La dona al cinema

El cinema, com altres formes d’expressió, manifesta una visió del món en què l’home hi té un paper preponderant

Adoni González

La càmera no menteix, però tampoc no diu la veritat. Expressa allò que el director vol, o allò que els productors, que són els que paguen, imposen. La càmera és una eina poderosa utilitzada per reproduir i perpetuar la cultura patriarcal i burgesa. Actua com a substituta de l’ull humà i ens mostra tot allò que aquell qui la manega ens vol mostrar.
La càmera i el projector dirigeixen la mirada de l’espectadora. L’ull no únicament segueix la càmera, sinó que introdueix el missatge que transmet al subconscient. Durant la projecció, l’espectadora està inerme: a les fosques, en una actitud passiva i individual. Es produeix, aleshores, un procés d’identificació. L’espectadora veu la dona a través d’ulls masculins.

La dona és sotmesa a tres mirades masculines: la de la càmera, la de l’actor i la de l’espectador, generalment identificat amb les del director i l’actor. En aquesta situació, la càmera esdevé una eina de poder en què l’home mira i la dona és mirada, i la dona hi apareix normalment com a objecte eroticopassiu del desig de l’home. L’espectadora recorre un camí durant el qual veurà i escoltarà allò que el director o la indústria han determinat que “ha de ser vist i escoltat”.

Hem d’aprendre a mirar el cinema amb esperit crític, fins i tot el cinema al qual acudim amb esperit evasiu. La imatge i el muntatge cinematogràfic han fet un gran salt qualitatiu, i el seu ús interessat augmenta la capacitat d’alienació, fent que en moltes ocasions prestem més atenció a la imatge que al missatge, que sempre hi serà present! El com no ens ha d’amagar el què. Tècnica i missatge han de ser complementaris, però no pas com a poder alienant, “La bellesa de la imatge no ens pot amagar el missatge” (El olor de la papaya verde, de Tran Anh Hung).

El missatge
Tot film té un missatge. Ni el director, ni el guionista, ni molt menys els productors, poden abstenir-se de la seva pròpia concepció de la societat, sigui el missatge obert, encobert o subliminal. El cinema és, alhora, narració i representació. Les pel·lícules ens són presentades com a històries, però són discurs. L’habilitat dels cineastes i productors consisteix a aconseguir que no ho percebem, disfressant el discurs d’història.

El 80% de les sales de cinema i distribuïdores està en poder de les majors, la indústria cinematogràfica de Hollywood, controlada pels grans monopolis de la indústria militar i de difusió dels Estats Units. Aquest 80% és el cinema que veu la majoria de la població.

El problema s’agreuja quan, a través de la televisió, el cinema entra directament a casa nostra, i són les dones les qui majoritàriament omplen el seu temps visionant films. Generalment amb la guàrdia baixa, accepten tot el que aquests missatges alienants els transmeten com a normal.

El cinema de Hollywood (i Bollywood ho supera negativament) acostuma a mostrar la dona com a objecte eròtic; és incompetent i crea problemes, i ell, l’heroi, és l’únic que pot solucionar una situació conflictiva. A les comèdies, se la representa gairebé com una estúpida. Al cinema de Hollywood, els homes actuen i les dones hi apareixen. I quan en una narració se’ns presenten dones alliberades, independents i amb caràcter, se les representarà com a no-dones, una amenaça que, si es nega a reintegrar-se en la societat patriarcal dominant, serà castigada pel sistema, que en cap cas permetrà que triomfi a costa o per damunt dels homes. Al cinema de Hollywood, a la dona li està vetat l’èxit del poder i l’amor alhora. Haurà d’optar per un dels dos. Inimaginable quan el protagonista és un home. Als melodrames, drames i tragèdies, la dona representa allò que no pot ser ni fer.

El cinema és encara un domini gairebé exclusiu de l’home, a través del qual es manifesta una visió del món que el situa com a centre de l’univers. El Gènesi afirma: “…i buscaràs amb ardor el teu marit. Que et dominarà”.


Com ho faria una dona?
Algunes dones –entre les quals Germanie Dulac i Maya Deren-, en els inicis del naixement del cinema, ja perceben la importància de l’apropiació d’aquest mitjà per a la difusió ideológica, però aviat en són desplaçades. A partir dels anys 60, algunes dones tornen a recuperar el sentit de la importància del cinema i la seva capacitat per contrarrestar la influència que el sistema patriarcal burgès representa per al desenvolupament personal de la dona. És en aquests anys que comencen a trencar el monopoli, a encapçalar les cartelleres i a assumir la direcció. Importa que directores i actrius remodelin el missatge immobilista de la indústria; que presentin imatges realistes. Que trenquin el binomi verge/prostituta, ingènua/vampiressa. El cinema ha de parlar de persones, i aquí, a tots ens queda un llarg camí per recórrer.

Etiquetes de comentaris: Cinema, Cultura, Feminisme