento.
Les històries de Ni príncipes ni perdices (Icaria, 2007) són reals; estan escrites per dones reals que, afortunadament, miren l’infern des de fora. Elles són les mentores, les dones sàvies, com explica Beatriu: “Han passat un procés de recuperació. Continuen creixent a nivell personal i tenen una participació pública per parlar sobre el tema de la violència, no tant des de la que han viscut, sinó del que volen dir sobre la violència”.
Carla, Cris, Brétema, Felicia, Ana, María i Roser són dones normals, properes. No responen, ni deixen de respondre, al mite del perfil sociològic de la dona maltractada, aquest concepte que tant esbomben a la tele. “No existeix”, afirma Beatriu. Tenen fills o no en tenen, són de poble o de ciutat, són d’aquí o de fora, amb estudis o sense, amb feina o sense. Tant se val. Totes s’enfrontaven al mateix, i totes miren amb serenitat el lloc d’on venen. Més senceres, més segures, més felices, per més que la lectura del seu testimoni encongeix el cor. El missatge és clar: hi ha un dia després, és possible deixar-ho enrere. Beatriu: “La majoria de vegades, sí. Per això sempre volem insistir en aquesta part, en comptes de parlar de la perversitat de la violència. Hi ha una possibilitat real de llibertat”.Etiquetes de comentaris: Feminisme
