El 2007 ha estat, sens dubte, un any important per les possibilitats de redreçar el camí i plantejar-nos nous escenaris més racionals i sostenibles. Ha estat l’any en què la consciència que l’escalfament del planeta ha deixat de ser socialment una teoria catastrofista pendent de ser demostrada. El consens internacional, tant d’experts com de dirigents polítics, és total. En aquest context, el canvi climàtic va entrar en l’agenda electoral dels principals partits de cara a les eleccions del 9 de març, tot i que, en general, la poca convicció a l’hora de fer propostes serioses va ser la nota dominant.
Les dues principals forces que es disputaven el govern plantejaven mesures, en general poc creïbles, per tapar l’expedient i poder dir que fan alguna cosa. Però la contradicció era la norma. Fa algunes setmanes, Carme Chacón proposava ampliar l’aeroport cap al mar. Obra faraònica dins un mar que els científics ens diuen que pot pujar de nivell i amenaçar les zones litorals. A més, si gran part de les emissions ve d’un consum desbocat de combustibles fòssils provocat, entre d’altres, pel creixement imprudent d’un trànsit aeri fins a uns límits surrealistes, ¿a què ve ara aquesta proposta? Com podem dir que combatrem el canvi climàtic i seguir impulsant infraestructures que el promouen?
Un altre front obert són els desenvolupaments urbanístics. La mateixa setmana que un dels principals dirigents empresarials del sector reconeixia que s’ha construït el doble del necessari, i que gran part del totxo col•locat ho ha estat només en clau d’inversió especulativa, el conseller Nadal anunciava la posada a disposició de més sòl, en aquest cas públic, per seguir construint habitatges (això sí, amb un major percentatge de vivenda protegida) i evitar la recessió del sector. Té sentit? Els últims anys hem urbanitzat més que en tota la història anterior, i ara volem esmorteir la ja evident crisi del sector de la construcció amb més del mateix.
No seria més racional i auster facilitar que molta d’aquesta sobreproducció urbanística esdevingui habitatge de lloguer controlat pel sector públic? Ens podem permetre que més teritori, que hauria de garantir la nostra futura sobirania alimentària, esdevingui espai construït sense una finalitat social clara?
Si alguna cosa hauria de diferenciar l’esquerra de la dreta en aquest tombant de segle i de cicle civilitzatori és precisament la valentia política de dir la veritat. La veritat, avui, és que la millora de la qualitat de vida de les persones no pot passar per perseverar en el model de desenvolupament de creixement basat en infraestructures de mobilitat i de l’ocupació acrítica del territori. Una societat emancipada per al segle xxi s’ha de plantejar posar fre al creixement desbocat: reduir les necessitats de mobilitat, generant proximitats a la vida quotidiana; afavorir el reassentament de la població als nuclis compactes, refent el camí de la dispersió urbanística dels darrers 30 anys; promoure una producció agrícola ecològica i diversa, afavorint la recuperació de terres de conreu i evitant que entrin al mercat de l’especulació urbanística, gestionant els boscos per fer-los, de nou, útils, impulsant polítiques de gestió dels recursos hídrics basades en els principis de la nova cultura de l’aigua, protegint la biodiversitat, no només per respecte als drets dels éssers vius que ens envolten, sinó com a garantia per a les necessitats de les generacions futures.
Aquestes i altres propostes han de ser la base d’una nova cultura del territori que necessita de l’impuls organitzador de grans majories socials amb capacitat de participació i mobilització. Una societat més sostenible ha de ser, per força, una societat més igualitària i democràtica i que, ves per on, reprengui la planificació del seu futur. Això sí, amb la participació de tots.
Raül Valls
Membre del Centre per a la Sostenibilitat TerritorialEtiquetes de comentaris: Catalunya, Ecologia, Eleccions
