Després de mesos de titulars a la premsa, de l’organització d’un concurs amb més de 2.000, d’haver contactat amb Plàcido Domingo per a la seva interpretació... L’himne espanyol segueix sense lletra! El fracàs de la iniciativa del Comitè Olímpic Espanyol ha estat esperpèntic. Vegem una de les estrofes de la proposta guanyadora (sic): “Ama a la patria/pues sabe abrazar,/bajo su cielo azul,/ pueblos en libertad”.
D’entrada, un ama a la patria imperatiu, com una ordre, i, per acabar, se’ns recorda, per si ens n’haviem oblidat, a cop d’ordres i d’obeir, que som un poble en llibertat. Curiosa contradicció, tan sols resolta per un sincer cielo azul. Azules eren els militars colpistes franquistes al 36, azules, els militars que van participar a la Segona Guerra Mundial de la mà dels nazis, i azul, la sang dels Borbons actuals. Sempre s’agraeix un exercici de sinceritat, i és natural que, amb una paleta monocromàtica, escollissin l’azul per pintar el cel.
Amb aquest panorama i aquesta Espanya, potser haurem de recuperar el poema Ecce España, de José Bergamín, poeta espanyol de la Generació del 27, republicà, gran aficionat als toros que, de tants abrazos de la madre patria, va decidir viure els darrers anys de la seva vida al País Basc, fins que el van enterrar a Fuenterrabía “para no dar mis huesos a tierra española”.
Ecce España
Dicen que España está españolizada,
mejor diría, si yo español no fuera,
que, lo mismo por dentro que por fuera,
lo que está España es como amortajada.
Por tan raro disfraz equivocada,
viva y muerta a la vez de esa manera,
se encuentra de sí misma prisionera
y furiosa de estar ensimismada.
Ni grande ni pequeña, sin medida,
enorme en el afán de su entereza,
única siempre pero nunca unida;
de quijotesca en quijotesca empresa,
por tan entera como tan partida,
se sueña libre y se despierta presa.
L’Aranya Negra
Etiquetes de comentaris: Estat espanyol
