A les eleccions municipals del 2007, disset regidors van ser escollits a les llistes de Plataforma per Catalunya, mentre que a les anteriors municipals aquesta formació només n'havia obtingut quatre. Aquesta formació política manté que l’arribada de població immigrada té efectes negatius en la vida de la població autóctona
Plataforma per Catalunya (PxC) centra la seva oferta política en la denúncia dels suposats efectes negatius que l’arribada de població immigrada té sobre la vida de la població autòctona, dels de casa (com li agrada dir al seu president, Josep Anglada). Efectes a nivell econòmic, educatiu, en la prestació de serveis, en la convivència, etc. Aquest discurs es veu complementat amb l’acusació a la classe política d’haver-se oblidat de la població autòctona per dedicar-se exclusivament a la satisfacció dels seus propis interessos.
Més que el nombre total de vots aconseguits, potser el més remarcable de l’ascens de PxC és el fet que van duplicar (a Manlleu i Cervera) i triplicar (a Vic i el Vendrell) els seus vots als quatre municipis on ja tenien representació municipal. A continuació, presentarem alguns apunts que ens semblen necessaris per a la reflexió col•lectiva que necessita l’esquerra a l’hora d’analitzar aquest fenomen.
En primer lloc, no podem oblidar les limitacions de l’Estat del benestar espanyol quant a la provisió de recursos i serveis socials. Davant d’una possible competició per l’accés a aquests recursos (aquests municipis han experimentat un gran creixement de població en els deu darrers anys), una part de la població pot dirigir la seva frustració contra alguns dels usuaris d’aquests serveis (els immigrants) en lloc de fer-ho contra les polítiques públiques governamentals i el sistema econòmic en què s’insereixen.
Una segona qüestió a tenir en compte és el gran protagonisme polític i mediàtic aconseguit per l'únic regidor d’aquesta formació als quatre municipis esmentats. La singularitat d’algunes de les propostes i accions d’aquesta formació ha fet que els mitjans de comunicació, tant locals com nacionals, li proporcionessin una àmplia cobertura informativa. Paradigmàtica va ser la proposta de Josep Anglada de prohibir l’ús del burka als espais públics d’aquesta ciutat. L’estrambòtica proposta d’un únic regidor de la ciutat de Vic va merèixer l’atenció de mitjans de comunicació locals, autonòmics i fins i tot estatals.
La PxC com a símptoma
Un altre element molt important és que a les quatre poblacions s’ha acabat consolidant una secció local del partit formada per gent coneguda al municipi. Gent en alguns casos provinent d’altres organitzacions socials i polítiques, com és el cas d’Antonio Sánchez, exsindicalista i cap de llista de la Plataforma a Manlleu. Un altre cas destacat seria la llista del Vendrell, on figuraven dos activistes del moviment veïnal. No obstant, aquests fitxatges no ens han de fer oblidar la procedència política de l’extrema dreta d’un bon nombre dels seus militants, començant pel mateix president, exmilitant de Fuerza Nueva.
Més diferències formals que de contingut
Hem de parlar també de l’actitud hipòcrita de la dreta catalana en relació al partit d’Anglada. Ara que estem en plena campanya electoral, és fàcil comprovar la similitud de propostes entre Plataforma per Catalunya i la resta de la dreta catalana. Si bé PxC presenta uns posicionaments més extrems, sovint les diferències són més de forma que de contingut. La Plataforma per Catalunya crida en veu alta i fa bandera del que altres tan sols insinuen. Cal, doncs, emmarcar l’explotació electoralista dels sentiments antiimmigració com un fenomen de gran abast, dins el qual la Plataforma i formacions similars en són l’element més extrem.
En definitiva, estem davant d’una formació política que ha aconseguit arrelar i presentar-se com un membre mínimament respectable de l’escenari polític d’alguns municipis, explotant problemàtiques reals com ara els dèficits en matèria de polítiques socials o els recels d’una part de la ciutadania cap a la classe política. Per fer front a aquesta formació cal desenvolupar un treball de base centrat en el dia a dia d’aquestes poblacions.
Una tasca d’oposició que es limiti a la denúncia de l’extremisme dels seus dirigents o a l’intent d’estigmatització dels seus votants està condemnada al fracàs. Les dreceres no serveixen per abordar les contradiccions socials i polítiques de fons de què es nodreixen aquestes formacions, per més evident que ens sembli la seva demagògia.
Marina Martínez
Sociòloga Etiquetes de comentaris: Catalunya, Partits polítics
