L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
Fa més de 17 anys, l'1 de febrer de 1992, la Plaça Cívica de San Salvador, plena fins a vessar, rebia a la Comandància del FMLN, la guerrilla salvadorenca. Es varen signar en cerimònia, els Acords de Pau negociats fins les 12 a.m. del 31 de desembre de 1991 (data en la que acabava el mandat davant la Secretaria General de l'ONU de Javier Pérez de Cuéllar, el peruà que tantes hores i esforços havia dedicat a negociar la fi de la guerra). Els principals comandants guerrillers caminaven a cara descoberta pel centre de Sant Salvador per parlar davant d’una enorme massa desitjosa de justícia i pau. Desprès de saludar a alguns dirigents llatinoamericans, intervingueren els caps de les 5 organitzacions que conformaven en aquell moment el FMLN, entre ells, el comandant de les FPL, "Leonel", Salvador Sánchez Ceren, actual vicepresident electe i Jorge Schafik Handal, històric dirigent dels comunistes salvadorencs, home d’una clarividència i intuïció política extraordinària i autor de l’assaig “Una guerra para construir la paz”, una obra de referència obligada per a entendre la història de El Salvador i la necessitat de transitar, de la lluita política a la lluita armada en un moment concret, per a passar altre cop a la lluita política i de masses quan les condicions ho permetessin. Una treballada negociació havia acabat després de que, tant el Pentàgon i el règim salvadorenc, d’una banda, com la guerrilla, de l’altra, concloguessin que el conflicte no tenia sortida militar sinó política. Dues ofensives en les que el FMLN havia ocupat barris centrals de la capital mostrant el seu múscul militar i l’existència d’una gran xarxa d’articulacions socials organitzades havien estat expressió de força contundent però no suficient, en un context regional que estava marcat per la desfeta dels sandinistes el 90, la desaparició del camp socialista a l’est d’Europa i el principi de la crisi econòmica cubana, reraguarda necessària i punt de referència obligat de tots els processos revolucionaris que es donaren –i es donen- a Amèrica Llatina. Concloïen més de 20 anys de guerra provocada per l’abús, el colpisme i el frau d’una dreta cavernícola que negava els més elementals drets polítics a la majoria de salvadorencs. Una guerra que deixava milers de morts, en massacres com la de El Mozote, on en una sola nit foren assassinades per l’exèrcit mes de 1000 persones al departament de Morazan, o en assassinats “selectius” com el que deixà sense vida la inoblidable figura de monsenyor Romero, arquebisbe de San Salvador, en una acció dels "paramilitars" de Roberto D'Aubisson, el fundador d'ARENA, els 6 jesuïtes espanyols de la Universidad Centroameticana o centenars de militants i dirigents socials, sindicals i comunitaris. La negociació de pau es va centrar en modificar les condicions polítiques i de drets humans a El Salvador. Va permetre que el FMLN es convertís en un partit per a competir políticament. Es va apartar de les Forces Armades a caps compromesos amb delictes de lesa humanitat i es va constituir una nova Policia Nacional Civil (amb presència d'ex-guerrillers). Malgrat que els greus problemes econòmics, polítics i socials que van encoratjar el conflicte quedaven -en gran part- pendents de resolució, es va obrir una fase de lluita política. Es conqueriren algunes reformes a la Constitució, promulgades per un Congrés on les forces mes reaccionaries eren majoria, vinculades a aquestes noves condicions polítiques i que permeteren l’accés del FMLN als governs municipals de bona part del país. Aquest va ser el centre de les negociacions entre el FMLN i la dreta salvadorenca sustentada pel Pentàgon (que va gastar gairebé 1 milió de dòlars diaris a la guerra), no les reformes econòmiques i socials que el FMLN aspirava a assolir amb la seva activitat política -ja no militar- futura. Va prendre 17 anys i 4 eleccions, des d’aquell febrer del 92; batallar contra successius governs de dreta, aglutinats sota la direcció d’ARENA i un intens debat intern que produí diverses escissions patrocinades per la socialdemocràcia europea, per a que el FMLN guanyés les eleccions el 15 de març. S’obre ara el camí del canvi des del govern del President Mauricio Funes i Salvador Sánchez Ceren, que pren possessió el proper 1r de juny. Les eleccions van batre un rècord: uns 2.631.000 de votants (el vot no és obligatori). El 63% de la població registrada contra un 54% de participants en les eleccions parlamentàries i municipals de gener. El FMLN va obtenir un 51,5% de vots, superant per prop de 70.000 vots al candidat d'ARENA, l'ex cap de la Policia. El triomf va ser precedit per una campanya bruta com cap altra i maniobres de frau com negar el padró electoral als partits. Una auditoria de l'OEA va descobrir més de 100.000 morts no depurats i quantitats superiors d’inscrits sense adreça física. Però el dia de l’elecció, múltiples fets anunciaven la victòria de Mauricio Funes, incloent el vot d’apoderats d'ARENA, en algunes taules, pel FMLN. Al conèixer-se el recompte, desenes de milers de salvadorencs van sortir a celebrar, mentre ni el candidat oficialista ni el govern feien el elemental gest de saludar obertament al triomfador. Mauricio Funes, president electe, es va proclamar com a tal i va anunciar que iniciarà un govern per a tots els salvadorencs, amb transparència i control ciutadà, buscant construir una societat de justícia i que atengui als més pobres i afectats per la crisi. Mentre, en el camp de la dreta, l’impacte de la derrota es deixava sentir: demandes de renúncia a la direcció de ARENA, una saludable divisió entre empresaris decidits a boicotejar Funes i altres disposats a cooperar i a treballar pel país, un procés en què els partits de dreta i centre dreta aliats a la candidatura de ARENA comencen a plantejar recuperar la seva independència i acabar amb la bota que els ha sotmès per dècades, segons afirmen. Entre ells, el Partit de Conciliació Nacional, que busca intensament relacions amb el FMLN i que permetria a aquest, ampliar l’aliança de govern. La principal base política dels falcons nord-americans a Centreamèrica s’ha esfondrat. Això implica un canvi geopolític molt important, més encara en època de crisi, en què les aventures militaristes imperials no poden obviar l’existència d’un procés de canvis al conjunt del continent. L’esquerra salvadorenca hereta un país en una difícil situació econòmica, dolaritzat, amb altíssimes taxes d’atur, on la seva principal font d’ingressos son les remeses de les desenes de milers de compatriotes que viuen i treballen als Estats Units i que ha estat víctima com pocs altres de dues dècades de neoliberalisme. I ho fara, com proclamava Schafik Handal, el 16 de gener de 1992, al Castell de Chapultepec (Mexic), hores desprès de tancar la negociació dels acords de pau: “...con la actitud madura y enérgica, impulsores de los cambios hace mucho tiempo anhelados por la inmensa mayoría de los salvadoreños”.
Aquests dies hi ha milers d’articles i milers de frases en les tertúlies dient que a les eleccions del País Basc i de Galícia han canviat molt les coses. Es diu que a Galícia la ciutadania estava cansada que governessin els nacionalistes del BNG amb els socialistes, a la vegada que els gallecs han votat en massa el Partit Popular. Es veu que hi ha hagut una gran mobilització ciutadana no només als territoris més rurals sinó a les grans ciutats, llocs amb predomini tradicional de classes mitjanes més cultivades i, per tant, més proclius a votar l’esquerra
Doncs bé, en aquest cas la realitat és que el PP ha aconseguit passar de 756.000 vots l’any 2005 als 759.000 d’enguany. Sumar 3.000 vots no és per generar titulars com “gran mobilización de la derecha”, “El electorado de la derecha se volcó con Feijóo y no con Fraga”, “Vuelco electoral”, “Feijóo recupera a los desencantados”. Home, no n’hi ha per tant. Fa quatre anys l’esquerra va guanyar per un diputat i ara ha perdut per dos, no sembla una gran diferència. Coses similars es poden dir del País Basc. La major part d’analistes diuen que existeix un cansament del nacionalisme al País Basc i un gran desgast del nacionalisme conservador després de tants anys al poder. Es fan titulars com aquest: “El nacionalismo pierde su hegemonia en Euskadi”. Tampoc em sembla que n’hi hagi per tant. El vot nacionalista continua representant el 55% del cens electoral, i si no hagués estat per la llei de partits polítics que il·legalitza les expressions polítiques del vot de l’antiga Herri Batasuna, aquests haurien tret 7 diputats (segons el nombre de vots nuls) i el “bloc constitucional” per seguir la terminologia hauria aconseguit només 35 diputats, molt lluny dels 38 actuals que els permetrà governar. Per tant, el més probable és que després d’unes quantes setmanes d’estira i arronsa el lehendakari fos una altra vegada Ibarretxe. És veritat que els resultats electorals admeten molts matisos, ara bé, em sembla que potser se n’ha fet un gra massa. És veritat també que aquestes dues eleccions provocaran un gran canvi en els governs d’aquestes dues nacions espanyoles, ara bé em sembla que les raons es deuen, per una banda, a una llei amb dubtós fonament democràtic i per altra, que l’electorat d’esquerres gallec no ha trempat amb aquests quatre anys de govern. Una bona ensenya.
Amb un sistema electoral totalment proporcional, Izquierda Unida hauria obtingut catorze diputats en lloc de dos.
El sistema electoral és el mètode que s’utilitza per transformar els vots dels ciutadans en escons parlamentaris. Aquest mètode no és neutral, sinó que les regles que estableix afavoreixen determinats partits i els seus votants, i en perjudiquen d’altres. Aquestes setmanes, després de les eleccions al Parlament espanyol, s’està parlant força dels efectes del sistema electoral i de la infrarepresentació que pateixen alguns partits i coalicions electorals, molt especialment Izquierda Unida (IU). Quins són, doncs, els elements que influeixen en la relació entre vots i escons en el sistema electoral? Fins a quin punt perjudica o afavoreix aquest sistema les diferents opcions electorals?
En el cas espanyol, del conjunt de components o regles d’un sistema electoral n’hi ha dos que, combinades, distorsionen força la proporcionalitat entre vots i escons. Són la circumscripció electoral -la unitat territorial sobre la qual es fa el repartiment dels escons- i la fórmula electoral -la fórmula matemàtica que transforma els vots en els escons de cada circumscripció-. En les eleccions a les Corts espanyoles, les circumscripcions electorals coincideixen amb les províncies, a les quals s’atribueix un nombre determinat d’escons, en funció de la seva població. A més, per tal de mantenir una certa representació de tot el territori, es va optar per atorgar dos escons per província, sigui quina sigui la seva població. Això fa que les províncies menys poblades estiguin sobrerepresentades. D’altra banda, la fórmula electoral és la coneguda Llei d’Hont, que, malgrat ser teòricament proporcional, aplicada en circumscripcions amb pocs escons en joc, penalitza les opcions minoritàries. Així doncs, en el cas espanyol, la combinació d’un alt nombre de circumscripcions petites amb la Llei d’Hont fa que els partits minoritaris, però que tenen vot repartit entre diverses circumscripcions, com és el cas d’IU, estiguin clarament infrarepresentats.
Al gràfic es fa una simulació de com quedaria la distribució d’escons al Congrés dels Diputats si, amb els mateixos resultats del 9 de març, s’apliqués un sistema electoral absolutament proporcional (on el percentatge de vots obtinguts coincidís amb el percentatge d’escons). Veiem que els partits més beneficiats pel sistema actual són PSOE i PP, mentre que el més perjudicat és IU, a qui correspondria tenir 14 escons, quan n’ha obtingut només dos. Pel que fa als partits nacionals o regionals, en aquesta simulació es mantenen força igual que a la realitat, ja que concentren el vot en algunes circumscripcions i no sofreixen aquesta dispersió tan perjudicial. Tot i així, els partits catalans surten en general perjudicats, sobretot si no obtenen gaire bons resultats a Girona, Lleida o Tarragona. Si mirem a nivell general el nombre de vots per cada escó obtingut, la dada és esfereïdora: a IU li costa 481.520 vots obtenir un escó, mentre que al PSOE li costa 65.471 i al PP, 66.405. És a dir, a IU obtenir una diputada o un diputat li costa set vegades més car que als altres partits espanyols.
Cal tenir en compte que la incidència del sistema electoral sobre els resultats d’unes eleccions no es limita als seus efectes mecànics o directes. Hi ha també uns efectes indirectes de tipus psicològic que influeixen en el comportament electoral dels electors. Els ciutadans saben, en base al sistema electoral, l’experiència prèvia, les enquestes o els mitjans de comunicació, quines possibilitats té cada partit d’obtenir representació al seu territori. El càlcul racional del vot fa que molta gent opti per votar els partits que tenen opcions d’obtenir representació per tal que el seu vot no caigui en un sac foradat. Es fa difícil quantificar aquest fenomen, però de ben segur contribueix a la bipolarització, en especial a les províncies menys poblades.
En l’elecció d’un sistema electoral hi poden prendre part diversos criteris que justifiquen un cert grau de desproporcionalitat. Cal mantenir l’equilibri territorial i la representació del món rural, facilitar la proximitat entre els ciutadans i els representants, o evitar una fragmentació parlamentària excessiva. En l’equilibri entre aquests criteris i el principi de proporcionalitat, es pot considerar convenient introduir una certa desproporcionalitat. El que fa el sistema espanyol clarament injust és que els perjudicis de la falta de proporcionalitat del sistema recauen sobre una sola opció política. Podríem dir que el sistema electoral participa a les eleccions amb un vot qualificat i negatiu sobre IU.
El 2007 ha estat, sens dubte, un any important per les possibilitats de redreçar el camí i plantejar-nos nous escenaris més racionals i sostenibles. Ha estat l’any en què la consciència que l’escalfament del planeta ha deixat de ser socialment una teoria catastrofista pendent de ser demostrada. El consens internacional, tant d’experts com de dirigents polítics, és total. En aquest context, el canvi climàtic va entrar en l’agenda electoral dels principals partits de cara a les eleccions del 9 de març, tot i que, en general, la poca convicció a l’hora de fer propostes serioses va ser la nota dominant.
Les dues principals forces que es disputaven el govern plantejaven mesures, en general poc creïbles, per tapar l’expedient i poder dir que fan alguna cosa. Però la contradicció era la norma. Fa algunes setmanes, Carme Chacón proposava ampliar l’aeroport cap al mar. Obra faraònica dins un mar que els científics ens diuen que pot pujar de nivell i amenaçar les zones litorals. A més, si gran part de les emissions ve d’un consum desbocat de combustibles fòssils provocat, entre d’altres, pel creixement imprudent d’un trànsit aeri fins a uns límits surrealistes, ¿a què ve ara aquesta proposta? Com podem dir que combatrem el canvi climàtic i seguir impulsant infraestructures que el promouen?
Un altre front obert són els desenvolupaments urbanístics. La mateixa setmana que un dels principals dirigents empresarials del sector reconeixia que s’ha construït el doble del necessari, i que gran part del totxo col•locat ho ha estat només en clau d’inversió especulativa, el conseller Nadal anunciava la posada a disposició de més sòl, en aquest cas públic, per seguir construint habitatges (això sí, amb un major percentatge de vivenda protegida) i evitar la recessió del sector. Té sentit? Els últims anys hem urbanitzat més que en tota la història anterior, i ara volem esmorteir la ja evident crisi del sector de la construcció amb més del mateix.
No seria més racional i auster facilitar que molta d’aquesta sobreproducció urbanística esdevingui habitatge de lloguer controlat pel sector públic? Ens podem permetre que més teritori, que hauria de garantir la nostra futura sobirania alimentària, esdevingui espai construït sense una finalitat social clara?
Si alguna cosa hauria de diferenciar l’esquerra de la dreta en aquest tombant de segle i de cicle civilitzatori és precisament la valentia política de dir la veritat. La veritat, avui, és que la millora de la qualitat de vida de les persones no pot passar per perseverar en el model de desenvolupament de creixement basat en infraestructures de mobilitat i de l’ocupació acrítica del territori. Una societat emancipada per al segle xxi s’ha de plantejar posar fre al creixement desbocat: reduir les necessitats de mobilitat, generant proximitats a la vida quotidiana; afavorir el reassentament de la població als nuclis compactes, refent el camí de la dispersió urbanística dels darrers 30 anys; promoure una producció agrícola ecològica i diversa, afavorint la recuperació de terres de conreu i evitant que entrin al mercat de l’especulació urbanística, gestionant els boscos per fer-los, de nou, útils, impulsant polítiques de gestió dels recursos hídrics basades en els principis de la nova cultura de l’aigua, protegint la biodiversitat, no només per respecte als drets dels éssers vius que ens envolten, sinó com a garantia per a les necessitats de les generacions futures.
Aquestes i altres propostes han de ser la base d’una nova cultura del territori que necessita de l’impuls organitzador de grans majories socials amb capacitat de participació i mobilització. Una societat més sostenible ha de ser, per força, una societat més igualitària i democràtica i que, ves per on, reprengui la planificació del seu futur. Això sí, amb la participació de tots.
Raül Valls Membre del Centre per a la Sostenibilitat Territorial
Els períodes electorals són moments d’intensificació de la lluita de classes. El conjunt de la societat es mobilitza i el debat polític es fa més present. Les forces polítiques que objectivament representen els interessos d’una minoria amb privilegis necessiten aconseguir el suport electoral de la majoria de la població. Per això, intenten situar el debat en un terreny que els sigui favorable, com ara l’identitari, o el de la por al diferent. Això, quan no neguen directament l’existència de dreta i esquerra, i asseguren que només hi ha bones o dolentes gestions d’unes regles del joc que vénen donades.
Per aquest motiu, una de les primeres tasques dels i les comunistes durant una campanya electoral consisteix a posar en primer pla els problemes i les reivindicacions més sentides dels treballadors i les treballadores. Cal situar el debat en les condicions del treball, en el cost de la vida, en els serveis públics de qualitat, qüestions davant de les quals a la dreta se li fa difícil amagar el seu caràcter de classe.
Si ens centrem ara en les properes eleccions generals, no és cap secret que en les últimes conteses l’esquerra transformadora ha patit els efectes del bipartidisme. Si hi afegim la substancial desmobilització social en comparació amb fa quatre anys, és evident que caldrà intensificar els esforços per aconseguir una representació parlamentària consistent de la coalició ICV-EUiA a Catalunya i d’Izquierda Unida a tot l’Estat. L’esquerra transformadora ha de demostrar que és realment l’esquerra útil i, per aconseguir-ho, val la pena tenir presents els següents elements.
En primer lloc, cal mantenir el caràcter àmpliament unitari, amb l’objectiu d’una Segona Transició a l’Estat espanyol. Segueix sent necessari minorar les classes més reaccionàries que fonamenten el seu enriquiment en l’especulació i modernitzar en els àmbits econòmic, social i cultural les estructures de l’Estat. En aquest sentit, una ofensiva clara contra la corrupció col•locaria aquests sectors socials en pitjors condicions i contribuïria a la disminució d’aquella part de l’abstenció que prové de la desconfiança cap a la política.
En segon lloc, l’elaboració d’unes prioritats programàtiques realistes i aplicables és una bona notícia per donar concreció als objectius genèrics de desenvolupament dels drets socials i de transformació del model econòmic. Amb aquestes propostes, l’esquerra pot demostrar que, a més d’idees amb bones intencions, també té la capacitat de portar-les a la pràctica. Alhora, és una bona oportunitat per demostrar que, davant dels problemes que la immensa majoria de la població ha patit els darrers temps (augment de les hipoteques, precarietat i sinistralitat a la feina, serveis ferroviaris i energètics deficients), des de les forces progressistes no es mira cap a una altra banda, sinó que s’assumeix la responsabilitat de proposar solucions.
La tercera pota ineludible és l’esforç de mobilització. D’una banda, perquè un altre bon remei davant les creixents taxes d’abstenció és l’organització estable de la societat civil: el vot hauria de ser un acte més d’un exercici habitual i protagonista de la participació. D’altra banda, l’esquerra que vol ser útil a les classes populars, i que està penalitzada per l’actual llei electoral, no pot renunciar de cap manera a mobilitzar la seva àmplia base social potencial per contrarestar una correlació de forces parlamentària i mediàtica desfavorable. No fer-ho significa autocondemnar-se a haver de jugar sempre a la tria del mal menor.
Ara toca fer campanya i treballar perquè després del 9 de març hi hagi més comunistes i més esquerra plural al Senat i al Congrés dels Diputats.
Gaspar Llamazares afronta la cita del 9 de març amb la convicció que Izquierda Unida és “la força del canvi d’esquerres”, decisiva en el nou mandat. Els eixos del seu programa són, entre d’altres, la reducció de la temporalitat laboral, el reconeixement del dret a l’habitatge, la redistribució de la renda i la reforma de la llei electoral i de la llei de finançament de les Hisendes Locals
Per què és Izquierda Unida (IU) l’esquerra útil? Amb el nostre pes en la societat i en el grup parlamentari IU-ICV, hem estat una força decisiva en l’aprovació de lleis progressistes, conformant al seu entorn una majoria d’esquerres. Molts dels seus continguts no haurien estat possibles sense el nostre impuls, i d’altres porten el segell indeleble d’IU. N’hi ha prou d’esmentar la llei de Memòria Històrica, la llei del Sòl, la llei de Dependència, l’Estatut de Ciutadania Espanyola a l’Exterior, la que facilita l’exercici de la Iniciativa Legislativa Popular o la que condiciona la subcontractació en el sector de la construcció. La nostra utilitat queda demostrada en innombrables mesures concretes que afecten la vida diària de la ciutadania, com va ser el cas, per exemple, als pressupostos per al 2008, dels 100 milions d’euros aconseguits per a l’educació infantil i els 37 milions d’euros assignats a la inspecció laboral. Alhora, IU ha forçat el debat en temes de gran significació social, ecològica i política, com ha estat el cas de la corrupció urbanística, la separació entre l’Estat i l’església, el dret de vot dels immigrants, el rebuig a l’energia nuclear, la reforma de la llei de l’avortament, el dret a una mort digna, la renda bàsica ciutadana o la necessitat d’un Pacte incloent de les forces democràtiques per la Pau i la Llibertat, front al terrorisme. La utilitat d’IU es mesura també en les conquestes socials concretes que hem aconseguit amb la nostra participació activa en els governs de Catalunya, Astúries i Euskadi, i en la governació municipal demostrada en desenes d’ajuntaments del nostre país. Quines han estat les causes de l’estancament del canvi polític a l’Estat espanyol? La victòria relativa del PSOE va fer possible el programa de canvi que milions de persones havien construït en anys de mobilitzacions contra la dreta extrema i les seves polítiques. Va ser IU qui sempre va estar al carrer, protestant contra el desastre del Prestige, contra l’abandonament de l’educació pública, contra el Pla Hidrològic, donant suport a la vaga general contra la política laboral i, en l’última fase, contra la guerra de l’Iraq i les mentides del PP per l’11-M. I en aquest bloc mobilitzador, el PSOE i IU van caminar junt amb els sindicats i els moviments socials. L’inici de la legislatura va semblar indicar que el PSOE havia entès el missatge. Però quan el PP i els seus annexos van ensenyar les dents, les enquestes van fer tremolar les seves conviccions. El govern va començar a mirar cap a la dreta i va buscar aliances ambidextres: a la dreta en el tema econòmic i a l’esquerra en el tema social. I, en l’última fase, tret d’excepcions com la llei de Memòria Històrica, la trompeta va tocar a replegament general, com hem vist en la confrontació amb la jerarquia eclesiàstica o en la croada antiavortament. El resultat en aquesta última fase ha estat l’ajornament del canvi social i ambiental, amb els pactes amb el PP i els nacionalistes de dretes, especialment amb CiU, que han frenat en sec tota vel•leïtat de canvi. El més surrealista és que el PSOE braceja amb desesperació per ocupar el centre polític i s’esforça per guanyar la confiança dels sectors que mai donaran suport al canvi. Quins criteris s’han seguit a l’hora de donar suport o rebutjar polítiques del govern que contenien alguns aspectes contradictoris amb l’ideari d’IU? La nostra iniciativa parlamentària s’ha basat en el nostre programa i en les demandes dels sindicats i altres organitzacions progressistes, des de l’impuls de la direcció d’IU federal, d’EUiA i de les pròpies federacions. Hem mantingut en tot moment el diàleg, la negociació i l’acord en tot allò que ha estat concordant amb el nostre programa, i ens hem distanciat de les decisions considerades negatives, com va quedar palès amb la nostra oposició a la Constitució Europea i el nostre rebuig a la reforma fiscal, a la reforma laboral, als vols de la CIA o a la intervenció militar a l’Afganistan. En el cas que els vots d’IU siguin determinants per investir de nou Rodríguez Zapatero, quines seran les exigències mínimes per fer-ho? En cap cas permetrem, per activa o per passiva, la investidura de Rajoy, que suposaria un perill per a l’Estat social, la criminalització de l’adversari i un retorn al passat del nacionalcatolicisme. IU es presenta a les eleccions del 9 de març com la força del canvi d’esquerres, que aspira a ser decisiva en el nou mandat. Per ser d’esquerres, el programa d’un nou govern ha de comptar amb les nostres propostes bàsiques. Les nostres exigències mínimes passarien, entre d’altres, per la reducció de la temporalitat laboral, el reconeixement del dret universal a l’habitatge, amb un ambiciós programa de promoció pública de l’habitatge de lloguer, la redistribució de la renda, amb un augment substantiu del salari mínim i de les pensions, la generalització de l’educació infantil de 0 a 3 anys, el finançament suficient de la llei de Dependència, la reforma de la llei de finançament de les Hisendes Locals i la reforma de la llei electoral en un sentit just i proporcional, i un profund avenç cap a l’Estat aconfessional, el federalisme i la pau. En què consisteix la refundació d’IU de què s’ha parlat les últimes setmanes? Els eixos essencials serien quatre: la participació horitzontal, de la qual les primàries han estat un exemple; l’obertura al mestissatge amb les organitzacions de l’esquerra transformadora i alternativa; la síntesi programàtica que incorpori els valors del moviment obrer i els moviments socials; i una nova cultura de la diferència i la gestió del desacord intern. Podríem dir que en aquests moments s’està donant a IU un debat entre la política de pronunciaments i la política d’intervenció? Penso que no és així. En tot cas, es tractaria d’epifenòmens. El fons del debat es troba en la negativa a reconèixer els resultats de les assemblees federals per part d’alguns dirigents i la seva incapacitat per permetre que Izquierda Unida desplegui tot el seu potencial mitjançant l’exercici legítim de la seva sobirania com a formació política. Tinc la seguretat que, al final, el sentit comú i l’obertura prevaldran sobre les actituds més tancades. Les bases s’han pronunciat a les primàries i les seves orientacions seran decisives a la pròxima Assemblea. Què significa, a la pràctica, que IU ha de ser un moviment sociopolític? Els metalls purs són els més fràgils. Les aleacions són més resistents. La diversitat genera un potencial expansiu, si manté la seva cohesió. En conjugar programa, pluralitat i moviment, IU ha innovat políticament des del seu naixement. La seva vocació ha estat sempre oferir noves formes de fer política, de construcció permanent del programa i d’articulació de tot el potencial transformador que generen les pròpies contradiccions del sistema. La nostra capacitat d’esquerra no la mesurem només amb el nostre discurs. S’ha de mesurar també per la nostra voluntat d’articular forces polítiques i socials capaces de transformar la realitat, portadores d’esperança, d’una utopia amb els peus a terra. A Europa s’estan donant experiències similars a la d’IU, d’unitat programàtica entre forces d’esquerres de tradicions diferents. En què ens poden ajudar exemples com el de Die Linke o La Sinistra/L’Arcobaleno? Tots dos són processos envejables des d’un punt de vista democràtic i d’intel•ligència estratègica. Si l’esquerra alternativa pretén superar el consens social-liberal que actualment governa Europa, és fonamental l’articulació dels seus diferents corrents polítics, socials i culturals a l’entorn de propostes capaces de mobilitzar els sectors populars i, en primer lloc, la joventut. En la creació de Die Linke han predominat la racionalitat i el pragmatisme. En la construcció de La Sinistra/L’Arcobaleno, l’instint de supervivència. Però en tots dos processos batega l’ambició de convertir-se en forces de lluita i de govern, abandonant tota temptació de replegaments dogmàtics i sectaris que només porten a la derrota, la melangia i l’agonia.
Xavi Cutillas