Els períodes electorals són moments d’intensificació de la lluita de classes. El conjunt de la societat es mobilitza i el debat polític es fa més present. Les forces polítiques que objectivament representen els interessos d’una minoria amb privilegis necessiten aconseguir el suport electoral de la majoria de la població. Per això, intenten situar el debat en un terreny que els sigui favorable, com ara l’identitari, o el de la por al diferent. Això, quan no neguen directament l’existència de dreta i esquerra, i asseguren que només hi ha bones o dolentes gestions d’unes regles del joc que vénen donades.
Per aquest motiu, una de les primeres tasques dels i les comunistes durant una campanya electoral consisteix a posar en primer pla els problemes i les reivindicacions més sentides dels treballadors i les treballadores. Cal situar el debat en les condicions del treball, en el cost de la vida, en els serveis públics de qualitat, qüestions davant de les quals a la dreta se li fa difícil amagar el seu caràcter de classe.
Si ens centrem ara en les properes eleccions generals, no és cap secret que en les últimes conteses l’esquerra transformadora ha patit els efectes del bipartidisme. Si hi afegim la substancial desmobilització social en comparació amb fa quatre anys, és evident que caldrà intensificar els esforços per aconseguir una representació parlamentària consistent de la coalició ICV-EUiA a Catalunya i d’Izquierda Unida a tot l’Estat. L’esquerra transformadora ha de demostrar que és realment l’esquerra útil i, per aconseguir-ho, val la pena tenir presents els següents elements.
En primer lloc, cal mantenir el caràcter àmpliament unitari, amb l’objectiu d’una Segona Transició a l’Estat espanyol. Segueix sent necessari minorar les classes més reaccionàries que fonamenten el seu enriquiment en l’especulació i modernitzar en els àmbits econòmic, social i cultural les estructures de l’Estat. En aquest sentit, una ofensiva clara contra la corrupció col•locaria aquests sectors socials en pitjors condicions i contribuïria a la disminució d’aquella part de l’abstenció que prové de la desconfiança cap a la política.
En segon lloc, l’elaboració d’unes prioritats programàtiques realistes i aplicables és una bona notícia per donar concreció als objectius genèrics de desenvolupament dels drets socials i de transformació del model econòmic. Amb aquestes propostes, l’esquerra pot demostrar que, a més d’idees amb bones intencions, també té la capacitat de portar-les a la pràctica. Alhora, és una bona oportunitat per demostrar que, davant dels problemes que la immensa majoria de la població ha patit els darrers temps (augment de les hipoteques, precarietat i sinistralitat a la feina, serveis ferroviaris i energètics deficients), des de les forces progressistes no es mira cap a una altra banda, sinó que s’assumeix la responsabilitat de proposar solucions.
La tercera pota ineludible és l’esforç de mobilització. D’una banda, perquè un altre bon remei davant les creixents taxes d’abstenció és l’organització estable de la societat civil: el vot hauria de ser un acte més d’un exercici habitual i protagonista de la participació. D’altra banda, l’esquerra que vol ser útil a les classes populars, i que està penalitzada per l’actual llei electoral, no pot renunciar de cap manera a mobilitzar la seva àmplia base social potencial per contrarestar una correlació de forces parlamentària i mediàtica desfavorable. No fer-ho significa autocondemnar-se a haver de jugar sempre a la tria del mal menor.
Ara toca fer campanya i treballar perquè després del 9 de març hi hagi més comunistes i més esquerra plural al Senat i al Congrés dels Diputats. Etiquetes de comentaris: Editorial, Eleccions
