Sans toit ni loi, d’Agnès VardaPer Sebastià SalaFitxa técnicaFrança, 1985 / Drama / Intèrprets:
Sandrine Bonnaire, Macha Méril, Yolande Moreau, Stéphane Freiss, Marthe Jarnias, Joël Fosse / Premis: Lleó d’ Or, Cèsar a la millor actriu (Sandrine Bonnaire).Reconstrucció de la vida i relacions d’una jove a qui troben morta i congelada en una rasa.
La llibertat incomoda, i encara més si té forma de dona. Molts la rebutgen, d’altres la volen ignorar, però tots, en el fons, la desitgen.
El cinema d’Agnès Varda, potser la cineasta més desconeguda de la Nouvelle vague francesa, sempre té un component d’irreverència i de denúncia.
Sans toit ni loi, realitzada en format documental, és una gran mostra de la seva ferocitat darrere la càmera; és una destralada neta contra el sistema i la societat en què vivim.
El seu títol (Sense sostre ni llei) no enganya. No és un joc de paraules, sinó que defineix justament la manera de viure que escull la protagonista d’aquesta història, no casualment una dona. És un cinema sense concessions, viu i aspre com la vida mateixa. Tots ens omplim la boca parlant de llibertat, tots la desitgem, però qui està disposat a pagar-ne el preu? La Mona, jove, maca i amb prou recursos per poder-se guanyar la vida com una més dins del sistema.
El film mostra en forma de flash-back els seus últims dies abans de morir; ensenya en què consisteix l’opció que escull, i el seu aparent absurd. Descriu els detalls del dia a dia, les misèries triades, la humiliació consentida i la decadència volguda per poder ser completament lliure en el marc d’una societat occidental, moderna i capitalista. Només així es pot entendre que, sovint, tan sols tingui una barra de pa sec per sopar, que permeti l’usdefruit del seu cos a canvi d’uns pocs francs o que provoqui el rebuig dels vianants d’una estació que la veuen vomitar a ritme de rock’n roll. Tots els personatges que van apareixent al llarg del metratge són esclaus del sistema; ni millors ni pitjors, però no poden gaudir de la llibertat de la Mona. Tots la veuen passar i a ningú no deixa indiferent.
La directora aconsegueix fer una mena de cinema punk-llibertari ple de contingut i valors, fruit del contrast entre els que són a dins i la que es troba fora del sistema. Ningú no entén el perquè; tots es pregunten, d’una manera o altra, com és possible que algú esculli aquesta manera de viure.
Un extranshumant llicenciat en filosofia que viu retirat a les muntanyes amb la seva família és un dels personatges que es topa amb la Mona. Ell li ofereix generosament la possibilitat de viure lliurament, a canvi, tan sols, de treballar per a ella mateixa. Més endavant, després de fer-la fora com a conseqüència de la seva negativa a fer res que ella no hagi decidit, ens diu: “Va passar com un cop de vent, sense projectes, sense cap meta, sense desitjos, sense anhels (…). No és errar d’errància, sinó d’error.” Però un es pregunta: per què és un error? No hi ha errors, només hi ha opcions, i aquesta pel·lícula contribueix enormement a respectar-les.
Sans toit ni loi és una pel·lícula més actual que mai. Res no sembla haver canviat, i molts joves d’avui se sentirien fàcilment identificats amb la seva estètica Però no ens confonguem; no ens equivoquem volent-la convertir en un pamflet. La seva singularitat rau en la manera d’entendre la llibertat: autèntica, com la vida de la jove protagonista.
Etiquetes de comentaris: Cinema, Cultura, Feminisme
